Els que em llegiu habitualment esteu
acostumats a trobar entre els meus escrits històries curioses, anècdotes
sonades que em passen mentre entreno o en plenes triatlons. Doncs avui, després
de molt de temps no m’ha passat res destacable, res curiós vull dir. Ara no
deixis de llegir, que segur que alguna cosa trobarem... Som-hi doncs:
Fa un mes vaig començar la temporada
triatlètica de la millor (o pitjor) manera: disputant una mitja IronMan a
Salou. Bon inici de cursa i mal final corrent 20 km amb rampes als quàdriceps i
patint com no ho havia fet mai.
Doncs tocava canviar de distància i fer un
pèl menys, la Triatló de Cambrils
(1.500 de swim, 40 de bike i 10 de run). Aquesta és una distància que m’agrada,
ni massa explosiu ni massa allarg.
Les
setmanes abans
Portava temps intentant convèncer als companys
d’equip que vinguessin a fer-la però em deien que era massa lluny o altres que
només només fan IronMans i competeixen dues vegades l’any i prou (quin pal). A
casa no em podia acompanyar ningú. I ara què? Jo sol cap a Cambrils sense
fotògrafs ni companys? No passa res, jo vull gaudir d’aquest esport, sol o
acompanyat. Però aquest esport té una cosa curiosa, per molt lluny que vagis o
et trobes algú conegut o coneixes a gent (el veí de boxes, els del grupet de
bici amb qui fas el recorregut de la triatló, el que animes a la part de córrer
perquè està defallit...el triatló és un esport bonic més enllà de lo
estrictament competitiu.
A nivell d’entrenament arribo prou bé però cansat.
Porto setmanes dormint cinc horetes, treballant força i combinant com puc la
feina, família i l’entrenament per a poder complir amb les dues sessions
diàries.
El dia
abans
Per variar començo el dissabte dormint poc i
treballant durant el matí. A la tarda endrecem armaris tot omplint el cotxe amb
trastos per llençar a la deixalleria.
El dia
D
Entre una cosa i altra i la pluja inesperada
que no ens deixa marxar del restaurant anem a dormir quasi a les 23 h i a les
4 em sonarà el despertador, nooo!!! Com un bon matinador no estic acostumat a
que em soni aquest element emprenyador que reposa damunt la tauleta de nit, i a
les 3.30 m’aixeco del llit i vaig al sofà. Intento dormir una mica però la
tempesta de llamps i trons m’ho impedeix. Em començo a preparar i a fora està
caient la de Déu. Espero que pari una mica i carrego el cotxe i cap a Cambrils
falta gent.
Tinc por que al tarragonès també plogui però
per sort quan arribo el cel està només una mica ennuvolat. Bé. No havia
competit mai a la província de Tarragona i he començat la temporada amb dues
triatlons en aquesta terra.
Vaig a recollir el dorsal i veig que hi ha un
que és amb tatoo.!!!! Oe, m’encanta portar el braç amb el dorsal. Em fa sentir
més pro, jo volia fer triatló per portar el braç pintat! I en les dues que he
fet enguany me l’he pogut tatuar. I love tarragona tri.
Arriba l’hora de tirar-nos a l’aigua però som
molts. Masses. Intueixo el que passarà i no fallo. Els primers 300 o 500 m és
una batalla campal dins l’aigua on sobreviure surant és el millor que pots fer.
Cops, gent que t’intenta passar per sobre...Intento prendre’m-ho amb calma. Al
final de la primera volta començo a agafar el ritme. A la segona em noto un pèl
cansat però vaig fent. Surto amb 28’ que no està gaire bé però jo crec que hem
fet més de 1.500m. Posició 156 de 600.
Després d’una llarga transició agafo la bici i
cap a volar per la N340, circuit ràpid a 2 voltes de 20 km. Ideal per anar en
grup. Em costa agafar-ne però al final em mantinc un bon tram amb un d’ells.
Això és nou en mi. Em costa anar a aquestes velocitats sense la TRINI, la cabra
que m’havia deixat en Javi. Noto que vaig forçat però no s’hi val reservar
forces. Em surt una mitjana de 33’5 km/h posició 300 (mitja taula). La bici no
és el meu fort però m’he defensat.
Arribem de nou a boxes i és hora de gaudir amb
el que m’agrada més. Surto amb calma per no passar-me. Els primer km els vaig
marcant a 4’15-20’ i em noto prou bé. El recorregut és molt bonic: dues voltes
de 5 km per el passeig de Cambrils, molt xulo, arreglat i amb palmeres a un
costat i a l’altre les bones vistes de les platges encara orfes de banyistes.
Vaig tirant i els km comencen a pesar, però mantinc el ritme. L’últim km el
faig a 3’55’’ i acabo amb molt bones sensacions i amb el parcial 106 de run. Ni
rampes ni molèsties. Després em trobo un vell conegut, en Josep Garcés, ex
baliga i ara amb el Granollers.
Ara toca esperar a que puguem recollir les
bicis. I què faig? Doncs agafo el mòbil i demano que em facin fotos amb el
tatoo, fent posses de les meves i enviant whats i twitters i facebooks.
Quan em canso de mòbil vaig al bar i em foto
un senyor entrepà de buti i una cerveseta (by by dieta de gluten free) i
em quedo al bar que porten uns tios molt ben parits que tenen música reggae sonant.
Em posi a menjar i ballar. Jo sol, però feliç.
Ha estat un gran diumenge, sol però m’ho he
passat molt bé. I no m’ha passat res destacable que pugui utilitzar per
excusa...però si ho he fet prou bé, he acabat el 143...
I ara la setmana vinent celebraré el meu
aniversari competint. Una cosa que feia temps que volia fer. I love this game!
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada