La vida pot ser molt agraïda...si fas esport és clar. Un dia tri a Tossa

Aquesta vida està plena de coses negatives: polítics i no polítics corruptes, una negativitat que s’olora pel carrer, malalties cada cop més nombroses entre familiars i gent propera, desgràcies inesperades...però també hi ha dies que penses “carai que afortunat que em sento avui”.

Avui és un dia d’aquests. Ja intuïa aquesta setmana que la jornada d’avui podia ser una gran jornada, però la realitat ha superat les espectatives. Havíem quedat per fer un test de la triatló olímpica (1.500m swim, 40 km de bike i 10  km de run de Tossa de Mar que uns quants membres de l'SBR Open Team farem el proper 14 de setembre. Es tracta de reconèixer el recorregut, sobretot el de la bici, perquè diuen que és durilla i no fos cas que ens sorprengui en plena competició.

I com que qui vol difrutar ha de matinar, ens llevem ben d’hora ben d’hora (tot i que ahir el Barça ens va fer anar a dormir tard, sense que ens servís de res precísament). A les 6.15 en Xavi i en Joan em recullen a Argentona. Tot és fosc, només ens acompanya una lluna plena que ens saluda i ens diu que avui serà un gran dia... esportiu si més no. Som dels pocs cotxes que a aquestes hores d’un dia entre setmana d’agost es diposen a anar amunt i avall.

A Mataró ens trobem amb la Vicky i en Carles i a Tossa amb en Miquel i en Quim. Fem l’esmorzar de rigor, carreguem el cul sobre les bicis i carretera i manta i cap a munt que el camí fa pujada.

Els dos primers quilòmetres són suaus i de pujada relativa i de mica en mica va agafant pendent. En Joan comença a marcar un ritme ben animat. Jo pateixo per si m’afectaran els 85 km de bici d’ahir. Almenys sé que el dia de la cursa el dia abans no faré res o si més no no faré tant (amb un triatleta de l’SBR mai es pot prometre res). L’ambient del grup m’encanta tot i que no han pogut venir altres companys d’equip per motius laborals (però no patiu que un cap de setmana ja farem un stage). Fer aquestes coses lluny del teu lloc habitual d’entrenament fa venir trempera i dones més. Si més no gaudeixes més.

La carretera continua enfilant-se i jo vaig aguantant prou bé, a certa distància d’en Xavi i en Joan. 7km després ja som a dalt i comencem a baixar en direcció Llagostera. Ara toca descansar abans que arribi el més dur, la pujada a Sant Grau. Amb 20 km a les cames comencem a pujar. No sembla pas molt dur però l’estat rugós de la carretera endureix la pujada. En Quim, en Joan i en Xavi s’escapen i jo tiro de la Vicky i en Carles durant 6 km de pujada intensa. En Miquel es queda un pèl endarrera. A la part final en Carles em passa però jo l’aguanto a 5 metres. 

Ja tenim la part més dura. Comencem a baixar i les vistes són espectaculars. Cosata Brava en estat pur, roques, platges paradisíaques i aigua cristalina. Bé això ho vaig veient de mica en mica, ja que he d’anar mirant la carretera i anar frenant amb cura que el fre em fa la guitza i em fa molt de soroll.

Després de 8 o 10 km baixant  i algún crit de seeee de plaer (ja que no hi és la meva amiga Clara, autora d'aquests crits), arribem a la zona de la cala Giverola (molt maca per cert) i uns 2 km de pujada ens recorden que en aquest món mai està tot dit.

Arribem a Tossa, carreguem les bicis a la furgoneta i comencem a córrer en drecció al Parc. Comença a fer calor i el poble ha canviat la cara. Els carrers desèrtics de primera hora s’han convertit en un niu d’estrangers que van de pet a buscar lloc a la sorra de la platja del castell per plantar-hi la tovallola i torrar-se, tomba i tomba, durant tot el dia. Ja es posaran crema quan tornin a casa, no fos cas.

Per arribar al Parc ens trobem un impediment, avui és dia de mercat i això semblen Les Rambles. Intentem anar per darrera les parades però hi ha un punt que no podem més i ens hem de posar (tot passant per dins una parada de sabates una mica xungues) pel carrer. Està ple de gent que no ens deixen córrer. Ja que no podem avançar gaire començo a cridar “bragas i tanga tre euros”.

Passem el mercat i entrem al parc, al costat hi ha un càmping que es diu Martí i em dic que aquesta és la meva. Començo a marcar un bon ritme, em sento bé, molt millor del què em pensava després de la bici exigent que hem fet. Em torno a sentir com feia molt de temps que no em sentia. A veure si les vacances de descans esportiu en alçada m’hauran anat bé i tot.

No ens costa gaire agafar un ritme de 4’15’-20’ de manera continuada, però ens anem esperant els uns als altres. Al km 5 diem de fer un km a tope i començo a tirar, només em segueix en Xavi que em passa bé i l’intento seguir a una distància prudencial (5-10 m). Per darrera venen en Joan i en Carles que estan esperant per donar-me l’estacada final, però no ho aconsegueixen. En Joan m’avança lleugerament però li estava donant peixet. Aquest km el fem a 3’50’’ que no està gens malament.

Amb calma i després de la rigurosa foto al càmping que ens fa la Sandra anem cap a la teòrica meta. Al final ens han sortit 45 km de bici i 7 km de run.

Una altra foto de rigor i cap a l’aigua a refrescar-nos i, com no podia ser de cap altra manera, cau una boia. Sens ulleres costa una mica però gaudim molt.

Dutxeta d’aigua dolça i tornem al cotxe a lo guiri (pit enlaire, ulleres de sol i lluir aquest cos triatlètic igual que els guiris llueixen la seva panxa cervesera).

I per no ser menys seiem a un bar i ens drinquem mig litre de cervesa que entra prou bé. Tenim les endorfines a tope i la sensació que estem al millor equip del món.

La triatló serà dura però la gaudirem bé. I si ens veniu a animar encara ho farem millor. Qui vingui i em faci foto li prometo un petó i una cerveseta.

Esteu avisaDES!

Fins la propera.