11 mesos. Sessions d'entrenaments diàries. Un total de 508 entrenaments, 1678 km de run, 3.607 km de bike i 415 de swim. Això mareja oi? Després de tanta activitat necessitava un descans. Sobretot psicològic. He estat molts mesos lluitant per aconseguir uns objectius, preparant un repte darera l'altre i entrenant per fer bones competicions (duatlons, mitges maratons, triatlons sprint, olímpiques, halfs...).
Era hora de parar i per això he aprofitat una escapadeta d'una setmana a Irlanda. Abans de marxar una companya em preguntava si correria pels paratges irlandesos, però no ho faré. A diferència de la majoria de vacances que he fet els últims anys no m'he endut ni bambes, ni roba esportiva. Se'm fa estrany, però vull oblidar l'esport i gaudir amb la meva estimada Anna.
El dia abans de marxar, però, fem una sortida de trail running per la vall de Núria de prop de 7 horetes.
El cansament de la ruta me'l noto quan som dalt l'avió: quines agulletes a les cames! Ai el que m'espera...
Arribem a Dublin. Hem marxat amb 28 graus i sol i ara estem a 12 i pluja fina i dues hores menys (les del canvi horari i la seva). Recollim el cotxe de lloguer i anem cap a l'hotel. Hem fet una primera errarda: no llogar GPS. No només van al revés, sinó que les indicacions viàries estan molt mal fetes. Suposo que deuen pensar el mateix quan venen aquí.
A l'arrencar el cotxe i intentar anar cap a l'hotel hi ha certs moments de nervis i pujada sobre una vorera inclosa (sort que conduïa l'Anna, que amb mi al volant haguèssim volcat). No sabem si anem pel bon camí, a les interseccions hi ha tres introduccions i no sabem quin és el carril bo que hem d'agafar...una bogeria. Sort que hem llogat el cotxe pagant una fiança per rallades i altres.
Després de voltes i més voltes, trobem l'hotel, fem el check in i respirem. Són les 19.30 (serien les 21.30) i anem a sopar. No ens veiem amb cor ni amb ganes d'anar a sopar al city center. Anem a petar a un centre comercial. Hi ha una hamburguesaria de l'estil EUA amb els seients típics vermells i les noies amb el davantalet amb ratlles vermelles i blanques. Em menjo una super hamburguesa (carn irlandesa molt bona) i patates a dojo. Quan de temps que volia fer un àpat guarro així! Tant de temps de cuidar l'alimentació, veure poc alcohol...total per quedar en la mateixa posició de sempre... Comencem bé la desconexió TRI!
L'endemà toca fer carretera direcció Galway. Comprem menjar al Mark & Spencers (quin gran descobriment). Abans però anem al centre de Dublin (amb autobús, no fos cas) i visitem la Trinity College i el Temple Bar. Ens topem de cop amb gent corrent una cursa: estan fent la Marató de Dublin! Quina enveja! Per passar les penes anem a fer la primera Guiness.
I jo que tinc unes agulletes de nassos del trailrunning de Núria. No puc baixar escales! Per arribar al wc del sòtan veig les estrelles. Un avi m'avança estrenyat del meu caminar estrany.
Agafem el cotxe direcció Galway, un dels millors pobles d'Irlanda. Dues hores llargues de recorregut i ni una àrea de servei! Si vols parar fan sortir al poble i buscar la gasolinera. Parem però fa tant de fred que hem de fer l'entrepà dins el cotxe. Arribem a l'hostal que està als afores i busquem alguna cosa per menjar. Estem cansats i al lloc on volíem sopar ens han tancat...a les 19 h! Ens haurem d'acostumar a aquests horaris. Acabem fent una sopa a un xino to take away. Quins dos sopars d'inici de viatge més curiosos...però que bons...
L'endemà ens llevem prou d'hora i anem cap a la zona de Conemara: naturalesa en estat pur. Fred, prats verds, muntanyes espectaculars, platges salvatges, castells entristits. I un fet curiós: les ovelles estan marcades de colors blau i grana. Cada vegada m'agrada més aquest país.
Tornem a menjar sanwich al cotxe i un te de mida banyera a un bar. Les cames encara em fan un mal de nassos.
A la tarda anem a passejra per Galway i l'increïble city center que tenen. Veiem un parell de concerts tradicionals a uns pubs molt autèntics. Un parell de Guiness cap a dins, compartides amb l'Anna, això sí. Res a veure, però, amb les que es beuen els altres del bar! Engoleixen la cervesa com si fos aigua. Es deuen passar el dia al wc aquests irlandesos entre cerveses i les cafeteres i teteres que es beuen. I no parlem del que esmorzen...
Porto ja tres dies sense fer esport. Bé, cada dia faig una mica d'abdominals al matí. Més que res per sentir-me bé després del que vaig menjant aquests dies. I és que el tercer dia tornem a "pecar" i fem un sopar a un fish & chips autèntic a un lloc molt curiós però recomanat a la guia. el local de fora no convidava gaire però està boníssim! Tenen pots gegants de ketchup d'almenys 1 kg.
El quart dia tornem a fer les maletes i anem a visitar una de les belleses naturals més impressionants que he vist mai: The Cliff of Moher, uns penya segats de 300m. Fa un vent impressionant i les cames em continuen fent figa, però el paisatge ho cura tot.
Per dinar fem un sandwich al cotxe i ruta conduint per l'esquerra fins a Limerick. Ciutat trista i de pas. Sopem un bon plat de pasta. Per fi!!
L'endemà em llevo amb ganes de tastar com esmorzen aquí: un full irish breakfast. Apa aquí, calories a tope i jo sense poder-les cremar com acostumo a fer (corrent o fent bici).
De nou agafem el cotxe i anem cap a Killarney, un poble maquíssim amb un espectacular parc natural al costat mateix i on comença The Ring of Kerry, una altre monument de la naturalesa. Dinem al cotxe però mirant un llac maquíssim que hem trobat perdent-nos per unes carreteres.
Les cames ja les tinc millor. Si hagués anat a córrer no m'hagués durat tant. És això que diuen que si et fa mal les cames la millor solució és córrer, o per treure la ressaca s'ha de continuar bebent...ai els savis!
Aquí les carreteres són estretes però aquests irlandesos eleven el límit de velocitat a 100km/h. Però si hi ha punts que amb prou feines podem anar a 40!
To be continue...
Menjars dins el cotxe no és bo per les cames!
ResponElimina