Aprendre a decidir

Hi ha moments en què necessites tancar els ulls i córrer. Gaudir de l’aire fresc del matí que t’acaricia la cara i et recorda que això ja s’acaba, que la primavera és a tocar.

Hi ha dies que necessites córrer més del compte per oblidar una setmana llarga, dura i estressada. Estàs cansat i només penses en córrer. Però aquest córrer no cansa.

Hi ha moments en que no saps que has de fer: córrer amb la gent propera o anar a la teva, al teu ritme?

El passat diumenge vaig haver de decidir. Feia temps que ens havíem apuntat a la Mitja Marató de Montornés amb el meu gran amic Sergi i el meu germà petit, en Juli, que debutava en aquesta distància. La idea era anar plegats fins allà i fer cadascú la seva cursa. En Sergi però, un mes abans em va dir, “anem amb en Julianus i li marquem el ritme”. I jo vaig acceptar encantat.

Amb en Juli és difícil coincidir per fer un entrenament junts, però tres setmanes abans de la cursa el vam podem fer. Correm 9 km i a prou bon ritme. El veig bé per debutar. Ell no es planteja cap marca però jo crec que pot baixar d'1h 38’.

Els dies avancen i la indecisió em corrou. Aquest hivern ha estat per oblidar: lesions, quatre encostipats, m’he quedat clavat tres vegades... A la que en sortia d’una n’agafava una altra. Amb prou feines he pogut córrer tres setmanes seguides. L’entrenament ha estat el pitjor que recordo i ja han passat quatre mesos des de l’última vegada que em vaig posar un dorsal. Era la mitja de Mataró i, no podia ser d'una altra manera, aquell dia estava refredat i em va anar molt malament. Necessito competir però també vull ajudar al meu germà. Quin dilema!

Són dies de nervis, de pensaments contradictoris, de no tenir clar què he de fer. Però penso "nanu, tranquil, descansa, ves fins la sortida i en aquell moment ja decidiré".

Arriba el dia abans de la cursa. La setmana ha estat dura, de molta feina i dormir ben poc. Segur que no és la millor setmana per fer el millor paper. Per acabar-ho d'adobar, el dia abans de recollir els dorsals agafo un atac d’alergia dels bons que em deixa mig estabornit a casa després del dinar. Ai mare. Abans però m'he marcat 45 km de bici suaus amb el meu amic Joan per estirar una mica les cames. M'he creuat, sense saber-ho emb en Gonzalo de Triatletas en red.

Vaig a dormir relativament d’hora i per sort em llevo millor del que estava quan me'n vaig adormir. Però amb molta mandra d’anar a competir. Haguès dormit més.

Quan ens trobem amb en Sergi, en Juli i els altres, però, em vaig animant. 

És hora de decidir i crec que correré els dos primers quilòmetres amb ells i després agafar el meu ritme. L’objectiu és baixar de 1h 35’, però més enllà d’unes xifres clavades al rellotge, el que vull és gaudir.

Arriba l'hora. Tot a punt per sortir. En Juli, en Sergi, en Jaume Bachs (tornen a competir junts els 4 passes), en Joan Llimona, l'Edu i un servidor a punt de començar.  Ens col·loquem endarrera, massa. Haurem d’esquivar gent només de començar. 

Sona el dispar i començo a córrer. De cop em veig corrent entre molta gent però sense els amics. Em paro una estona i els recupero “què feu tant lents?”, els dic. Corro uns segons amb ells però veig que no és el meu ritme. El cos i el cor em demanen anar més ràpid. Els hi dic adéu i començo a córrer. Em poso a un ritme de 4’10-4’15 al km i sense forçar. Al km 5 passem per un punt amb molt de públic però ningú anima. Aixeco els braços i crido “que no anima ningú aquí?”. La reacció de la gent no es fa esperar i em sento feliç amb aquells ànims de la gent. Al km 10 torno a fer de les meves i m’aparto un moment de la cursa per fer un petó a una estelada que tenen uns del públic. Jo sóc així, necessito fer aquestes coses. Potser perdo forces que em manquen després, però competeixo per passar-ho bé. I quan faig aquestes coses em pugen les endorfines i la serotonina se’m dispara.

Segueixo al mateix ritme. En Miquel, el meu entrenador, m’havia dit prèviament que anés a aquest ritme fort i "quan petis ja petararàs i coneixeràs el teu límit". Carai el nanu, quins consells...

A La Roca fem mitja volta i em creuo amb en Sergi i en Juli. M’animen i jo els animo. De moment em sento bé però les cames comencen a estar al límit i els km es noten. 

Al km 17 se’m comencen a acabar les reserves. Noto la manca d’entrenament d’aquest any, però apreto les dents i començo a tirar de cap. La lluita interna amb el coco és dura. En alguns moments penso en parar, he perdut la frescor, les ganes. Però segueixo ja que només em queden 3 km per arribar a meta. Baixo el ritme, però continuo. Estic immers en la meva agonia però em poso a animoar a gent que no pot continuar per problemes físics o que estan al límit com jo. Estic derrotat però encara tinc forces per intentar ajudar els altres. Així que decideixo animar-me a mi mateix.

Només queda un km i començo a apretar com un boig. El faig a 4 minuts pelats i entro a meta content, aixecant els braços. He aconseguit la meva petita victòria. 1h 31’9”. M’he quedat a poc més d’un minut de la meva millor marca en mitja marató, aconseguida el 2013 quan havia fet un hivern d'esforç continuat, amb el mateix entrenament que els companys que preparaven lamarató (o sigui, tirades llargues, sèries de 10x1.000m a 3'40"). 

Enguany estic a anys llums del que vaig entrenar l’any passat i les condicions per afrontar la prova no eren les més idonies, però el nou MarTRI ara sap gaudir. No s’obsessiona amb els altres, ni amb les marques. Entrena menys però millor, amb un somriure enmig de la cara d’esforç, un somriure que abans no existia. Un somriure que és capaç de tot.

A la meta em donen aigua per recueprar i demano vodka amb llimona. Encara tinc esma per fer bromes. Ràpidament penso però que en Juli i en Sergi deuen estar a punt d’arribar. Els vaig a buscar. Els trobo i em torno a posar dins la cursa per córrer els últims 300 metres amb ells. Animo en Juli. Va cansat però ho està fent genial. Acaba amb 1 h 37’. Està molt content. Ens abracem i ell entén que aquell dia necessitava córrer i fer la meva. Perquè hi ha dies per tot. A la propera segur que no el podré atrapar. Però tornarem a gaudir de l’esport. Som malalts d’esport, malalts del running.