En una bonica història d'un llibre de la meva filla hi diu una frase molt sàvia "hem d'escoltar el cos amb el cor i les orelles ". Després de molts anys fent el cabra, corrent i fent triatló, sembla que per fi he après a escoltar el meu cos. Potser deu ser cosa d'haver superat els 40, o potser perquè tinc una cuca de dos anys que m'ha fet canviar les prioritats (i orgullós que n'estic), però crec que he començat a posar seny. Si més no pel que fa al volum d'entrenament esportiu. Massa seny tampoc en tinc encara...
El nou Martí, el del seny esportiu, ja va fer bé decidint apuntar-se a la prova curta de la Burriac Xtrem, la cursa de casa. I encara vaig fer millor plantejant fer la cursa tranquil·lament. El meu únic i gran objectiu era arribar dignament a la meta i entrar amb la meva estimada Arlet.
Vaig escollir la curta (17,5 km) que no era poca cosa. Molt trencacames. Vaja, que s'havia d'entrenar per acabar dignament. I vaig començar massa tard. Tres setmanes abans no havia passat de 8 km i em notava molt fluix. Però amb una quants entrenaments amb en Joan, en Sergi i el meu germà em van espavilar una mica per tornar a tenir bones cames per córrer bé.
La cursa començava a les 10 h. Que faré fins a tant tard pensava jo, que estic acostumat a sortir a córrer a 3/4 de 6 del matí? Doncs després d'una nit neguitosa la meva petita a les 6.30 em va dir que ja en tenia prou de dormir. Vaig estar una hora llarga llegint-li contes, jugant i fent mimos, vaja allò més recomendable abans d'una cursa. Però sóc un home nou i m'ho vaig passar la mar de bé!!
Vaig apurar per anar a la sortida. Això de tenir la sortida a 400 metres de casa és un luxe. Allà em vaig trobar en Sergi i en Jaume - el meu primer club de corredors, els 4 passes - i vaig començar a jugar amb el meu joguet nou, una GoPro. Volia enregistrar la meva cursa i anar narrant el que passava. Cosa que volia dir perdre una mica de temps. Però no m'importava, jo volia gaudir del dia i del recorregut. I realment, si t'ho prens bé, la Burriac Xtrem és una cursa per gaudir moooolt del recorregut.
Vaig desenfundar i després de la bandera vaig començar a córrer a bon ritme. Gaudia d'un puja i baixa constant pel mig del bosc. Quins corriols, quins camins tan xulos.
Al segon avituallament, vaig empanar per omplir aigua a l'ampolla i em va avançar molta gent. Però m'era igual, jo havia vingut a gaudir. Sense quasi adorna-me’n ja havia arribat a un dels punts claus de la cursa "La bèstia", una senyora pujada molt coneguda entre els corredors argentonins. Allò s’havia de gravar, o sigui que vaig tornar a desenfundar la meva GoPro. Però amb la mala sort que se’m va bloquejar la càmera! Vaig parar i vaig fer un reset . Tres minuts perduts. Quan vaig poder obrir-la em vaig dedicar a gravar alguns dels corredors com pujaven. Però quina manera és aquesta de fer una cursa, nanu??? Passeu passeu companys que JO HE VINGUT A GAUDIR DEL CAMÍ.
Superada la primera prova de foc em vaig posar a parlar amb un noi que, com jo havia fet triatló. Vam estar uns 10 minuts explicant batalles i ens vam trobar de ple a les baixadores, una zona de baixada amb molta pedra que no m’agrada. Jo sóc molt mal baixador i en aquell terreny tan hostil per les meves qualitats atlètiques em va avançar tots els que havia passat a la pujada. Amb tanta pedra em vaig posar a cantar “Sóc el senyor de les pedres” els veterans ja sabeu de què parlo, vaig cridar, mentre mirava de no caure de nassos.
Garlant i garlant vam arribar a la pujada de les bruixes, la pujada més bèstia de la cursa on l’organització havia muntat una cronoescalada. Penseu que vaig posar-me a córrer com un energumen? No responc.
A mitja pujada una noia em pregunta què volia dir allò de les pedres...snif snif. Sense preguntar-li l’edat vaig haver d’explicar-li que era una cançó de Sangtraït de fa 30 anys... Martí t’has fet gran, vaig pensar. Però aquesta sobtada vellesa que em va colpejar el clatell i la resta del cos d’una fuetada va passar quan vaig veure una dona gran amb un bastó pujant per aquella senyora pujada farcida de pedres, arrels i altres elements dificultosos per fer la vida fàcil. Li vaig preguntar l’edat i li vaig dir que jo a la seva edat voldria trescar com ella per aquestes muntanyes.
Estava arribant a Burriac i les endorfines ja estaven fent una festassa per cada punt del meu cos. La felicitat era infinita, el patiment oblidat.
Estàvem grimpant per les pedres que duen al castell i jo amb la càmera amb la mà xerrant a algú sense rostre i gravant els corredors. I em vaig trobar dos amics en Joan Luque i en José Luis gravant el vídeo oficial de la curs i vaig posar-me a cridar i a saltar davant les seves càmeres. Ole tú Martí. Així era impossible atrapar el meu amic Sergi que corria una mica més endavant.
Ja havíem superat l’equador de la cursa i estava gaudint de cada instant, de cada petjada. M’anava trobant amics als avituallaments i també saludava als no amics que indicaven el camí.
Tocava un bon tram de baixada i vaig fer el que vaig poder. Ens acostàvem al final i em vaig trobar el meu amic Joan Salom que feia la distància llarga totalment fos. El vaig intentar animar. Però encara quedaven un parell de pujades punyeteres abans d’anar cap al poble.
Ja només quedava baixar. Un parell de km i ja arribaria al moment clau, el més esperat, l’únic motiu per arribar, el d’entrar a la meta amb la meva cuca petita. Al darrer km sí que vaig córrer esperitat.
Pensava a veure l’Anna, abraçar-la amb la mirada i agafar en braços l’Arlet per fer els darrers metres. El que no esperava és que l’Anna me la passaria tan aviat... vaig donar la càmera a en Sergi perquè no és perdés ni un sol segon del moment més bonic de la cursa. Mirava la meva petita i feia cara d’estranyada. Jo anava cridant pel carrer demanant a la gent que m’aplaudís i saludant als meus pares. Quan vaig passar per davant de l’espeaker li vaig demanar al micro i vaig dir “us estimo, he guanyat!”.
Vaig passar sota l’arc de meta enormement feliç i prou bé de cames. El temps final 2 h 12’. Si m’hagués concentrat només en córrer podria haver fet tranquil·lament 10 minuts menys. De què m’hagués servit? Hauria gaudit de la cursa 10 minuts menys. I el nou Martí ja no té marquitis, vol gaudir de la vida, de l’esport i de la família.
Acabo amb una abraçada a tots aquells i aquelles que van fer possible que més de 700 corredors i corredores haguessin pogut gaudir d’un dia d’esport i de muntanya. SOU MOLT GRANS!
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada