i continuem amb el resum de passada temporada triatlètica...
I arriba l’hora. L’hora de saltar a l’aigua en blocs de 500 persones. En els primers metres sovintegen els cops entre uns i altres per agafar una bona posició. El mar s’ha llevat mogut, mar de fons, en diuen. Enfilem una llarga recta amb el sol picant de cara que no ens deixen veure les boies i la línia a traçar. Quan porto 15’ nedant veig que estic quasi a la platja i la boia a 100 m endins. Toca refer el traçat. Finalment surto de l’aigua marejat com un ànec i em costa trobar la meva bossa entre les dues mil que hi ha. El mareig no em deixa recordar el meu dorsal i això que el tinc apuntat al casquet de bany.
Finalment agafo la bici i cap a fer els 90 km. Em sento genial, amb forces. Pujo millor que mai el port de Collsecreu, avançant gent i tot. Sortint de Sant Celoni, però, tot s’estronca. Se’m treu la cadena, paro em cau la roda i amb els nervis i veien com perdo temps no hi ha manera d’arreglar-ho. Una jutgessa m’amonesta i em diu que em desqualifica perquè m’estan ajudant. Ho salvo i em poso més nerviós. Passo del temps i torno a la carretera per enfilar bé la pujada més dura. Però al km 45, quan ja només queda la baixada i tornada a cap a Calella i Collsecreu punxo la roda en tres ocasions. Em quedo tirat allà dalt al Montseny. Tarden 2 hores a venir-me a recollir. Les meves il·lusions s’esvaeixen, tot l’esforç que havia fet per arribar aquí s’ensorra, a la merda les hores de lluita per aconseguir-ho. A més m’havien vingut a veure la meva mare i la meva dona. Pateixo per elles que no sabran què em passa. Fins i tot la Gemma, una amiga de Calella, m’havia preparat una pancarta d’ànims cosida a mà per quan fes la part de córrer.
Després de canviar un parell de cotxes escombra amb tots els que ens hem quedat pel camí i quan ja han passat quatre hores de l'incident, arribo a Calella. Estic fora de cursa.
Em deixen a 2 km de meta però jo vull arribar a meta, era la meva il·lusió. Em trec les sabates de bici i em poso a córrer descalç fins a box. Canvio de bambes i em diuen que no puc sortir però jo salto la tanca i em poso al circuit. Vaig cap a meta amb millor ritme dels que estan corrent en aquells moments. Faig 3 km m i entro a meta amb ràbia per tot el que ha passat.
Els dies següents són tristos. Maleeixo el que m’ha passat en cada instant. Però el meu entrenador en Miquel Blanchart em fa un regal molt especial, la seva samarreta de Finisher de la IRONMAN de Lanzarote en la que ha acabat en 2a posició. Quin detall, quina gran persona.
Em recupero anímicament però no tinc cap altre tiratló com a objectiu fins el juliol a Palamós. Em fa il·lusió però arriba a la pitjor època de feina amb més d’un mes treballant 10-13 h al dia i intentant buscar hores per entrenar.
Arribem a Palamós amb moltes ganes i sobretot perquè l'Anna m'acompanya a la competició. La prova és sense neopré i això magrada. Nedo ni bé ni malament. A la bici però tinc problemes amb els frens i tothom em passa a la baixada. A la part de córrer començo recuperant posicions però els últims dels 10km se'm fan eterns. Fa una calor espantosa (13 de juliol) i correm al costat de la platja. Quina enveja em fa la gent que s'arrebossa a la sorra! Arribo esprintant. Tot i que no ha estat gaire bona prova ens ho hem passat molt bé amb aquests grans companys d'equip.
Tornem a la feina en l'època més intensa i arriben les tant esperades vacances. Els primers dies em poso malalt. Que curiós no? Em vull prendre aquests dies tranquils, sense fer cap mitja ironman a la tardor. Només m'apunto a la triatló de Tossa de Mar (1.500, 90 de bici i 9 de córrer). Però lluny de descansar cada dia de vacances faig una cosa o altra. Estic entrenant com mai i sense pressió i gaudint dels paisatges. Començo a explicar-ho per facebook i m'animo a obrir aquest bloc. Quina feinada, però que em comporta. A casa em diuen que a part de fer esport i escriure potser que netegi una mica i faci el dinar....
Arriba el dia de Tossa però em torna a anar malament. L'únic aspecte positiu és que per priemera vegada en Miquel Blanchart ens pot venir a veure i animar. Acabo, però amb unes sensacions pèssimes producte d'uns errors tàctics que podeu llegir en un altra publicació d'aquest blog.
Em desanimo i no sé si competir més. Per sort, però em decideixo fer la triatló de Banyoles. Fa un fred que pela i hi vaig sol (ningú de l'equip, ni l'Anna ni cap altre familiar). Però em surt una bona cursa, sense pressió i acabo amb unes senscacions de córrer molt bones. Per fi he acabat bé! Millor al final que mai, no?
I acabo amb una gran foto amb dos cracks de la llarga distància: Marcel Zamora i José Cano. He competit poc i malament, però al final he acabat molt content, que d'això es tracta.
I per acabar la temporada fem la segona sortida Mataró-Montserrat, 110 km de bibicleta i alguns desnivells importants però acompanyats d'una gran família que em fan que cada dia de patiment, cada mal moment segueixi tenint les mateixes ganes d'entrenar que fins ara.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada