Quan vaig començar a córrer escollia les curses pels regals que donaven (ara la crisis ha rebaixat els presents) i per l’esmorzar (cada cop hi ha menys pa amb botifarra a la meta). Ara que m’he fet (una mica) gran i competeixo molt poc, faig curses on pugui venir la família escollida. El 3 de desembre, dos anys després, tornava a la mitja de Figueres. Una mitja especial perquè és on viuen els meus sogres. I era la millor excusa per tenir a prop meu l'Anna i els nens.
Ara el que m’agrada és arribar a la meta corrent al costat d'ells. A l’Arlet sembla que li agrada entrar amb el seu pare sota l’arc que marca en gran la paraula META. I a mi encara m'agrada més.
La cursa comença a les 10.30 h. 4 hores i 15' més tard de l’hora que comencem a entrenar cada dia. Abans de començar ja estic cansat...
A la sortida estava sol. És un dir. Vull dir sense els meus companys d'entrenaments matinals. Sense l'Alberto, en Raúl, en Miguel, en Toni, en Cristian i, esporàdicament en Quim, que cada dimarts i divendres em fan treure el millor de mi mateix corrent com bojos a les 6 del matí.
Tret de sortida. Començo tranquil, sense forçar, però producte del perfil inicial favorable, i del fet de córrer amb gent al costat o davant que et porten, els primers dos km cauen a 4'06" i 4'09". Vaig davant de la llebre d’1 h 30' i tot. Penso, afluixa nano i guarda forces. I el deixo passar. Error. Va bé que algú et marqui el ritme encara que sigui més ràpid del que tinguis previst. "Has de sortir a gas i si petes això que hauras avançat", em deia el gran Miquel Blanchart quan feia triatló.
Els primers 10 km els faig en 43 minuts i pocs segons. Prou bé. Però ara ja corro sol. I això és dur.
Tinc ganes de gaudir de la cursa, de no obsessionar-me amb el temps i quan em trobo gent animant els hi dic "on són les cerveses" i altres tonteries. Quan veig gent de l’organització els hi pregunto “on són els fotògrafs”. Ja sabeu que jo només corro perquè em facin fotos oi?
Els quilòmetres cada vegada em passen més lents i em costa seguir corrent per sota de 4'30". I, mentrestant, el recorregut es fa dur i s'embelleix a parts iguals. A Peralada hi ha força gent animant, però fer la bolta al castell es fa dur de nassos. El tram de Peralada a Cabanes és molt bonic. És un camçí habitual de les meves sortides matinals quan venim a veure en Joan i la Leo. Però vaig bastant el límit de les meves forces.
Queden 2 km i una pujada molt suau se'm fa una muntanya. Tinc els bessons que m'avisen que s'acosta una contracció.
Penso que l'Anna, l'Arlet i en Max m'esperen a la meta per fer els darrers metres amb mi. Això em dona forces per seguir corrent.
I arriba el gran moment. Crits de gent, sona una batucada i allà m'esperen els meus estimats. Ens posem a córrer junts els últims 60-70 metres. Per megafonia sona el Coti per coti. I entrem a la meta tots quatre ballant, corrent i rient. El rellotge marca 1h 34'58". 7 segons menys que fa dos anys. Però el millor de tot és poder compartir aquests instants amb la meva família.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada