El Blog d'en MarTri

Una marató estranya

El març del 2020 tres amics i bojos del running teníem una cita amb la història. Amb la nostra humil història. En Sergi Serra, en Jaume Bachs i jo mateix, Volíem celebrar el desè aniversari de la nostra primera marató de Barcelona.Volíem tornar a gaudir del plaer de córrer junts lliurement per l'asfalt orfe de cotxes dels carrers de Barcelona.

Un altre cop junts. Tots tres. Els 4 passes, nom del club fictici que havíem creat aquests amics de batalles atlètiques dels diumenges. Batalles amb el nostre propi cos i objectius que compartíem suats, amb una botifarra i una cervesa a la mà, i sobretot, amb un gran somriure.

Deu anys més tard del nostre primer idil·li maratonià vam dedicar un hivern dur a entrenar amb consciència la distància mítica. Però com ja sabem tots, dues setmanes abans la Covid ens va arrencar de cop el nostre somni pel qual havíem dedicat tantes hores i esforços.

Marató 2010

Però la COVID no només ens va llastrar els nostres plans, sinó que també ens va portar una mala notícia. A finals d’agost a en Sergi li detectaven un càncer de còlon, amb afectació a diferents òrgans. Un càncer en estadi 4. Amb només 42 anys. Mitja vida per endavant, segada estrepitosament.

A finals de setembre, quan ja havia tornat a casa després d’unes setmanes molt dures a l’hospital, el vaig anar a veure. Assegut en una butaca, amb els braços que li fregaven els ossos i amb una cara xuclada, li vaig veure un bri d’esperança en la seva mirada. Després d’haver paït el gran cop rebut, estava esperançat perquè començava una tanda de quimio. Al novembre de l’any vinent seré allà amb vosaltres, em va dir en Sergi rient, ii que sigui per fer uns quilòmetres. La il·lusió de superar el càncer i de retrobar-se amb la seva passió es palpava al seu rostre.

Hi va haver un dia que veient que el càncer l’avançava imparable, i que el dolor es feia insuportable, va decidir deixar de lluitar. La família em va avisar que es volia acomiadar de mi. En una habitació fosca érem jo i ell, plorant i rient tot recordant batalletes, les curses corregudes, les farres viscudes. Nanu no puc més, em va dir. No podré córrer la nostra marató. Ho sento, es lamentava. Entre llàgrimes no sé si li vaig dir o tan sols ho vaig pensar, “correrem sempre junts”.

Va morir el passat mes de març, tan sols mig any després que li detectessin.

Al mes d’agost i amb el dorsal confirmat jo no tenia clar si disputar la marató. Al mes d’octubre havia de néixer el meu segon fill. Massa poc marge per fer en condicions una cursa que es mereix un gran respecte. Però em vaig trobar en Jaume i em va dir, nen l’hem de córrer per ell. 

Des de finals d’agost i setembre he fet un entreno potent, aprofitant al màxim abans que vingués la nova vida al món. Però ara amb el naixement del fill i diferents entrebancs musculars (una setmana clavat l’esquena, sobrecàrrega al soli, i al tendó d’Aquil·les) no he pogut fet tirades llargues i no estic per disputar la marató. Ara toca cuidar la família. Sé que ho entens Sergi. 

Els argentonins de la marató del 2010

Però el dia 7 de novembre seré allà a Barcelona, amb una samarreta que li hem fet per recordar-lo. Tornaré a tastar el plaer de ser lliures fent el que m'agrada, de l'ambient dels carrers en esdevinments com aquests. Faré els darrers km de la marató mirant el cel i buscant trobar el teu somriure Sergi. I no seré l’únic que lluirà la teva samarreta. També hi haurà en Jaume i en Miquel Bachs i en Miquel Boba, i en Vadó, en Joan i uns quants més corredors d’Argentona que et vindrem a recordar. Perquè sempre correrem junts Sergi!