La nit i el dia. Borredà Xtrail Marathon

Hi ha dies foscos i dies clars. El novembre passat, el del meu debut vaig tastar la part fosca de la muntanya, la que et fot un bon cop de puny al ventre i et diu: “Si et passes et destrosso”. Diumenge passat, el dia de la meva segona marató de muntanya, vaig veure sortir el sol. Amb tota la seva llum em va il·luminar el camí cap a la felicitat. Una felicitat que molts els resulta difícil d’entendre després de córrer 44 km per muntanya amb 2.500 de desnivell positiu. Doncs sí, diumenge 9 d’abril vaig tastar la felicitat del trail running i de tot el que envolta en aquest bonic món. El sol va sortir a Borredà en una gran cursa de la Xtrail Marathon Cup.

Ha plogut, i déu ni do, des d’aquell trist i gris 27 de novembre del meu debut. Dels records funestos de més de 5 h i mitja de patiment per les muntanyes del costat de casa. Ha plogut i he gaudit molt des de llavors. Després de veure’m patir tant – conseqüència potser també dels menys de dos mesos que portava corrent seguit per muntanya - L’Anna, la meva estimada em va dir amb una veu celestial “dedica’t a una sola cosa guapo! No facis ara asfalt, ara muntanya”. Vaig aplicar d’una de les dones amb més seny que conec. Des de llavors he compartit molts entrenaments amb els amics dels Burriac Runners i he trobat el que sempre m’ha costat o m’exigia el triatló, la CONSTÀNCIA.
Un dia al whats app del grup vam parlar d’anar a fer la cursa de Borredà, però jo volia fer la de 30 km. No tenia temps de preparar a consciència una marató. Però l’Angel i, sobretot en Jorge, em van liar per fer la llarga. Ja que anem fins allà fem-ho bé, deien.

I com que no em vull allargar amb els preàmbuls és hora d’explicar com va ser el dia de la cursa no?

5.50’ del matí. Sona el despertador. Una mica més tard i tot que un dia normal, però no he dormit gaire. Em desperto en un apartament a prop de Berga, convidats per uns amics. Esmorzo i cap a Borredà. Allà em trobo amb l’Angel i en Jorge. El dia comença fred (poc més d’un grau positiu) però anuncien que farà calor.

Anem a buscar dorsal, ens preparem i ens posem a fer fotos. Ens despistem i no tenim temps per escalfar. Ja escalfarem. Sortim del poble i comença l’aventura. L’Angel agafa un bon ritme ja d’inici i el perdem. Tinc ganes d’acompanyar al Jorge en el seu debut a la marató. Anm trotant a bon ritme però a les baixades el perdo. Marca de la casa, m’avança molta gent cada cop que el terreny fa baixada. Els primers km passen bé. Les primeres pujades es fan pesades però el paisatge és espectacular. Anem xerrant i gaudint del paisatge. En gravem amb una mini càmera.

Arribem al km 14, al segon avituallament i em faig una primera idea de com serà la cursa. Més que un avituallament sembla un banquet. Endrapo dos entrepans de pa bimbo amb formatge i gall d’indi, fruits secs i fruita. Anem xerrant amb els altres corredors. La fem petar. “Qualsvol continua, aquí s’hi està de nassos” dic jo.

Però és millor continuar. Seguim pujant i baixant per paratges formidables. Arribem a uns punts amb unes vistes espectaculars. Veiem el Pedraforca, el Cadí. De moment, les cames em responen bé.

I el camí segueix pujant. En Jorge baixa el ritme, les pujades el maten. Però jo em quedo amb ell, el vaig animant. Prefereixo fer la cursa ben acompanyat, rient i gaudint, encara que podria anar a un ritme més elevat. No guanyaré, doncs anem a gaudir. I com gaudeixo! Fins i tot cap al km 19 faig un facebook live. Ens petem de riure. També faig un tweet explicant la cursa. És que no tinc remei!

Al km 21 arribem a un punt espectacular, a uns prats verds. estem a tocar del cel i a sobre arribem a un nou avituallament. Cauen tres entrepans més (2 de nocilla i un de gall d’indi i formatge), ens fem unes fotos i potser tarden 5 minuts ben bons aarrencar de nou. En Jorge ja va més justet. Jo vaig bé. En aquest moment de la meva primera marató ja estava trinxat per les rampes. De moment, el meu pitjor enemic -els problemes musculars - no s'ha deixat veure. Anem a un ritme per fer 7 horetes i li dic a en Jorge que a meta podem cantar la cançó de la Bebe “7 horas”.

Quan ens trobem fotògrafs jo els regalo els meus salts habituals. Em passarà factura aquesta despesa d'energia? 

Anem corrent pels prats fent puja i baixa, gaudint, xerrant. I jo vaig animant en Jorge. Va va va! Pim pam –frase de l’Angel manllevada per a l’ocasió- . Anem trobant altres corredors i anem xerrant. Les baixades les fem més lentes, tots els corredors. La musculatura Mo és la mateixa de l'inici. 
I arribem al km 29-30 a un nou avituallament. Xerrem amb les dones que serveixen el menjar. I jo segueixo menjant pels descosits. Ai mare que m’agafarà mal de panxa... Sort que ara la part més dura ja l’hem passat. Ara toca baixar i anar fent petites pujades. Portem quasi 5 horetes a les cames. Encara ens queda una estoneta. I jo vaig bé. Una mica tocat, però és un ritme que no pateixo. Aquí ens enganxem a en Josep Maria, un corredor que coneixem llavors. També va just de forces. I jo els vaig animant als dos!
El sol apreta ja de valent i jo tinc molta sed. Som al km 37. No tinc aigua, així que mentre ells caminen a les pujades jo corro per arribar a l’avituallament abans. Ja els esperaré menjant, penso.  Però les presses em fan perdre i agafo un camí que no toca. Total, que li afegeixo 750 m als 43 km i escaig que té la cursa...

Arribem a l’últim avituallament i demano un vodka amb llimona, però em diuen que una mica més avall n’hi ha. Em conformo amb dos entrepanets de bimbo, una mica de xocolata i alguna xuxe. I seguim rient i lluitant per arribar a meta. Falten 3 kms. Vinga va vamos Jorge, pim pam, segueixo animant. Estic amb les endorfines a tope. Em veig en cor de fer una horeta mes. A veure si m’hauré d’apuntar a una més llarga...i les rampes encara no apareixen!

Darrers metres. Arribem al poble. Ja hi som. Línia de meta. Hi ha l’Anna fent fotos i en Genís i la Mireia, uns amics. I allà a part d’entrar amb el gran Jorge, entrem junts i agafo de la mà en Guim, el fill dels meus amics, de 4 anys. Es una sensació maquíssima. Entro a meta feliç content. I més feliç em fa que se m’acosta en Josep Maria i em diu: “tio gràcies per animar-me, ets un crack, ets de puta mare”. Les endorfines es disparen a límits exagerats. I tot seguit m’abraço a l’Anna, el meu suport mental, la meva heroïna, la font que fa brollar la meva energia per fer el que molts consideren una ANIMALADA.

Arribats i amb la foto de rigor, torno a menjar. Ara un senyor plat de macarrons, pa amb fuet, pa amb pernil, una birra... Em sembla que amb aquesta cursa m’he engreixat, més que perdre pes després de córrer 44 km per la muntanya. I el millor de tot és compartir-ho després amb els altres Burriac Runners que han corregut altres distàncies.

Necessitava fer una marató com aquesta. He tardat més del que tenia previst, però he gaudit molt més del que m’esperava. I en aquesta vida les coses les fem per gaudir no?

Gràcies Jorge per la companyia, per les fotos, pel bon rotllo i per deixar-me practicar durant una bona estona el meu castellà rovellat (je je)!

Avui ha sortit el sol en la meva vida de runner. Lluny, ben lluny, queda el dia gris del debut.