El primer repte: Half Ironman de Berga

Avui recupero una crònica del meu debut en la mitja distància (1.900m de nedar, 90 km de bici i 21 km de córrer).

5.30 del matí. Sona el despertador. El cel plora damunt nostre. Ja fa estona que sento la pluja que pica sobre el balcó de l’habitació. Em fa mandra però m’aixeco. Em vesteixo i surto al carrer. No es veu ningú. El carrer és fosc. Un silenci sepulcral m’acompanya. Què hi faig jo aquí amb pluja i fred, sol al carrer?

Deixo la bossa d’esport al maleter i faig els 10 minuts que tinc amb cotxe fins al gimnàs. Durant el camí em continuo despertant. Allà em trobo amb dos companys triatletes més, dos altres que com jo canvien l’horari per poder entrenar, per poder seguir el pla que ens ha marcat el nostre entrenador. Cal escapçar les hores de son per tenir prou temps per combinar entrenament, feina i família.

L’Anna encara dorm. Té el llit tot per ella. No entén com puc anar a entrenar a aquestes hores, però sap que així sóc feliç.

Cada dia, de dilluns a divendres repeteixo la mateixa rutina, el mateix horari. El que varia és l’entrenament. Uns dies només fem running (de 9 a 13-14km), altres només swim (de 2.000 a 3.000m), i alguns de gym. Altres dies combinem run i swim. Acabada la sessió matinal, toca anar a treballar. Però el pla d’entrenament no s’acaba aquí, ja que a les tardes acostumen a omplir-se de més activitat amb la segona sessió d’entrenament.

Ella no entén com puc gaudir fent aquests sacrificis, però sap que així sóc feliç.

Maig del 2011. La meva experiència triatleta és quasi nul•la. L’any 2010 havia debutat a la Garmin en la categoria sprint amb una bici deixada i un casc que m’anava gran. Jo vinc de córrer, de fer dues maratons i una dotzena de mitges maratons.

 La bici la porto malament, amb la natació encara em defenso. Es llavors quan m’apunto al club SBR de Mataró. Un dia fan una xerrada promocional de la half de Berga i la de Menorca. Creen un repte per aconseguir acabar amb dignitat una mitja ironman en només tres mesos i mig d’entrenament.  La idea m’agrada però em fa por.  Això de mitja ironman, per molt que sigui la meitat, fa molt de respecte. Amb el mag Miquel Blanchart, però, el repte és més assumible.

Juny del 2011. Abans de decidir si m’apunto a la prova vaig a fer un training camp a Berga per reconèixer els circuits. Però porto uns dies fet pols. Una hòstia de les que de tant en tant et regala la vida ens ha deixat tocats a mi i a la meva dona.

El recorregut és dur però espectacular.  Encara no he fet cap olímpica però perquè no convertir-me en finisher d’una half? L’Anna em diu “apunta’t a Berga. Et vull veure feliç”. Serà la meva manera de superar el cop. Hi posaré constància, esforç, sacrifici, el que calgui.

Comença el repte. Som pocs però ben avinguts. Es crea un gran companyerisme a l’equip. Sense això és impossible seguir el ritme d’entrenament i combinar-lo amb la família i la feina.

Els dies es fan llargs, les estones de descans i la son s’escurcen. El sacrifici és diari. El plaer és etern.

Ella no entén com puc gaudir fent aquests sacrificis, però sap que així sóc feliç.

L’estiu és dur. Segueixo al peu de la lletra el pla d’entrenament i com a molt cada quinze dies hi ha un diumenge lliure. Els altres dies un o dos entrenaments. Em converteixo en un expert en treure temps d’on sigui, en ampliar les hores que té el dia. Al full d’entrenament no hi diu vacances. Marxem una setmana llarga a Chamonix a gaudir dels Alps. No em puc endur la bici però sí les bambes. Allà em llevo abans que els altres i continuo trobant racons inexistents d’un rellotge que es vol aliar amb mi. Tinc la sort d’estar envoltat de naturalesa extrema i d’una zona preparada per esportistes que hi ha al poble amb pista d’altetisme i una piscina de 50m a l’aire lliure. Hi ha pocs plaers que puguin superar el fet de poder nedar sota el majestuós Montblanc.

Amb el meu cunyat decidim un dia fer una ruta llarga de running entre els boscos i glaceres de la zona. De bon matí sortim a córrer cap a la Mer de Glaç (la glacera més gran d’Europa) i Pla de l’Agulla (primera etapa abans de l’Agulla de Midí, punt d’inici de les assencions a la muntanya màgica. Ens enfilem de 1.000 a 2.300m entre camins verds, de faigs i oliveres. Respirem aire fresc, olorem naturalesa.

Ens sentim els reis de la muntanya. Després de més de 2h 30’  i 23 km de trailrunning autèntic anem cap a dinar. Mentre tots dormen la migdia a m’escapo a nedar a la piscina. 2.000 metres. No tinc temps a perdre. Tinc el repte half tatuat al meu rellotge Garmin, incrustat al meu cervell, vivint al meu cor.

El paler de nedar a la falda del Montblanc acaba malament, amb rampes als bessons dins la piscina. No li dic res al socorrista ja que no sé un borrall de francès. Aguanto i apreto els llavis. Són els sacrifics que tenen voler seguir al peu de la lletra el meu repte. Uns sacrificis a vegades agradables, però.

3 de setembre del 2011. Banyoles es conveteix en el meu debut en distància olímpica i en un bon test de cara a la prova de Berga. Pocs dies abans hem entrenat transicions però sense aconseguir gaire bon resultat. La sensació del canvi de disciplina, dels músculs contraient-se sense saber què han de fer no la porto del tot bé. Sóc un sac de nervis. 
Arribem a Banyoles. Centenars de triatletes estan preparant ja les seves bicis i menjant vols de pasta. Hi ha cua per entrar a box. Els nervis continuen augmentant. Intento no mirar les bicis dels altres, no vull sentir complexe d’inferioritat. Em dic a mi mateix: “la bici no és l’important, el que compta són les cames”. Repasso mentalment tot el que fa falta, intento tenir-ho tot a punt i vaig cap a la sortida.

Començar nedant 1.500 m al llac de Banyoles pot ser xulo però no sé si és el millor per debutar en una triatló, ja sigui per les aigües brutes i per les llegendes i històries que hem sentit des de ben petits. La primera sortida és la dels federats. 800 triatletes surten alhora. Els no federats sortim més tard. D’aquesta manera no hi hauran tants cops, penso.

Donen la sortida i tot i que som uns 200 no ens estalviem els cops. Durant els primers metres es palpen els nervis dels participants, l’ància de fer-ho bé, de sortir ben classificat. Per això ens anem passant els uns als altres per sobre. Intento agafar el meu ritme i allunyar-me uns metres dels altres èr evitar ensurts. Arribar a la primera boia es fa etern i costa veure l’arribada a boxes. 

Un cop fora de l’aigua hi ha una llarga transició. Els meus pares, que m’han vingut a animar, em veuen amb mala cara. És una cara de patiment, d’esforç, de donar-ho tot, i amaga el gaudi que sento per el que estic fent.

El recorregut de bici és espectacular. Dur, però amb constants pujades i baixades per uns entorns molt per emmarcar. Molts participants m'avancen i em costa agafar un grup. Faig el que puc. Em dic a mi  mateix “ja els passaré corrent”. 

Arribem a la transició i sento l’Anna com m’anima i em dóna forces. El canvi de bici a córrer el faig prou ràpid. Em calço les bambes i em poso a córrer pel costat de l’estany. La sensació de les cames és curiosa: mal, però un mal agradable. De mica en mica començo a trobar el ritme i vaig passant triatletes. Al final de la primera volta, però, poso malament el peu en un forat i em ve un estrebada al quadríceps molt dolorosa. Freno el ritme, ara sí que és dolor i no gaire agradable. Em venen les paraules del meu entrenador que cal lluitar,  sacrificar-se i que ho hem de donar tot. Em costa, però torno a agafar el ritme i acabo la prova prou bé. Ja he provat la distància. Només em falten 20 dies per el gran debut en la mitja distància. El cos em tornar a envair de nervis.

Les dues setmanes prèvies al repte les sensacions són contradictòries. Les ganes que arribi la data són infinites, però el cansament de seguir les dobles sessions diàries se’m fan una muntanya que no tinc clar si podré escalar.

24 de setembre. El dia abans. Ha arribat el moment. El cap de setmana de gaudi i de debutar en la distància. El moment somniat i de buscar resultats a tot el sacrifici d’aquests mesos de preparació. També és hora de disfrutar i passarem el cap de setmana amb l’Anna i altres companys d’equip. Arribem el matí amb ganes de viure de l’ambient. Debutem nosaltres, però també debuta la prova. És la primera edició i tot està cuidat al detall. De la mateixa manera volem cuidar la nostra preparació al detall. 

Dinem a base de pasta i fem la migdiada tot esperant un dels primers grans moments, la recollida de dorsals, la visita a la fira del corredor i la pasta party. Comencem a recollir dorsals i ens donen les tres bosses. Ens expliquen que hi ha dues zones de transició i tres bosses diferents per omplir en cada transició. Molta informació, moltes coses a fer i recordar en cada moment. No ens podem concentrar amb nedar, bicicletejar i córrer?
L’ambient que es respira a la fira del corredor és excel·lent. És un ambient sa, d’esport, familiar, de compartir més enllà de la competitivitat que hi pot haver en l’esport.

A la pasta party seguim omplint els dipòsits d’hidrats de carboni a veure si demà tenim prou gasolina per donar-ho tot. Abans d’anar a dormir, però uns veterans ens recomanen fer una cerveseta i gaudir d’una nova victòria del Barça a la lliga. Però la cerveseta no ens treu els nervis. Abans d’anar a dormir toca repassar el material i deixar-lo a punt. Casc, gels, barretes, portadorsal i dorsal, ulleres de sol, xip, bambes, mitjons...

25 de setembre. El gran dia. Poso el despertador a les 6 però ja fa hores que dono voltes al llit. M’aixeco i em trobo amb en Joan per esmorzar a l’hotel i fer l’última càrrega d’energies abans de deixar les bambes a box i anar amb bici i neopré a coll fins al pantà de la Baells.

El sol tot just es desperta damunt el pantà. L’aigua està tranquil·la. No sap que una hora més tard més de 500 triatletes la desafiaran nedant com bèsties en zel. 

L’hora que passa mentres esperem el moment de sortir es fa eterna. Visites als wc constants però de falses alarmes, nervis per començar i vaig repassant mentalment tot el que he après aquest temps.
Fins que arriba el moment que tots amb el neopré baixem la rampa de sortida.

Tres, dos un, sona el tret de sortida. 500 persones de cop es barregen a l’aigua, barallant-se per arribar abans que els alltres a la primera boia. Els primers metres se’m fan molt durs. No tinc bones sensacions. No ens han deixat omplir d’aigua el neopré i ajustar-lo i la braçada no és gens cómoda. De mica en mica però em concentro i començo a agafar el ritme. Surto de l'aigua marcant millor temps del que pensava fer i en la primera posició dels sis SBR's.

A la transició però tinc el primer contratemps i entre els nervis i les dues bosses no trobo els mitjons. Perdo el temps que havia guanyat, però no cal atabalar-se, he vingut a gaudir. Agafo la bici i ja comencem amb una pujada dura que ens indicarà que arribar a meta no serà flors i violes.

La bici és a dos voltes, amb uns 12 km de pujada a cada volta. Però em sento prou bé i decideixo fer tot el recorregut amb plat gran. 

Tinc la zerotonina i les endorfines pels núvols i vaig avançant corredors, una cosa a la qual no estic acostumat. Saludo la gent que ens anima des del bar i els hi dic que em guardin una cervesa que ara hi vaig. Però al final de la segona volta l'esforç em comença a fer ja la primera senyal. Les cames em comencen a avisar que estan arribant al límit. Un cop a Berga un dels voluntaris em diu que tinc un company d’equip molt a prop i intento apretar. Però de cop, em topo amb una de les sorpreses del dia: una pujada terrorífica abans d’arribar a box quan ja ens m'estava descordant les sabates.

Arribo a box on hi ha l’Anna esperant-me i animant. La cridòria del públic és espectacular. Competir així dóna forces extres.

Deixo la bici i el casc. Giro el dorsal i em calço les bambes. La transició la faig millor que l’altra. L’ambient que hi ha al carrer em fa córrer més ràpid del que hauria de fer els primers km. Els primers 5 Km els corro a una mitjana de 4'20''-30, prou ràpid després d'haver fet 90 km de bici exigents.

De cop, però, em tornen les punxades a les cames. Vaig bebent, prenent gels de glucosa i barretes energètiques. Tinc la panxa que sembla una rentadora. Ja no m’hi cap res més. Però tot i això ja m’han arribat les primeres rampes a les cames. Al km 7 he de parar del mal que em fa, després d’una pujada pronunciada. Porto ja quatre hores de competició i l’esforç es nota. 
Ja ha començat la lluita entre el meu cos, que em demana parar, i el meu cap i el cor que volen continuar i acabar la cursa.

El ritme comença a decaure i corro entre 5 i 6’ al km. De tant en tant paro a caminar però veig que quan paro encara se m’enrampen les cames i em destrossen els quadríceps. Al km 15 em trobo a un company estirat a terra amb rampes a les cames, també. L’atenen les parelles dels comanys d’equip. Jo no puc parar a ajdar-lo, sinó n’hauran d’atendre a mi. Fa mal veure un company estirat a terrar en plena cursa i saber que no hi pots fer res.

Els últims km són una odissea. 

El mal és terrible. Arribo a l’últim km i no puc ni caminar. Semblo una mòmia. Corro tort, si d’això se'n pot dir córrer. Però Martí ara no pots fallar, em dic. Penso en els sacrificis que he hagut de fer per arribar fins aquí, en els dies que he hagut de matinar, però també amb el que après amb el meu entrenador i amb els companys i en tots els moments de plaer que m’han portat fins aquí. Sé que l’Anna m’espera i vol el millor de mi i estic disposat a donar-li. Després de molta lluita arribo a la tant esperada meta. Veig l’Anna i m’hi abraço. Ja ho tinc, sóc finisher. He complert el meu somni. He acabat en la posició 161 amb 5h 16’56”. En aquell moment dic que no tornaré mai més a fer una half, però en dos dies oblido aquestes paraules. Ja n’he fet dues més i continuarem gaudint de la distància.

Els instants de després d’haver acabat la prova són una barreja de dolor i felicitat. No puc moure les cames, però sento una felicitat enorme per haver aconseguit el repte que m'havia proposat. Em faig una foto amb el guanyador, en Cesc Godoy, i una foto amb els altres companys d’equip ensenyant les cames que tenim destrossades.

Després de l’entrega de premis fan un sorteig de diferents productes i tinc la sort que em toca un rellotge amb pulsòmetre i podòmetre. Podíem acabar millor el cap de setmana?

Tornem cap a casa. Al cotxe vaig de copilot, no puc conduir. Condueix l’Anna. La miro i li agraeixo amb la mirada tot l’esforç que ha fet per mi. Per aguantar durant aquests mesos els meus nervis, les meves absències per entrenar i competir, el meu cansament del dia a dia que ens han impedit fer alguns plans, el suport durant la cursa. Es mereix més aquesta medalla de finisher que jo. Hem patit durant aquest camí, per les coses que ens han passat, pels sacrificis que hem fet junts. Gràcies Anna.