En el
món de l’esport és habitual que ens titllin de "malalts". Malalts de
running i malalts del triatló. Doncs sí, estem malalts. Però tenim la recepta
ideal per a l’ocasió i es diu COMPETICIÓ. I les competicions de triatló no són
com una cursa de diumenge de running, no. Si ens aturem un moment i ho mirem
des d’un punt de vista allunyat podem pensar "tant d’enrenou per poder
competir val realment la pena" ?
Quilòmetres i quilòmetres deixant-te la pell a
l’asfalt. Contínuament veus com els peus se t’omplen de nafres després dels
durs entrenaments que has seguit per a poder competir. Primer corres curses de
5km , després de 10 km
. Et passes a les mitges maratons i acabes amb la distància màgica. Estigui
plovent, nevant, faci fred o calor et calces les bambes i surts a entrenar:
tirada llarga, fartleck, sèries a la pista, sèries amb pujada... Gastes moltes
nits fredes que preferies estar a casa però et toca fer la tirada llarga per
preparar la marató. L ’asfalt
t’està destrossant els genolls. T’encanta córrer i et sents un runner però l’asfalt
t’està passant factura. Un dia et parlen del triatló. És un esport més variat,
tres esports en un, més difícil d' avorrir-te. I ho proves .
Si no ets ric tardes un temps en aconseguir
tot el material necessari per als tres esports. Mira que era senzill quan només
feies running que amb unes bambes, malles o pantalons i samarreta ja podies
sortir a esbargir-te... De mica en mica vas deixant de comprar roba de vestir
(al carrer et comencen a mirar malament amb les pintes que dus amb aquests
jerseis ja vells), però penses " ja tinc la bici , el casc i el neoprè
".
Abans de competir, però, et toca el més dur:
depilar-te. No saps per què ho fas però segueixes l’exemple dels teus companys.
I ara com em trec les rastes que tinc a les cames? Gillete , cera , maquineta ?
La primera vegada fa mal, la segona també ... portes les cames marcades per tot
arreu però queda guai . Ara ja només
t’has d’ apuntar a un triatló.
Les competicions ara són molt diferents. No és
com anar a córrer que et poses a un ritme (de vegades intentant seguir un paio
amb un globus) i el tractes de mantenir fins al final. El triatló és ple de
canvis, de moments decisius que et poden marcar la prova .
És un esport bonic però t’obliga a desplaçar
mitja casa en cada competició : bici , sabatilles de bici, bambes de córrer,
trimono, casc, neoprè, ulleres de sol, ulleres de bici, gorro de natació, gorra
per córrer, mitjons, tovallola petita per boxes, dorsal , cinta per portar el
dorsal, xip , manxa ... Sort que hi ha aplicacions de mòbil per no oblidar res.
És un esport que t’obliga a pensar en tot
moment . I tu que fas esport per desconnectar i deixar la ment en blanc ...
I com
és un dia de competició ?
Matines més que quan anaves a córrer. Omples
el cotxe, aparques i mires la millor manera per portar tots els trastos fins
als boxes amb un sol viatge. Allà prepares cada element al seu lloc i et
dirigeixes a la platja.
Amb el fred que encara fa i tu i 1.000 bojos més us tirareu
dins l’aigua de cop.
En el tram de natació, entre els cops de porra
constants que reps, t’ has de concentrar per no enfonsar-te i localitzar la
següent boia. Seguir els de davant no t’assegura anar recte ja que tots pensen
igual que tu. Mentre altres competidors t’aixafen pels dos costats se t’emboira
la ment i t’imagines ja en les profunditats del mar. Recuperes la visió i l’alè
i penses que no et vols deixar la vida aquí, que no has canviat d’esport per
només nedar una mica, i tornes a bracejar .
Surts com pots de l’aigua, amb el cor a mil,
però content perquè has resultat vencedor d’aquesta duríssima batalla. Estàs
marejat com un ànec i a sobre has d’anar corrent per la sorra en direcció als
" boxes " (que queda millor que pàrquing de bicicletes), recordar el
teu dorsal i on has posat la teva bici. Durant la ruta cap a boxes has d’aprofitar
per treure’t el neoprè (tu sol, sense l’ajuda del company d’equip que t’ho
descorda en els entrenaments) i treure’t les ulleres i el gorro sense parar de
córrer. Estàs estressat només començar i encara et queda el millor. Això és
desconnectar?
Portes una estona a boxes gaudint del les
senyores bicicletes que hi ha, ja que saps que mai tindràs una d’igual. Després
d’acontentar la vista trobes la teva. Intentes recordar les regles del joc: em
trec el neoprè, em poso el casc, les ulleres de sol i el dorsal amb el número a
l’esquena. Si ets bo portes les sabates a les cales ja posades. Però això té el
risc que et pots trobar la fotuda pedra de torn amb ganes de punxar-te al mig
de la planta del peu. Saltes sobre de la bici i, en marxa , poses els peus dins
les sabates intentant no ser el protagonista de la caiguda del segle i
alhora has d’intentar que no et marxi el
grupet. Esport fàcil? Segur.
Durant la bici dius ''deixaré de pensar una
mica", però no pots ja que has d’anar comptant les voltes que et queden
per entrar de nou a boxes, mentre reses per no punxar. Durant la part de bici
intentes que no t’atropellin els kamikazes que hi ha a la prova i que agafen
les corbes a tota velocitat sense mirar qui hi ha davant. Arribes a boxes i
baixes de la bici el més ràpid que pots sense caure i, sobretot, després de la
línia on t’indiquen els jutges (amb les dificultats i continus canvis que
suposa la competició i a sobre et jutgen per fer esport !). I no et treguis el
casc abans d’arribar a la teva bici o et desqualifiquen... Deixes la bici,
canvies de sabates, agafes un gel i et poses a córrer pensant "per fi, ara
només he de córrer, com feia jo abans!". Esport variat? Ja ho pots ven dir!
Quan acabes la carrera et sents feliç per
això, perquè s’ha acabat!
T’expliquen que en proves de llarga distància
la logística es complica encara més ja que et donen tres bosses i has d’anar
distribuint el material entre les tres. I que quan acabes un sector arribes
cansat i comences a jugar a les bosses: trec les sabates i els mitjons d’aquesta,
guardo el neoprè en aquest ... o era l’altra? I dubtes si apuntar-te a una o
deixar-ho pels altres.
Arriba el moment clau, en què reflexiones i
penses "tot això ha valgut la pena?" Doncs sí, has passat tota una
aventura en un sol dia. Les endorfines se t’han disparat a mil i arribes a casa
feliç. Una mica destrossat, però feliç. Tens un tema per comentar durant un
parell de dies amb la família, amics i companys de treball. A veure si al final
sortirà barat això del triatló...
I entres al llit, content pel que has
aconseguit, per haver-te superat a tu mateix. Als altres no els fas cas. Et
tapes amb la manta. Estàs
malalt. Malalt de triatló.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada