Quan potser quedaven 500 metres per la meta vaig trobar l'Anton, el fill del meu amic de l'ànima que ens va deixar fa un any i mig, la Marta, la seva mare, i al costat la Fàtima. Una gran amiga que a l'agost, poc després d'animar-me a mi i a tants d'altres que entràvem a la meta de la cursa popular de la Festa Major d'Argentona el cor se li va aturar durant una estona. I el món de molts argentonins i argentonines que ens l’estimem i que ens va deixar sense respiració durant unes setmanes dures i incertes que vam patir per la seva vida. I a escassos 500 metres de la meta el món es va tornar a despertar. La Fàtima era allà. Animant com podia, amb el fil de veu prim que té ara després d’intubacions i medicacions inhumanes. Amb la seva mirada alegre que conec de fa tants anys. No fa pas massa setmanes que va tornar de l'hospital i surt ben poc de casa. I ara era allà, davant els meus ulls. Vaig parar un moment de córrer i els vaig abraçar a tots tres. Se'm van negar els ulls. D'emoció. De felicitat. De saber que havia renascut i que davant el gran ensurt la podia tornar a abraçar i saludar. I a l’Anton li vaig mostrar la samarreta que portava, la que té la imatge del seu pare i la frase “Correrem sempre junts”. És la samarreta que li vam fer l’any passat a en Sergi per recordar-lo, però una lesió em va impedir disputar la cursa. “Correrem sempre junts, Sergi!”. Quantes xtreams i tantes altres curses havíem disputat junts. I ara el tenia a la samarreta, al cor i al cap.
Vaig reprendre la marxa corrent sense ara rampes, sense cansament. I la vida em seguia abraçant poc després quan la meva filla Arlet, de cinc anys, m'esperava per acompanyar-me en els darrers metres. Mirava al cel i l’assenyalava. Mentre anava trobant l'Anna, en Max, els meus pares, el meu germà Jordi, la Ivet, en Ferran, la Marta i tanta gent estimada que m'animava durant aquella recta que semblava infinita, però per agraïda i no pas per cansada. No m’importava si no havia aconseguit el temps que m'havia marcat a l'inici. La vida era allò, el moment entre la sortida i l'arribada, entre l'entrenament i la cursa, entre el patiment i la recompensa. La vida. I jo l'estava abraçant entre llàgrimes i cansament.
Però potser anem al principi de tot no?
Uns dies abans
Tenia moltes ganes de tornar a fer la Burriac Xtream. L’any passat me la vaig perdre i amb una pandèmia entre mig la darrera vegada que l’havia corregut va ser l’any 2019. I a mi m’encanta córrer pels camins que trepitjo cada setmana, i arribar a la meta a casa, i rebre l’aplaudiment de la família, d’amics i coneguts. L’ambient que es genera a la Burriac Xtrem és espectacular, dels millors de les curses de muntanyes que es fan a Catalunya.
M’havia pogut entrenar prou bé tot i que l’edat ja es comença a notar, i alguna setmana malalt i malgrat la complicació de conciliació de tenir un fill d’1 any i una nena de cinc. Però tots tenim alguna cosa o altra o sigui que no em puc queixar. Havia fet prous entrenaments amb el meu amic Joan Salom (que sortim a córrer a les 5.40AM) i amb la colla de les 6 AM dels Burriac Runners amb l’Àngel, en Narcís, la Susanna i en Jaume com habituals i coincidint algun dia amb en Ricard i la Cristina. Els diumenges feia algunes tirades més llargues de 12 o 14 km, però mai havia fet el recorregut sencer.
Em plantava a meta verge de recorregut i disposat a córrer els 16’5 km i 1.000m de desnivell positiu en menys de 2 hores. No era fàcil fer-ho, però confiava en la meva petita experiència de més de 16 anys corrent. Havíem parlat amb una amiga i gran corredora, l’Allison, d’anar junts. I sobretot tenia el xip de sortir ràpid per evitar els taps de les primeres pujades. Primer error que trencava aquesta petita experiència de corredor que em pensava que tenia.
Comencem!
A les 7 ja estava despert i això que la cursa sortia a les 10 h. 4 hores més tard del que acostumo a sortir! Una eternitat. Però vaig tenir temps d’anar a buscar el dorsal amb la meva filla i veure la sortida de la cursa llarga de xerrar i tornar dos cops més a casa. El darrer va ser precipitat quan em van fer adonar que no tenia bidó per l’aigua i que no hi havia gots als avituallaments. Collons massa temps sense fer curses! Faltaven 10 minuts i marxava a casa a buscar la solució. No sabia si agafar l’armilla de trail, me la vaig emprovar, però era massa incòmode per una cursa curta. Vaig agafar només el bidó i vaig arribar a la plaça tan sols dos minuts abans de l’hora de sortida. Malament. Vaig saltar la tanca i em vaig anar colant entre els corredors fins que vaig arribar cap al davant i vaig trobar l’Alison. 10, 9, 8, 7 sortida! Vaig sortir molt accelerat. Massa. Però no em sentia malament. De moment em sentia còmode amb aquell ritme. Primera pujada i no hi havia gaire tap. Anem bé. L’Alison a darrere meu anava molt bé. Massa bé. Quina corredora. I només fa un parell d’anys que corre. Al km 3 i mig de constants pujades i baixades li vaig dir passa, no puc més. M’havia passat de ritme. Anava massa accelerat, el cor se’m sortia del pit. Frena nanu o no arribes. Vaig decidir començar a fer la meva cursa. I no sé si era el millor que podia fer, però almenys no patia.
El recorregut era xulo, però córrer que se’n diu córrer no es podia córrer massa. Puja, baixa, puja baixa, camina perquè no serveix de res córrer. M’anava cagant en tot i pensava amb en Jordi, el director de la cursa i ment pensant del recorregut, com et passes nanu. Amb molt d’amor, eh.I a sobre molta estona havia d’anar ajupit perquè les branques estaven baixes i tocava amb el cap. No és cursa per gent alta.
Les baixades eren molt tècniques i jo sóc patètic baixant. Molts moments m’apartava per deixar passar als altres. Algun corriol el baixava caminant per no caure i la gent el passava volant! Però què feu? Vaig contar més de 60 o 70 persones que em van passar baixant. Sort que a les pujades en recuperava algun però poc.
El cansament cada vegada era més i veia que se m’escapava el meu objectiu. Però em vaig concentrar en gaudir del final. I xerrava amb altres companys de batalla i em cagava amb el desnivell. Quin maltractament animal!
Vaig arribar a l’últim avituallament. Hi havia la Lali, en Miquel, en Joan i altres grans col·laboradors que m’esperaven per donar-me la samarreta d’en Sergi. Vaig fer el canvi i em vaig fer una selfie amb la Lali. Com cada any. Faltava la Mònica per fer la festa completa, però havia estat baixa de darrera hora. Com m’encanta aquest avituallament amb la Lali i la Mònica...
I quan no podia més i pensava que les forces m’havien abandonat vaig veure la llum, vaig respirar una vista increïble i vaig abraçar la vida!
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada