Atrapant el somni

Em sento atrapat dins un forn. No bufa ni un bri d’aire per la zona. La calor inusual de principis de primavera intenta allunyar-me d'un somni. Em cremen els peus. Tinc les cames al punt d’ebullició. Em costa respirar. El primer avís de calor de la temporada em vol tombar, apartar-me del meu objectiu. O si més no fer-m’ho tot plegat una mica més difícil. Però aquest sol emprenyat amb els pobres runners que el desafien un matí de diumenge no podrà amb la meva il·lusió. Porto masses mesos corrent i entrenant de valent a les 6 del matí - a poc més de 0 graus  de temparatura- perquè una calorada inusual sigui capaç d’esmicolar el meu somni.

Llavors, una glopada d'aire fresc m’envaeix. Torno a poder respirar. La felicitat em recorre cada múscul malmès del meu cos. L'agafo a ella, tan bonica. No sap què està passant. Intento explicar-li. Ara anem corrent cap allà cuca, entrarem sota l'arc de meta. Junts. No sé si m'entén. Quan l'agafo veig que el seu pes habitual s'ha doblat. Dec estar al límit de les meves forces, però ara puc amb tot. El camí cap a la felicitat és a prop. A escassos 200 metres. Amb ella asseguda sobre la meva espatlla corro com puc. I saludo al públic que ens anima davant aquesta imatge entranyable.

Travessem la línia de meta junts. Per primera vegada. Somni complert. Res més importa en aquests instants. L’abraço i li somric. Ella encara fa cara de no comprendre res. Durant uns dies portaré la felicitat pintada al meu rostre.

Espero la seva mare, la meva estimada. Ens abracem. Ella també està cansada i acalorada. Quan jo corro ella també corre. Es mereix més que jo les medalles que em regalen de tant en tant.

Estic exhaust. Ho he donat tot durant els 21,097. He tingut moments complicats. Però em puc treure l’espina de la mala marató de Barcelona. El temps que he fet és el menys important del dia. Tot i que, ja que hi som, us diré que he parat el rellotge amb 1h 33’, que no està malament perquè encara no estic recuperat de la marató i perquè amb aquesta calor és impossible córrer bé.

Però aquest cop sí que he gaudit. He estat una bona estona abans de la cursa amb en Toni, un amic runner de Mataró. He xerrat amb el públic assistent i els he demanat que paressin la calefacció. Cada vegada que veia algú amb una càmera de fotos m’hi he posat bé – cercador de càmeres Martí-.

Que abans de sortir pogués veure les meves nenes ha estat un gran regal. Que al km 5, per sorpresa, me les trobés al carrer aplaudint-me les dues –la petita n’està aprenent- m’ha donat forces extres per seguir avançant a bon ritme. La resta? Ja us ho he explicat.