Corrent pel jardí de casa

Pujades infinites, baixades perilloses. Moments bonics, d'altres que penses i desitges QUE S'ACABI JA. Entrebancs que has de superar. Pedres al camí. Les has de saltar i continuar endavant. I millor fer-ho amb un somriure a la cara. La vida és com una muntanya. I la muntanya és vida.

Després de 2 hores i 40 minuts de saltar entrebancs, de pujar muntanyes i de patiment extrem, arribava a la catifa vermella. Amb la meva filla al costat. Era el moment de gaudir. De riure el que no havia rigut abans, de cridar i demanar que la gent aplaudís. Va, que no us sento. Allà.  Al carrer Gran. Al costat de tants i tants amics i coneguts. Al jardí de casa. 21 km gaudits i patits a parts iguals. 

Però el millor de tot va ser veure l'Anna entrant a meta. El meu amor. La meva força. El meu exemple. Després d'un any i mig de lluita contra el càncer, i encara en ple tractament, era allà. Disputant la distància curta. Caminant i corrent. Lluitant contra les dificultats que li posa cada dia el seu cos. Superant entrebancs, com ho ha fet durant aquest temps. 

Però anem una mica enrere. No sé jo perquè aquest any havia decidit disputar la Burriac Xtrem de 21 km. L'any passat havia corregut la distància curta. Però se'm va quedar curta. Ara seria el doble i això requeria hores de muntanya, esforç i disciplina. 

De matinar per sortir a les 5.45 am. Però amb la millor companyia del món. La Su, en Narcís, els Àngels, en Jaume, la Carme, en Kilian, l'Eric, en Nino, la Marisa, en David, la Trini...quina colla de malalts obrint el bosc amb el nostre frontal! Sumant km, xerrant, gaudint de la VIDA. Que això és el més important. Pujant i baixant camins impossibles. Gaudint. 

I ens vam plantar el dia de la cursa amb nervis. El dia abans havíem gaudit molt de la corre cuita. Amb l'Arlet i en Max gaudint del millor cap de setmana de l'any. Tots quatre posant-nos un dorsal. 

Escalfament suau. Fotos amb els amics que compartim distància i cap a la sortida. L'Àngel, el millor speaker, animant-nos a donar-ho tot. I sona el Sweet Caronile i em poso a ballar. I recordo que no hem vingut a patir, sinó a gaudir. 3,2,1 comença la cursa. 

El primer km és clau. Vaig rapidet per no agafar tap a la pujada. I abans d’arribar a la font picant veig que porto les dues sabates descordades. Merda. Error de principiant. Però si he disputat centenars de curses i tinc clar que el primer que cal fer és cordar-se bé les bambes. Paro a esmenar l’error i apreto com un boig per recuperar posicions perdudes. Comença la pujada cap a Burriac. I vaig avançant corredors. Pujo com una cabra. He d’aprofitar que pujo prou digne, perquè les baixades se'm donen molt malament. 

I en 28 minuts soc a dalt. Vaig en 20a posició. Carai. A la baixada per les pedres de Burriac faig un bon tap. Apa que us bombin. Ja, ja.

No tenim temps de descansar les cames a la baixada que ja tornem a pujar. Marques negres. Un bosc frondós, unes quantes ziga zagues i el camí que es comença a fer dur. Però el recorregut és xulo i aquesta part me la conec. Dalt de tot em trobo el millor fotògraf de muntanya d'Argentona, en Joan Luque, que em fa aquestes súper fotos! Us havia dit que jo faig curses per sortir a les fotos???

Tornem a baixar i passar per uns camins guapos. Sembla mentida que estem a tocar del mar. Som uns privilegiats a Argentona. A la baixada em van passant corredors. Però no massa. Abans de començar la tercera pujada important de la cursa, el corriol d’en Cata em trobo l’Ángel, un dels cracks matiners. Comencem la pujada junts. El terreny està enfangat de la nit anterior. Costa córrer. Les sabates rellisquen i jo busco l’equilibri mentre deconcerto el meu amic. Ara corro, ara camino, ara torno a córrer. I ja tornem a baixar. Em diu joder Martí como vajas hoy. I és cert, Estic baixant molt millor que durant els entrenaments. Clar que entrenem amb frontal i no m’hi veig massa. I a les curses em transformo una mica jo.

Però l’Ángel em passa i jo segueixo a la meva. Arribem al km 8-9. Sento algú a darrere i li dic si vol passar. Em diu que no que va bé, que no és massa bo baixant. Mira ja he fet un amic. I ens posem a xerrar. Em diu que és la primera vegada que fa la cursa, que la seva germana viu al Maresme i li feia gràcia córrer per aquí. I ens posem a xerrar. Molt. Ens expliquem la vida. Parlem de curses, o li explico que he corregut més en asfalt que a la muntanya, que tinc 6 maratons al sac + 1 de muntanya, ell em diu que també ha fet maratons i últimament les ha fet portant a joves amb cadires de rodes. Parlem dels nens (ell en té dos de la mateixa franja que els meus, però un any més cadascú i és un any més gran que jo). Ell va amb ulleres i una cinta i jo li explico que m’hauria de posar ulleres per córrer o comprar unes lentilles, que cada dia hi veig menys. Ens fem grans. Parlem de la feina...Fins i tot a l’avituallament m’espera, per seguir xerrant i anar junts. Portem 40-45 de palique corrent per uns camins guapíssims. Hi ha un moment que penso, que calli ja que m’estic quedant sense forces... I el perdo. Tira una mica més. I torno a fer la meva cursa, escoltant música, gaudint i patint a parts iguals.

Vaig bé de ritme. El meu objectiu són 2 h i 45 minuts. Arribem a l’últim avituallament. Km 16 aprox. Les forces comencen a minvar. Agafo la meva ampolla i l’omplo d’aigua, però no puc tancar-la. Ho intento una bona estona, però no em tanca bé. Em cau l’aigua i així no serveix de res. Li dic a una dona de l’avituallament si em pot ajudar. Ho intenta, però res. Porto almenys 3 minuts allà parat i per una ampolla d’aigua no em quedaré allà perdent tot el que he guanyat abans. Passo, i arrenco. Però fa més de dues hores corrent i les cames comencen a defallir. Necessito aigua. M’estic quedant fos. I en aquells mals moments del mig del bosc tinc una aparició. En Jordi, un company periodista i trailrunner que està allà animant als seus companys d’equip, que està allà al mig del camí. Li dic si té aigua. I em treu una ampolla Salomon de 500ml. La salvació. Me la deixa endur. M’ha salvat la vida.

Tot i això, noto les cames a punt de petar. Les meves amigues inseparables: les rampes. Però per sort les puc mantenir a ratlla. He baixat molt el ritme. Per sort no soc l’únic. La part bona és que cada cop queden menys km. Arribem al poble i dic, ara, a apretar una mica. Arribo com una exhalació a la plaça de Vendre. Allà hi ha els amics, l’Àlex, la Ivet, la Susana , en Jaume, l'Aleix i la Raquel, la Cristina i tot de nens i nenes. I els meus fills. Li dic a l’Arlet si entra amb mi i ens posem a córrer junts. L’agafo de la mà. Últims metres. Els millors. Amb la catifa vermella, amb els meus pares i mig poble allà. Crido perquè m’animin. Ho fan d’aquella manera. Ells i elles busquen els seus familiars corredors. Arribo cansat a meta, però content perquè he parat el crono en 2 h 40’. Objectiu complert.

M’abrigo i vaig a buscar la meva botifarra i una mica d’isotònic i cervesa. Em retrobo amb els amics i en Max. Però el millor moment del matí encara ha d’arribar. Veig l’Anna com arriba. Tan guapa, tan forta. Un exemple de lluitadora. Que li van dir que durant un any de quimio en pastilla estaria anèmica, que estaria molt cansada i no podria fer massa cosa, però ella va dir que no, que a les coses negatives se les combat amb energia, constància i alegria. 

Ha estat un cap de setmana rodó. Amb moments durs i molta alegria. Si encara no heu corregut mai la Burriac Xtrem ja feu tard!