La mare respón!

Sembla que la meva mare s'ha sentit aludisa en l'article "Els herois a l'ombra". Doncs ella, que és dona de lletres (ja sabeu de qui he mamat), ha volgut dir la seva. Aquí va: 

Per alusions al article publicat al....sobre el suposat patiment dels pares del TRiatleta, concretament al de la mare, o sigui jo, he de fer algunes puntualitzacions que no se si serviran per millorar o empitjorar el fons del contingut del article d’aquell fill tan estimat. A veure si me’n surto.

 

De la mateixa manera que la mare del TRiatleta no pot copsar en tota la intensitat el patiment del fill, el fill no pot copsar el de la mare. Altra cosa deu ser el patiment de la tan citada i soferta parella que és qui realment  en viu les prèvies -i les posts- tant en el dia a dia com en el nit a nit, suposo.

En el meu cas, si no assisteixo a la cursa del personatge en qüestió -i  per tant no li veig la cara de patiment en aquells pocs segons que se’l pot veure passar de llarg,- no és tan dur com ell imagina. Deu ser per allò de ojos que no ven corazón que no siente. O sigui que  jo, des de casa, no pateixo excessivament  durant les seves curses: si es en dissabte perquè estic comprant, pagant i endreçant o feinejant per casa; i si es en diumenge perquè estic fent la meva  amb les plantes, els diaris, el solet; i si es la dels altres, cuinant per a ells.

Estic pendent, això si, i pensant en ell. Li vaig seguint, estigui on estigui, els respectius processos de la cursa, la triatló, la mitja ironman o el que sigui, en permanent contacte amb la seva dona, la seva princesa, o sigui la meva jova estimada, via whatsaps, amb fotos o sense, però sempre en un estil literari poc expansiu, o sigui concís, sintètic, tipus què, com va?, va aguantant?, se'l veu desencaixat?, quan calcules que li falta? per allò de no  molestar-la massa en el seu propi semi-patiment.

I mentrestant segueixo rostint el pollastre pels fills que es dignin venir a dinar , començo a imaginar-me com creixen i creixen les seves endorfines, aquelles que sembla que li proporcionen una mena de felicitat intrínseca, cosa que, si afegim a una millora en la pròpia marca i/o  un bon lloc, tindrem un MarTri sa, fort, oxigenat i equilibrat, triatlèticament parlant. I sobretot un Martí disposat  a afrontar amb un bon rotllo els altres reptes de la vida, els que no son tan lúdics i gens voluntaris. Vaja! Els que sí encara em fan patir.

 

                                          Rosa Vila, 20.06.14