Corrent per paratges de somni

No fem esport per patir sinó per gaudir. No som professionals, per tant és millor enfocar-ho amb il•lusió, sense patiment i gaudint al màxim de cada moment de felicitat que l'activitat esportiva ens regala. 

7.30 del matí. En una habitació estranya, lluny de casa, els primers raigs de sol del dia s'escolen per unes cortines que no han estat fetes per tapar gaire. Fa hores que intento dormir però sense massa sort. Potser noto que la ciutat ja s'ha posat en marxa. El jove paquistanès del Deli del mateix carrer que el nostre Motel ja fa hores que està venent. Potser no ha tancat durant la nit. Potser no ha aclucat els ulls com tampoc ho he fet jo, que porto un jet lag de campionat. El conductor d'autobús d'origen llatinoamericà para a l'encreuament amb el nostre carrer per recollir al personal que, amb els ulls encara reposant, es dirigeixen al seu lloc de treball a continuar amb la seva rutina. Jo en canvi encaro el quart dia del meu viatge somiat. Ja fa quatre dies que estem gaudint de San Francisco i dels seus carrers i de la vida que desprèn la ciutat. Fa quatre dies que no em calço les bambes i el neguit em comença a cremar per dins. I més veient el descontrol alimentari que acumulo, doncs el fet d'estar fora de casa, a EUA i la meva manera de ser és un còctel explosiu. 

Al costat meu, la meva estimada es comença a despertar. Ens posem les malles i la samarreta, ens calcem les bambes i sortim al carrer disposats a  respirar aire pur tot corrent. Dos carrers més enllà del Motel trobem el passeig que va arran de la costa. Un passeig ben arreglat i bonic que en 5' ens il•lumina amb la imatge llunyana però impactant del Golden Gate Bridge. El mateix que el dia abans em va deixar astorat davant la seva majestuositat. Quin plaer més immens poder començar el dia així. Fem unes fotos de rigor i tornem cap a l'hotel disposats a començar a fer una gran ruta per l'oest dels EUA.

7.15 del matí del 7è dia de viatge. Dins una tenda enmig d'un dels grans boscos dels EUA la tranquil•litat és absoluta. No se sent res. Ni rastre dels óssos dels quals ens han dit que havíem de vigilar. Sempre he volgut córrer per un gran parc natural dels EUA després de veure-ho innombrables vegades a la televisió. Ara jo sóc allà, al mig del Parc Nacional de Yosemite, amb els arbres més alts que he vist mai, calçat amb les bambes, improvisant camins que em porten cap a paratges desconeguts d'una bellesa infinita. Em trobo cérvols tranquils buscant menjar de turistes marrans, rius d'aigua cristallina tocats lleument per un sol feliç d'il•luminar aquella naturalesa sàbia i magnífica. Avui córro sol. No passa res. 

Gaudeixo igual i no em puc estar de parar per anar fent fotos pel camí que em porta a veure de ple el Half Dome, la muntanya pedregosa més coneguda de Yosemite. Torno a  la tenda amb una felicitat extrema que encomano a l'Anna. Em diu que demà no s'ho perdrà. I l'endemà gaudim junts per els mateixos paratges, a un ritme més suau, però la vida és per gaudir-la no per patir-la i jo corrent amb ella sóc la mar de feliç. 










7 del matí del 9è dia del viatge. En una petita habitació d'un hotel de Lone Pine un servidor fa un parell d'hores que no pot dormir. I què fa? Es calça les bambes i surt al carrer. Baixa les escales d'un terra amb la moqueta de color verd. De les parets també d'un paper verd curiós hi pengen quadres amb fotos i caricatures de John Wayne, també fotos de la famosa diligència i d'altres quadres d'actors de western que no tinc el gust de conèixer. L'hotel és autèntic, com també ho és la resta d'aquest poblet petit travessat per una carretera. 100 m en línia recta i a banda i banda botigues i restaurants amb un toc de western total. I és que aquí és un dels llocs on s'ha rodat més westerns. Començo a córrer sense saber on vaig. 

De cop i volta i sense buscar-ho em trobo a la "cinema road". Vaig de pet als platós naturals de les pel•lícules. Muntanyetes rocoses, caminets de sorra desèrtica amb matolls dels que hem vist milers de vegades a les pelis. I  jo corrent per allà! El sol comença a prémer de valent i torno cap a l'hotel. Li explico a l'Anna i al vespre hi tornem junts. Anem a córrer mentre s'està fent de nit. El paisatge encara és més espectacular. La lluna ens saluda i ens omple d'una felicitat immensa mentre anem trotant, degustant una brisa que s'escola després d'un dia plenament colurós. Ens emocionem i cridem que aconseguirem tot el que ens plantegem. 











7.05 del matí del 13è dia de viatge. Aquest cop posem el despertador a consciència. Ens despertem en un hotel de Tusayan, a 4 km del Grand Canyon del Colorado. Una de les 7 meravelles del món, un dels escenaris naturals més impressionants que he vist mai.

El dia abans ens vam quedar sense alè al veure aquesta força de la naturalesa, primer des d'una avioneta, després durant tot el dia degustant-lo des de diferents punts de vista. Vam descobrir el so del silenci mentre el sol es ponia en aquest gran escenari natural de vista infinita. A les 8 del matí ja estem corrent i fent fotos pels camins d'un dels recorreguts que voregen la zona. Fa fresqueta, un dia lleig. Qui es pensava que al Grand Canyon hi podria ploure? Doncs unes hores més tard  plourà i ens deixarà a tots amb un pam de nas, però nosaltres aprofitem el matí, respirant aire pur. Córrer amb l'Anna per aquests paratges és una de les coses més fortes que he sentit mai. Una pau i una felicitat enorme m'omplen l'estòmac. 

Durant la resta del viatge tornem a córrer un parell de cops. No són en paratges tant espectaculars, però sí que ho fem per carrers típics americans, per aquelles avingudes amples amb la caseta, la bandera yanqui a l'entrada, amb el seu porxo i el balancí. Tot ben mono, el somni americà, vaja.

No fem esport per patir sinó per gaudir. No som professionals, per tant és millor enfocar-ho amb il•lusió, sense patiment i gaudint al màxim de cada moment de felicitat que l'activitat esportiva ens regala. Aquests dies ha estat un regal continu. No he corregut massa, ni tampoc ho he fet a ritmes ràpids, però he gaudit com mai. Gràcies Anna per compartir amb mi aquests petits grans moments.