El Blog d'en MarTri

 Corrent perquè cada dia surt el sol

Una catifa blava sota els nostre peus ens marcava el final d'un llarg camí. Per en Jaume, sobretot, però també per mi. Perquè tot i que no vaig poder córrer la marató sencera, el camí també ha estat llarg i dur. 

 

Amb un sol radiant i un soroll eixordador - crits d'ànims per a tots els corredors i corredores que aconseguien el seu objectiu- ens vam mirar, ens vam agafar els braços, vam mirar al cel i vam dir "va per tu Sergi, perquè sempre correrem junts ". 

 

El matí de la marató de Barcelona 2021 va començar ben d'hora. 

 

Era la primera vegada que hi anava tranquil, sense remordiments pel croissant que havia berenat i la cervesa que m’havia begut la vigília. Tranquil, sí, però també amb un pèl de tristor pel fet que no la podria córrer sencera - tot i el bon entrenament que havia fet durant un mes i mig- i perquè havia de ser una marató de celebració. Aquesta marató s’havia d’haver corregut al març del 2020, celebrant amb en Jaume i en Sergi el 10è aniversari del nostre debut en la distància mítica. Però la pandèmia i després un càncer fulminant que va segar la vida d’en Sergi va mullar les espelmes del pastís.

 

Un any i mig després d’aquell març jo no tenia ganes de disputar-la malgrat tenir el dorsal, però un dia em vaig trobar en Jaume i em va dir que l’havíem de córrer per ell, per en Sergi. I li vaig fer cas i vaig començar a entrenar amb la colla de Mataró. Estava fent uns entrenaments top amb l’Alberto, en Raúl, el gran Miguel, en Quim i en Toni. A les 6.15 h ja cremàvem l’asfalt per fer sèries, farlecks, a ritmes molt bons. La meva ment em deia va entrena al màxim aquestes setmanes abans que neixi el meu segons fill. Però primer una setmana parat per mal a l’esquena, després una sobrecàrrega al soli, el naixement del petit Max i sobrecàrrega ara al tendó d’Aquil·les em van aturar més d’un mes. Impossible fer una marató sencera així. Vaig renunciar a la marató i vaig abraçar la nova vida. Però la pèrdua del meu millor amic ressona cada dia al meu cap com un timbal sorollós, que em recorda el que encara ens quedaven moltes coses i moltes curses per viure plegats. Per això vaig decidir anar a Barcelona a recordar-lo, en el lloc on ens haguéssim emocionat fent l’esport que tant estimem.

 

Vam decidir fer una samarreta per estar més a prop d’ell que vam lluir primer a la Burriac Xtream d’Argentona i després a la Marató de Barcelona.

 

I tornem al present perquè la petita tristor amb la qual em vaig llevar se’m va passar quan vaig veure en Joan, Collet, en Miquel, en Vadó i en Joan Llimona a les 6.40, disposats a anar a gaudir del simple fet de córrer. En Jaume, en Vadó i en Collet la feien sencera, mentre que en Miquel Boba i en Miquel Bachs, i també en Joan Llimona i la Ingrid agafarien el dorsal d’en Sergi per córrer la distància per relleus. Tots amb la samarreta, sempre recordant aquell gran home que ens ha donat tant a cadascú de nosaltres. 

 

Les meves cames no estaven per fer masses km però vaig voler ser a la sortida i viure aquell moment màgic de nervis i de la interpretació del mític tema de “Barcelona” interpretat en directe per un duet amb unes veuarres impressionant que feien aplaudir els 15.000 corredors que començaven a lluitar pel seu somni, per aquella marca que esdevé el final d’un llarg camí d’entrenaments.

 

No vaig voler córrer riscos i vaig fer tan sols 1’5 km tot i que les cames m’aguantaven bé. Vaig pensar per un instant, ja que hi ets fes-la sencera, però no valia la pena patir després i arriscar-me al trencament final.

 

Vaig sortir de la marea de corredors i em vaig posar a animar el seu esforç. Esmorzar al carrer i cap a la Meridiana a seguir animant. Allà vaig veure en Jaume corrent molt bé i ens vam trobar tres suporters més argentonines: la Lali, la Mònica i la Montse que venien amb bici des de la nostra vila. D’aquí havia d’anar amb metro fins a les torres Mafre però amb l’ambient que hi havia al carrer vaig decidir anar a peu per sentir ben a prop l’alé dels corredors. Entre una cosa i altra al final faig ver 20 km (potser 13 corrent que ja és molt per l’estat del meu peu).

 

I amb un sol ja radiant em vaig plantar al km 34 de la marató, esperant en Jaume per fer junts els darrers km de la cursa. Arribava ja amb mal de cames però ben feliç, al seu ritme tranquil però constant. I en aquells bonics 8 km ens vam posar a xerrar com fèiem amb ell i en Sergi a les curses dels nostres inicis, quan els temps finals ens importaven menys que passar una bona estona junts. I vam parlar de futbol, vam recordar en Sergi en un instagram live i un facebook live. I la gent ens animava quan passàvem per sota l’Arc de Triomf, o al costat de Plaça de Catalunya, on en Jaume va ben recordar que a la meva primera marató em vaig haver de tirar a terra amb unes rampes als bessons bestials. En aquesta ocasió no hi havia rampes, només felicitat per tornar a estar junts, perquè en Sergi estava a la meva samarreta, rient com sempre. I ens vam plantar al final de la marató contents, mirant al cel, acceptant les coses que passen a la vida, perquè com en Sergi li va dir el darrer dia a la seva mare, estigueu tranquils i feliços, que cada matí surt el sol.

 

Sempre correrem junts Sergi i Jaume!