Els
esportistes som gent que ens agrada que ens vinguin a veure a les curses. Competim
perquè en tenim ganes però en moltes ocasions sembla que exigim a la parella,
als familiars i als amics que ens vinguin a animar, que sense el seu suport no
acabarem el nostre repte. Nosaltres ens esforcem, patim però aconseguim certs
beneficis, però i ells? Què passa amb ells? Aquest és un homenatge a tots els
que en alguna ocasió o altre ens han han hagut d’acompanyar i animar.
Quan comences a fer triatló els amics i els
companys de feina alucinen. Tu que fa res t’ofegaves corrent 20’? Tu que erets
el que tancava el local de nit i bevies uns quants gots de tub, que no era
isotònic precísament? Tu que t’encantava seure al sofà a observar com passava
el temps, mirant fixament una caixa gran amb personatges insignificants dins?
Doncs sí. I no només fas triatló sinó que decideixes, en pocs mesos, preparar
un repte que mai haguéssis pensat: fer una mitja IRONMAN. A casa et diuen,
“això queda bé, però què és?”. “Doncs nedar 1.900 m, fer 90 km de bici i acabar
corrent una mitja marató”. “Amb quants dies?” et diuen, i respons “intentaré
fer-ho amb menys de 6 h”. I com que aquest és un gran repte doncs reclames
ajuda a casa i els fas saber que series super feliç si et vinguéssin a animar.
Però com viuen ells la prèvia i el dia de la cursa? Anem-ho a veure.
La parella
Al començament t’anima a intentar el repte. Et
veu feliç i això li agrada. Però l’entrenament, que comença sent suau per
agafar to, es va complicant i cada vegada són més hores al dia. Comences a fer
dues sessions al dia i no acaba d’entendre com encara tens forces per seguir
fent la vida normal. Això sí, veu amb el nas arrufat que t’adorms cada vegada
més aviat.
De mica en mica vas canviant l’alimentació i
cada vegada menges més arròs, més pasta, beus menys alcohol...Quan ella et diu
d’anar a sopar a fora o d’obrir una copa de vi, li dius que millor que no, que
demà toca entrenament. Si un dia
aneu al restaurant et passes mig sopar parlant del nou tema que tens al
cap: de bicicletes, dels metres que has nedat aquella setmana, dels km que has
fet amb bici...El vi i el sopar no li senta gaire bé i ja no et torna a
insistir d’anar a sopar a fora.
Les factures de l’entrenament es noten: ara em
fa mal aquí, ara allà i ella que et mira amb una cara de “vols dir que et
compensa això?”.
I arriba el cap de setmana de la triatló. Com
que s’ha de ser allà el dia abans per deixar la bici i tot el material a punt,
reservem un hotel. Però no és pas una escapada romàntica. Amb habitació de
luxe, amb pètals de rosa al llit XXL i una ampolla de cava en fresc, no.
Allà ens trobem amb altres triatletes. És un
ambient sa però potser massa sa, pensa ella. I a sobre la fas anar de corcoll
tot el dia: ara anem un moment a veure el circuit de bici, ara anem a buscar el
dorsal aquí, ara anem a deixar les bicis a boxes... I arriba l’hora de sopar i
no anem a menjar bé, no, aneu a la Pasta Party amb 500 triatletes més a seguir
escoltant com parlem de triatló, de bicis, de bambes, tot menjat un trist plat
de pasta freda en un plat de plàstic, coberts de plàstic i taules comunitaries.
I és clar, toca anar a dormir d’hora. Res de
romanticisme, a les 10 a roncar que s’ha de matinar. Per sort ella no cal que
matini. Em diu tu fes que jo ja vindré a veure’t quan vagis amb bici. La miro
amb cara de pena però alhora de comprensió.
Els dies previs li dius que és millor que quan
et venia a animar a les mitges maratons i les maratons que només em veia passar
un moment. “Amb això del triatló em podràs veure quan entri a l’aigua, quan
surti, i tant a la bici com a la cursa a peu faig més d’una volta. No et pots
queixar del canvi”. No saps perquè però aquest raonament no la convenç.
La competició ja està en marxa i al punt de
circuit de bici on és ella comencen a passar corredors i, ves per on, jo encara
no he passat. Després de certs minuts de mareig intentant-me identificar entre
els competidors passo per davant seu i i em fa un gran crit d’ànim. I jo, que
estic concentrat, no li torno contesta. “Per això vinc?” pensa. L’odissea
continua a cada volta i s’està torrant al sol i avorrint.
Em poso a córrer i continuo concentrat, però
ara amb més mala cara. La mateixa mala cara que se li està quedant a ella,
pobreta. Després d’un patiment final com no recordo, arribo a meta, ben fet
pols. Li faig un petonàs. Menys mal, pensa. Ho necessitava. El seu suport ha
estast increïble, només el fet de saber que era allà m’ha omplert de forces
extres per poder acabar la prova.
Després de 10 ‘ intentant recuperar l’alé em
ve una pujada d’ànims. Tinc les endorfines al nivell màxim i no paro de xerrar
i d’explicar-li com ha anat la prova. I a sobre no puc conduir. A la tornada ha
de conduir ella. Jo continuo xerrant i ella comença a tenir mal de cap. Però em
veu feliç i això la fa feliç.
Els
pares
Quan comentes als pares que vols fer aquest
repte el primer que els ve al cap és “per què?” “ja ho tens clar”. I de seguida
comencen a patir perquè no et passi res a la carretera, perquè no et cansis
massa, que no et facis mal corrent, que no t’ofeguis mentres nedes al mar...
Els regals de Nadal, d’aniversari i els que
puguis repinyar sempre demanes coses de triatló. No saben on comprar-ho i ho
vas a comprar tu mateix.
El dia de la competició no saben què fer
mentres sóc a l’aigua. Vols dir que no tarda massa, vols dir que li haurà
passat alguna cosa...es diuen entre els dos. Surto de l’aigua i ja es preocupen
per la cara de patiment i desencaixada de l’aigua. “Vols dir que està bé?” No
saben que es cara de concentració i una mica de fred de l’aigua.
No saben on posar-se per animar-me, si a
l’esquerra o a la dreta. I és que per situar-se al cantó correcte quasi s’ha de
tenir un màsters, amb tantes voltes que fem. És difícil creuar pel mig sense
que t’atropelli un corredor i per tant m’animen com poden i des d’on poden.
Quan arribo tant reventat es preocupen encara
més. No els passa fins que no estic rient i xerrant i dic “d’aquí mig any en
vull fer una altra”. “Vols dir, fill?”.
Em veuen la medalla penjada al coll i em
diuen, “felicitats fill, que bé, has guanyat”. Els hi dic que no he guanyat
pas, que aquesta medalla la donen a tots els que hem acabat. "Doncs ho has fet molt bé".
Els
companys d’equip que no competeixen
Aquests són els que ho tenen millor.
Comparteixen la mateixa malaltia i saben com moure’s. És qüestió d’hàbits. No
els importa matinar, volen gaudir de l’ambient que es respira a una cursa.
Es moren d’enveja quan ens veuen competir,
ells voldrien ser a la nostra pell. Però cada cop se’ls va passant aquestes
ganes de competir al mateix ritme que veuen les cares de patiment dels
corredors i les ràfagues de vent que fa difícil aguantar sobre la bici. “Saps
què, ja em va bé no competir avui”.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada