Prèvia de l'Extrememan de Salou

Moments clau, de nervis, d’exitació sobremesurada. Instants que fa mesos i mesos que esperes amb ància i que finalment arriba. Doncs ha arribat l’hora. El dia que fa 8 mesos que tinc marcat al calendari és a tocar. 11 de maig, dia de l’Extreme Man de Salou, el mig Ironman que fa tant de temps que estic preparant.

El camí ha estat llarg, massa llarg potser. Vuit mesos de preparació exclusiva amb un únic objectiu. Des del setembre a dia d’avui només he competit en dues mitges maratons i no he fet cap triatló, ni duatló. És la primera vegada que arribo tant inactiu. Això, però, no vol dir pas que no hagi fet res. Al contrari. He intentat seguir els entrenaments marcats per el nostre sensei Miquel Blanchart tant i com la feina i la meva vida personal m’han permès.

Durant quest llarg camí cap al meu objectiu no he vist pas gaires flors, no. Més aviat ortigues i cactus que em volien fer la guitza i desviar-me del camí. La vida no et regala res i he hagut d’esquivar nombroses i punxagudes en aquest camí que han intentat, sense sort, que m’entrebanqués. No és tant fàcil enfonsar en MarTRI carregat d’il·lusió i amb els dipòsits de serotonina ben alts. Dies baixos n’he tingut, no us ho negaré, però sempre he lluitat per mirar endavant, ser feliç amb mi mateix i amb els que m’envolten. “Tens molta llum” em deia l’altre dia una companya de feina. Doncs em toca il·luminar el camí.

Aquests mesos n’he passat de tots colors. Moments de continues lesions (15 dies parat totalment per una lesió al peu), m’he quedat clavat de cervicals i esquena en 5 ocasions, refredats constants i al•lèrgia. Res que no li acostumi a passar a un servidor. Res que no pugui solucionar. Però també moments pel record  com el gran cap de setmana de concentració de l’SBR Open Team a Banyoles, els entrenaments durs dels dissabtes amb en Bernat al capdavant, les sèries a les pistes d’atletisme. 

Tantes lesions em van portar a parar i reflexionar. Al febrer va néixer un nou MarTRI, no sé si ho recordeu. Un paio que gaudeix del que fa sense obsesionar-se per quedar davant els altres, per seguir el ritme d’aquells o els altres. Un tio que ara gaudeix, que apreta i lluita però que mostra un somriure d’orella a orella. I aquest nou MarTRI ara és més fort, rendeix més.  Fa el mateix però amb més alegria i els resultats han de ser millors.

Les últimes setmanes han estat genials. Amb l’Anna hem començat a córrer junts. Hem gaudit per les muntanyes del Pallars, hem disfrutat dels camins dels voltants d’Argentona. Han estat rodatges a un altre ritme, però psicològicament m’ha aportat una força interior que espero treure a Salou. Perquè un entrenament no tot es basa amb les sèries i els ritmes alts, hem de gaudir i combinar rapidesa amb moments plaents, inesborrables.

A Salou hi arribo animat per un canvi de recorregut que ha passat de muntanyós (i molt bonic, m’han dit) a ser força planer. Jo no sóc de pla però els amics Javi Díez, Bernat Moragas i la gran Mayalen Noriega m’han deixat una cabra i unes rodes que fan volar qualsevol. Intentarem fer un bon paper. La distància no és fàcil i les dues halfs que he acababat ho he fet amb rampes a les cames. A veure com va aquesta.

Tinc ganes que sigui diumenge al matí, de portar al braç el tatuatge amb el dorsal, de vestir-me de triatleta, de llançar-me al mar buscant el final del camí.

Ha arribat l’hora. Les hores d’entrenament, el patiment sofert, els moments dolents i els bons queden enrera. No sabrem si ha valgut la pena o no tantes hores dedicades. El que tinc clar és que la lluita per el meu objectiu, la lluita per els meus somnis m’han fet fort. Que duri.