Resum d'una temporada Tri. 1a part

5.30 del matí. Sona el despertador. Sense gaire esforç m'aixeco del llit. Vaig al gimnàs a fer el primer entrenament del dia. Per lluir s'ha de patir, diuen.

El carrer és fosc. No hi ha ni una ànima. Cap soroll, tothom dorm, fins i tot el gat negre que jeu mandrós al costat del meu cotxe. En sentir-me s'espanta estranyat que hi hagi algú que s'atreveixi a compartir el carrer amb ell a aquestes hores intempestives.

Em podria quedar una hora i mitja més al llit amb bona companyia? Pot ser sí, però m'encanta fer esport i estic preparant diferents reptes. No puc parar cap dia. Plogui, faci fred o es digui com es digui el dia: diumenge? És un dia normal, oi?

Plantejo dos grans objectius per aquesta temporada: baixar d'1h 30' en mitja marató (4' menys que la meva millor marca) i, sobretot, fer un bon paper a la mitja ironman de Calella (1.900m nedant, 90 km de bici i 21km de córrer).

El camí serà llarg, les hores que hi hauré de dedicar seran moltes. Sé que serà una lluita continua, un sacrifici diari, un estira i arronsa constant entre jo i el rellotge. Intentaré retallar hores de son, combinar esport amb família i feina. Passarem moments durs, però també de satisfactoris.

La temporada la començo millor que no pas la temporada anterior, sense lesions i augmentant gradualment el volum d'entrenament. Potencio primer el córrer, per agafar fons. La mitja marató clau és la de Granollers, al febrer. Tinc temps. Segueixo el mateix entrenament que els meus companys d'SBR que preparen la marató de Barcelona. Em va de nassos poder compartir tirades llargues i dures sèries amb ells. 

Després de fer un test no gaire bo al desembre a la mitja marató de Mataró, continuo afinant l'entrenament per el meu objectiu. 

Arriba el dia esperat. A Granollers fa un fred que pela, però l'ambient és magnífic i hi ha forces companys d'equips que la disputem. Em concentro per fer una bona cursa i m'enganxo a la llebre de l'1h 30', el gran Marc Rius,bon amic de Granollers.

Segueixo bé el ritme, tranquil. Al km 13 però en Marc comença a apretar i no el puc seguir. Pensaments negatius bullen dins el meu cap. Una vegada més fracassaré, penso. Apreto les dents però la sensació no milora, ni el ritme. En els 3 últims km una gentada omple els carrers de la capital vallesana. Penso, va nanu apreta que per alguna cosa has entrenat al límit. Ho dono tot i esprinto. Passo en Marc, i em diu "va Martí que baixes de l'hora 30'". Segueixo apretant i finalment faig 1h29'30'! Primer objectiu aconseguit.


Ara queda el segon: la half de Calella. Tinc tres mesos per acabar d'afinar amb bici i nedant. Estic fent una bona pretemporada a la piscina i necessito fer més bici ja que el circuit no serà pla, precisament. 

Anem sumant km i km i matinant dia sí, dia també amb en Joan i l'Alberto.

Faig un parell de duatlons sense gaires bon resultats. A la de Vic començo bé però al saltar damunt la bici noto un cargol dins la sabata. No paro per treure'l no fos cas que perdés temps. Quan baixo de la bici per posar-me a córrer flipo del mal al peu. Ostres, mira que anava bé...

Torno a dedicar-me a fer tirades llargues i a augmentar els km de bici. Cada vegada em sento més fort i això es palpa a les fotos, je,je.
Tot va per bon camí. Segueixo bé els entrenaments, sense fallar gaire, sacrificant-me.
El meu entrenador, en Miquel Blanchart, em recompensa aquesta bona feina seleccionant-me entre els sis homes que competirem per SBR Open Team a la triatló per equips d'El Prat. 

Em fa molts il•lusió però l'organització em fa una mala passada i canvia el dia de la competició: la prova serà el mateix dia que es casa el meu germà petit, en Juli. Té nassos la cosa. Però com a fill de la Rosa Vila he heretat el voler-ho fer tot, així que... ho farem tot: matí de tri i tarda de casament. La setmana és dura: feina, entrenaments i fins i tot preparo dos espectacles per el casament amb en Sergi i en Toti (quins cracks!). Ens en sortirem?

A la triatló hi arribo estressat i amb por de no aguantar els cracks dels meus companys.
Arriba l'hora de la sortida i la mar per variar, està molt moguda. Ens posem aliniats però pateixo per les onades i per seguir els de davant. Per uns instants vull parar.
Però un SBR no s'enfonsa mai. I continuo. A la bici pateixo el que no està escrit però l'Alberto m'ajuda a fer-ho més suportable. Puc conençar a córrer sense que m'eliminin i això em fa feliç.



I acabem aquesta gran foto de família:

Ràpidament carrego la bici i vinga cap al casament del brother i l'Aleidis (12h de casament amb lectura i show d'un servidor inclòs). En voleu proves?

I després dels excessos toca tornar a entrenar, a recuperar la rutina ja que en 10 dies arriba el gran repte de l'any, el somni que he tingut cada dia a la ment, el que m'ha fet seguir endavant amb l'entrenament tot i la mandra, tot i el fred, tot i la pluja: la Half Challenge de Calella. 6 hores de lluita i esforç, però de plaer intens.

Aquest any el recorregut varia, amb un perfil de bici molt més dur, pujant cap al Montseny. Prèviament faig en tres ocasions el recorregut, però les sensacions no han estat del tot bones.

Tot i així em sento molt bé i molt il·lusionat. L'any passat estava apuntat però uns temes mèdics em van impedir fer-la. Aquest ha de ser l'any. Els dies previs són exitants i més quan em passen dues coses que no m'hauria imaginat mai: uns amics de la tele em demanen ser el protagonista de l'espot promocional de la cursa (que es retransmetrà en directe per tota Europa) i també em conviden a una tertúlia a la tele amb el director de la cursa i altres triatletes. És un somni? No pas.
El dia abans de la prova és una festa. Som 12 de l'equip que la fem i ens trobem a boxes mentre deixem totes les coses a punt a cada una de les tres bosses.
Intento anar a dormir d'hora però no puc dormir. L'exitació no em deixa. Em llevo a les 4 de la matinada per esmorzar i anar cap a Calella. Tic, tac, s'acosta el moment...