Al bosc - Narrativa runner

Avui tinc ganes de fer una cosa diferent. No us escric pas cap crònica de cap cursa o entrenament ja que aquests dies estic per altres coses que m'impedeixen córrer massa. Us convido a llegir un text de ficció. M'encanta escriure narraiva, fer volar l'imaginaciño i portar-la per camins inòspits. Us regalo aquest conte de por que vaig escriure per un curs ara fa uns mesos. El poso en aquest bloc perquè va d'un runner. No sóc jo, no patiu. Imagineu-vos a algú altre, a qui vulgueu. Vinga a gaudir...o a patir!

Una nit sense lluna, la foscor del bosc em va engolir l’ànima. Els sentits i la serenor es van acomiadar de mi i em vaig quedar nedant a les palpentes entre temors i sorolls que no tenia clar si eren reals.

Sóc runner. Sí, això que abans es deia corredor. M’encanta sortir a córrer per camins desconeguts. Les meves cames, que ja passen els 40 però es mantenen fibrades, han descobert milers de camins, com el laberint de sorra blanca de Lone Pine –terra de westerns-, han desafiat la possibilitat de trobar-se óssos al mig d’un bosc de sequoies gegantines del Yosemite National Park, han tastat l’ansietat de perdre’s per viaranys nevats dels Alps francesos i han olorat el perill d’endinsar-se a la selva australiana, ben a prop de terres habitades per cocodrils i altres animals perillosos. En tots aquests moments he degustat un còctel perfecte d’angoixa per el que és desconegut ben mesclat amb el plaer de topar-me amb el que és misteriós però impactant i bell.

El que no hagués dit mai és que el moment més terrorífic de la meva vida el vaig viure corrent al bosc del meu poble, a escassos 300 metres de casa.

Eren poc més de les 8 del vespre quan entrava a casa, amb una cara de gos rabiós. Era incapaç de dissimular una jornada estressant i patètica al bufet d’advocats en el qual treballor. Era tard i el sol ja feia estona que s’havia acomiadat de tots els mortals, però necessitava calçar-me les bambes i sortir a respirar aire pur i relaxant. Vaig ser a temps de fer un petó a la meva dona que estava fent dormir al nostre bebé de 10 mesos, abans de sortir pitant a tastar aquells instants de solitud. Vaig travessar la carretera i en un tres i no res ja corria entre alzines sureres i pins pinyoners d’un bosc tancat i humit, que quasi no rebia llum natural.

Un frontal d’origen xinès, comprat a Internet per una quantitat irrisòria, m’il·luminava el camí.

El pobre, però ja començava a fer catúfols i de tant en tant se’m parava. Tot i això jo anava fent, gaudint del camí i agafant corriols coneguts. No em fa res confessar que jo sóc més de córrer amb la llum del sol, i si ho faig de nit, sempre ho faig acompanyat. Però aquella nit d’hivern anava sol i la lluna s’havia esvaït entre els arbres. Sense nits ni lluna vaig començar a olorar la cruesa del silenci. No estem acostumats a l’absència absoluta de sorolls en la nostra vida, i en aquell moment, el silenci que sentia era aterridor. M’endinsava entre les entranyes d’aquell bosc obscur i el silenci era cada vegada més perillós i sonor. I amb cada passa que feia, més m’endinsava en la foscor.

Els silencis es van convertir en una fressa insuportable quan vaig començar a percebre sorolls al meu voltant. Sentia les meves passes trepitjant les fulles seques del terra i els xiulets d’un vent que va decidir començar a bufar amb la intenció d’aterrir-me encara més. Mentre avançava per camins ja totalment desconeguts vaig notar una respiració animal al meu voltant. Eren senglars? Eren llops? Intentava mantenir la calma i concentrar-me a seguir el camí, però estava totalment perdut. De cop, i sense cap mena d’avís, em vaig topar amb una figura humana que vestia una parca llarga fins als genolls, de color verd i amb una caputxa que li tapava el rostre. Només deixava entreveure veure una barba negra amb alguns pèls blanquinosos, que contrastaven amb la negror d’una nit sense lluna. Duia una creu blanca de dos pams agafada amb la mà dreta, mentre que a l’esquerra i subjectava la corretja d’un animal obscur que no vaig saber identificar. L’ensurt va ser espectacular, patètic. Vaig agafar un roc de terra i vaig saltar damunt seu. Va ser una reacció estranya, impròpia de mi.

Tot i que no em va fer res, ni es va moure, tenia la necessitat imperiosa de defensar-me i ho vaig fer rebentant el rostre d’aquell home indefens. Davant el meu atac embogit l’animal va desaparèixer. 

Malgrat els nervis que s’havien apoderat del meu cos vaig aturar-me un moment. Em vaig acostar al cos de l’home, li vaig treure la caputxa i vaig veure-li el rostre desfigurat. Vull dir que ja el tenia així abans del meu atac. Tenia el nas enfonsat dins la cara i les òrbites oculars completament buides. Amb el meu atac li havia esclafat el front i li havia rebentat un pòmul, del qual brollava una sang massa fosca. Esporuguit en veure aquella imatge tan desagradable vaig fugir d’aquell indret. Em vaig posar a córrer com un boig, sense control, com si algú em perseguís. I aquest perseguidor era la meva culpa que s’abraonava damunt la meva esquena com un punyal punxegut. Intentava no entrebancar-me, mentre buscava el camí de casa. La pèssima llum del frontal, però em va enlluernar un instant. A un pam de la cara vaig veure una placa metàl·lica clavada a un arbre amb una inscripció: “Aquí va morir Santi Martori”. Vaig arrencar a córrer de nou. El mal rotllo que em generava aquell bosc tan conegut era estremidor.

Finalment vaig aconseguir arribar a casa. Vaig obrir la porta i vaig anar de pet a bany sense dir res a la meva dona. No volia que em veiés amb la roba ensangonada. No tenia cap resposta adient a qualsevol pregunta que em pogués formular. Ella estava acabant de fer el sopar. Ja a taula sopant jo xerrava com si no hagués passat res especial durant la meva sortida a córrer. Li vaig explicar el dia de merda que havia tingut a la feina i vaig obviar el que havia viscut al bosc feia una estona.

Quan duia ja quasi una hora fent giragonses dins el llit tot intentant dormir vaig sentir un soroll que venia de la cuina. Auuuuuu, auuuuu! Ràpidament em va venir una imatge esperpèntica al cap. Era el mateix soroll que al seu dia havia fet Charlie Rivel, un pallasso que m’havia atemorit durant la meva infantesa. Tenia pànic vestit de vermell que s’enfilava damunt d’una cadira i que començava a udolar desesperadament. Això se suposava que feia gràcia als menuts... i en aquell moment tenia pànic de trobar-me el fantasma de Charlier Rivel dansant lliurement pel menjador de casa meva. Però aquells udols eren de llop, res de pallassos amb nas vermell. Em vaig aixecar i vaig anar cap a la cuina. Esparverat, tement el que hi pogués trobar, vaig treure el cap per la porta i el panorama era dantesc: un llop negre com la nit esmicolava amb les seves dents infinites una petita figura humana. Amb els morros tacats de plaer li separava sense escrúpols els braços del tronc. L’home de la barba negra seia a la taula, menjant d’un plat fons en el que hi sobresurtia un cap d’un nen petit. Amb la cullera agafava un ull ensangonat i xarrupava amb deler, tot regalant un so esperpèntic. Tot era sang, tot era mort i ell seguia menjant.

Vaig fer un salt del llit. La meva dona sorpresa em va preguntar què coi em passava, però jo no la sentia. Només pensava que havia de solucionar aquell greu error. No podia fer com si aquella nit que s’havia menjat la lluna res hagués passat en el bosc del costat de casa. Així que em vaig vestir i vaig tornar al bosc.

Amb el frontal amb una ceguera encara més profunda corria i corria, tot buscant l’indret on el dimoni havia sorgit del meu interior i havia destrossat a cops de roc aquell home indefens. Buscava el camí però la boira que s’havia fet espessa convertia el meu objectiu en una quimera.  El fred era intens. Les mans se’m començaven a glaçar, però jo seguia corrent dins un mar de boira gèlida. Serpentejava corriols, cada vegada més estrets, i no trobava el punt de l’accident. Quan feia més de vint minuts que m’havia perdut en la immensitat, finalment vaig arribar-hi. Però allà només hi havia la creu blanca i un basalt d’un líquid negre. M’hi vaig acostar i amb el dit vaig tocar aquell fluid llefiscós. Era sang, però una sang de color negre. Els ulls se’m van obrir de bat a bat. Mentre intentava analitzar el que estava passant vaig notar com uns ullals ferotges es clavaven amb força a la meva cama dreta. Després d’un crit esgarrifós de dolor em vaig girar com vaig poder i vaig clavar-li una puntada de peu al llop. Vaig arrencar acórrer. Mai havia corregut tant de pressa en ma vida. No sabia on anava, només volia fugir d’aquell bosc banyat d’horror. La lluna continuava absent.  La bateria del frontal va decidir abandonar-me del tot i em vaig quedar a les fosques. Però jo seguia corrent. Un alè de mort em xiulava a les orelles. El ritme del meu cor estava descontrolat. La por que tenia clavada com una estaca no em deixava respirar.

De sobte vaig notar que algú es posava a córrer al meu costat, però encara no sé per què, no em vaig espantar. Notava un alè de salvació, intuïa que seria la persona que m’ajudaria a sortir d’aquell laberint tenebrós. Sense mirar-nos em va dir que es deia Santi i em va preguntar que si m’havia perdut. Va ser llavors quan vaig girar el cap lleugerament per mirar-lo i vaig veure que portava una caputxa de color verd fosc que només deixava entreveure una barba negra amb algun cabell blanc. Sense deixar de córrer em va preguntar pel meu fill.