Cursa de policies i bombers d'Argentona

Diumenge 3 de setembre. 6.50 del matí. Sona el despertador. M’aixeco sense fer cap escarafall, ja que l’hora és relativament tardana pel que estic acostumat. L’Anna és al sofà mandrejant, tot buscant la millor postura per seguir dormint una mica més. Els moviments de la nostra petita Arlet dins la panxa li han esberlat el son una nova nit.

Avui és dia de cursa. Em tornaré a posar un dorsal després d’unes vacances esportives ben merescudes. No les tinc totes, ja que des del maig que he deixat una mica la muntanya de banda i arribo amb tan sols dos dies de trailrunning a les cames durant l’agost. Però no passa res. La cursa és de 10 km i al costat de casa. Tinc ganes de gaudir d’una cursa abans d‘estrenar, en uns dies, la meva paternitat. Aquesta serà una nova cursa però ja hi serem a temps de parlar-ne.

Faig un primer esmorzar, em vesteixo i vaig cap a la Plaça Nova d’Argentona. Xino xano. El punt de sortida és a 300m de casa. És un autèntic plaer ser tan a prop. Tinc temps d’anar agafar el dorsal, saludar els companys i amics dels Burriac Runners, i d’altres coneguts, i parlar una estona amb l’autèntica ànima de la cursa: en Mariano, el policia argentoní que va luitar per crear aquesta cursa. Els darrers anys m’insistia que la corregués, però sempre m’enganxava fora de vacances. Avui les circumstàncies són diferents i paro per la vila, així que m’he animat. Tinc el temps suficient per tornar a casa a deixar el xandall  i vestir-me per l’ocasió - jo sempre buscant el millor conjunt -, però quan arribo m'he perdut la foto dels Burriac Runners. Catxis. 

Per primera vegada no tinc cap foto de la prova!!! Però faig servir aquesta que es van fer els meus amics. 

Abans de marxar de casa, però, l’Anna em fa un petó d’ànims i em diu que l’Arlet també em saluda. Li toco la panxa i sí, noto una maneta que em diu "va papi, que vagi molt bé!".

Tots estem despistats, encara fent-la petar i en Mariano dóna el tret de sortida. esna agafa a contrapeu però ens posem a córrer com si algú ens perseguís. Ja d'entrada agafo un bon ritme, potser massa ràpid, però ràpidament comencen els corriols i és millor ser endavant per no trobar trànsit. Semblo un autèntic expert trailrunner i tot. El recorregut és un continuu puja i baixa per llocs coneguts. 350 de desnivell molt agradables. Després de fer els primers dos km força intensos aviat ens topem amb la primera pujada forta. No afluixo, vaig fent xino xano i fins i tot, malgrat el patiment i el bamboleig rítmic a què sotmeto el meu pobre cor, avanço algun corredor. Quan el terreny enfila avall ja és una altra cosa. Sóc nefast baixant – em sento tan insegur com una ballarina vestida de blanc immaculat, dansant pel fang -, però avui encara m’estic defensant prou bé en aquest terreny. Aconsegueixo que només em passin tres o quatre corredors.

El cor em va una mica accelerat. Jo sóc més de diessel, de curses llargues. Aquesta no arriba als 10 km i la intensitat m’està fonent per dins. Als km 5 i 6 ho passo una mica malament. Però en els moments durs penso amb les meves nenes, amb una que fa 17 anys que em té el cor robat i una altra que encara no he vist, però que ja he imaginat moltíssim. Em donen forces per seguir corrent i donar-ho tot.

La major part de la cursa la faig amb l’Edu, un amic dels Burriac. Ell comença fort, però jo després l’atrapo i el passo. Ens anem intercanviant posicions, ara ell davant, ara jo. I ens anem donant ànims mutus en els moments de més patiment. he après amb el temps que les curses són per gudir-les. El patiment extrem el deixo pels altres. I córrer a prop d'un company et fa gaudir molt més. Els bells corriols del meu poble ens regalen un llargíssim tobogan enmig del bosc. Sota l'ombra dels arbres i amb un sol que avui no té ganes de fer-nos patir amb excés, pugem i baixem sense respir. El terreny no ens permet ni un instant de distracció, cap moment per enviar-ho tot a pastar. A cau d'orella em diu, vinga va tira endavant, com fas tu a la vida, i arriba a meta el més aviat possible amb aquella rialla que només saps regalar tu als qui t'envolten..

L’arribada s’acosta. És el moment d’apretar el màxim. Apretar dins les meves possibilitats, és clar, dins els paràmetres de l’entrenament que he fet i de l’estat de forma actual. Una mica més d'un km per arribar a la meta. Comencem un sprint bonic amb l'Edu. Ens posem a córrer per sota dels 4’ al km. Veiem un noi a 300 metres. És el nostre objectiu. Passar-lo. No ens ha fet res. Només que va amb una samarreta verda massa cridanera i està davant nostre. S’acosta el final i el tenim a tocar. Premo amb força les dents i tot el que tinc a l’abast. El cor em va al límit. Però encara puc donar un punt més. Accelero i a 50 metres del final passo al noi de la samarreta cridanera, indefens davant un bon sprint. Com que no sóc mala persona, quan l'estic passant l'animo a seguir el mateix ritme, però em diu que tiri. Aquest bon final no em serveix per guanyar, però em dóna un plus d’alegria. Esbufegant, passo per sota l’arc vermell que emr ecorda que la feina ja està feta i en Mariano em diu “És guapo el recorregut, eh?”. Mariano, que no m'has deeixat massa temps per gaudir-la! Però sí, la veritat és que sí, el recorregut val molt la pena. El meu temps final és d 51’25”. No està gens malament si pensem que ja em conformava en baixar de l’hora.

Quan ja estem dinant amb la família el meu germà m'ensenya que he quedat el 31. No m’ho esperava gens. Agafo la copa de vi blanc, sec però fresquet. Remeno la copa, oloro el vi, planto els llavis damunt el vidre amb delicadesa i assaboreixo el glop. Amb un ampli somriure faig un petó als llavis de l’Anna i al cul o l’esquena de l’Arlet. Vés a saber com s’ha posat ara mateix aquesta coseta dins la panxa contenta de sa mare. Aviat la veuré i li podré dir que em va donar les forces necessàries per fer una bona cursa i gaudir.