La 5a Marató de Barcelona

La marató és com la vida, un camí llarg en el qual hi cap tot: moments alegres i moments durs en els quals només pots tancar un moment els ulls i dir, aquí guanyo jo. I, com a la vida, en una marató si no calcules les possibles conseqüències dels teus actes i decisions et pot regalar un cop monumental.

Això és el que m'ha passat enguany a la marató de Barcelona. Em vaig deixar endur pels ànims dels companys d'entrenament que, amb bona fe,  em deien que la podia fer en 3h 15', i no he fet cas al meu cap, que hagués donat per bo un sub 3 h 30'.

És cert que havia entrenat prou bé i amb uns raonables bons ritmes els dies que tocava fer sèries. Em plantava a la línia de meta amb més ànims i molts més quilòmetres que la marató de l'any passat. Però era la primera vegada que començava sol, sense cap amic  al mateix calaix de sortida. Molta gent al meu voltant. Però sol. Els minuts abans del tret de sortida s’olorava nervis, reflex i il·lusió a parts iguals. Vam sortir com cada any al so de la Caballé i el seu “Barcelona”. Emotivitat a flor de pell.  

 Els primers kms em vaig sentir molt bé. Corria just darrere les llebres que marcaven el ritme de les 3 h 15’. Fins i tot em vaig arribar a plantejar avançar-los.  Però em vaig passar mitja cursa pensant en ritmes, calculant el possible temps final. Quin gran error. Em vaig oblidar de gaudir de cada km corrent pels carrers de Barcelona erms de cotxes. I així, barrinant, em vaig plantar a la mitja marató tranquil i amb un temps d'1 h 36'. Més ràpid del previst.  Em sentia bé, però en aquell moment no olorava, ni de bon tros, el futur patètic que m'esperava viure.

Al km 25 vaig començar a notar fluixera de cames i veia com les llebres que marcaven el meu objectiu se m'escapaven lentament. Només em faltava treure el mocador i acomiadar-me d’ells, del meu objectiu no realista. Però esperava el millor gel recuperador:  natural, de carn i ossos. Al km 28 m'esperaven les dones de la meva vida: l'Anna, la meva filla Arlet i la meva mare Rosa. Vaig parar a fer un petó a la meva cuca petita – que no entenia què feia tanta gent corrent per allà i tanta altra gent cridant com bojos - i he tornat a arrencar. Però un quilòmetre més tard, al mateix punt de l'any passat, se’m van creuar els cables. Em vaig quedar sense forces. Tenia ganes de plegar, de caminar. De girar en direcció a Mataró i no cap al centre de la ciutat.  I el més greu de tot és que encara em quedaven 13 kms per la meta. Vaig provar d’afluixar el ritme però el cap em deia "para i camina". La calor- exagerada per inicis de març-  apretava de valent. Començava la meva guerra particular amb el meu cap i les meves cames. Corria, parava i caminava, m'enfadava amb mi mateix. Renegava sol.  Em quedaven 12 kms encara pel final i no podia més. Joder. Les cames em començaven a avisar que aviat em vindrien les temudes i habituals en mi rampes. I cada cop era pitjor. Caminava més. M'era igual qui em passés. El temps no existia. Només notava un intens dolor. A tot arreu.

Avançava com podia. Però avançava. I cada cop hi havia més gent animant. Va Martí que tu pots, em deien. Martí, aquest sóc jo!! Les dues últimes maratons vaig córrer amb dorsals d'altres i havia sigut en Marc i en Miquel. Ara tornava a ser en Martí, però el mal hi era igual. Va que tu pots. I jo no podia fer ni quatre passes seguides.

Els quilòmetres es feien eterns. Veia fisios durant el recorregut i els demanava socors. Em posaven reflex però no em servia de res. La calor era cada cop més insuportable i van arribar les temudes rampes a les cames. Només faltava això. Em parava per estirar els quàdriceps i em petava el bessó i altres punts del cos. Però no em podia rendir, ara no. Havia fet uns esforços increïbles durant quatre mesos, corrent 6 dies a la setmana a les 6 del matí i amb fred, com per llençar-lo al mig dels carrers sense cotxes de Barcelona.

Vaig arribar a Arc de Triomf però no estava per celebrar res, cap victòria.  Encara em quedaven 6 km. Una eternitat. Però també hi havia una munió de gent impressionant a banda i banda del carrer que no parava d'animar. Volia paraf i enviar-ho tot a pastar però em buscava motivacions per seguir endavant. Recordava la meva petita el dia abans venint a abraçar-me i petonejar-me. Va Arlet, acabaré per tu, per poder entrar abraçats a la meta. 

I ja érem a Colon que amb el seu dit no indicava la meta, sinó el camí de casa. Però jo només tenia un desig: entrar a meta amb la meva filla. Vaig prémer les dents, encara més. Vaig decidir riure una mica i xerrar amb el públic que m'animava. En un punt del recorregut vaig veure un grup de gent a un cantó del carrer i vaig preguntar a un del públic què feien. Estan intercanviant cromos, em van dir. En el darrer avituallament vaig decidir agafar-ho tot: taronges, plàtans, aigua i powerade, i demano on són les cerveses i els entrepans de botifarra...  En les fases del dolor hi ha d’haver temps per tot. Per fer bromes també. Jo no sé córrer si no intento passar-m’ho bé.

Va Martí que ja ho tens em deien. Què tinc? Els preguntava jo. Un mal de cames espantós, això és el que tinc. Dos kms. Un. Va que visualitzo la meta. Corria com podia i de tant en tant les cames em saltaven soles cada cop que em venia una rampa, però ara ja ningú em podia esborrar el somriure del meu rostre i entrar a meta.

Vaig arribar al primer arc, a la corba abans d'entrar a la meta, on havia quedat amb les meves nenes. Quina gentada que hi havia. Anna cridava jo, Anna on ets? Però tanta gent allà s'havia d'aprofitar! Així que vaig aixecar els braços per demanar a la gent que m'animés. I ho van fer. Quina cridòria. El que no vaig calcular és que amb tants crits no sentiria la meva Anna. Mirava a cantó i cantó i no veia les meves nenes. Vaig arribar a la recta final sense elles. Em va envair un sentiment de tristor immensa. El cos buit, sense forces, ni il·lusió. Jo volia entrar amb l'Arlet a la meta. Res més. Havia lluitat durant 42 km i no ho vaig poder fer. Vaig seure a terra, vaig respirar una mica i vaig anar-les a buscar. Les vaig abraçar i els hi vaig demanar perdó per haver-les fet esperar tant. 

Vaig mirar el tems final: 3h 43”. No era la meva millor marca, però tampoc la pitjor. Posició final 4.465 de 17.500 corredors. No està malament tampoc.  Poc després ja estava pensant en la propera marató... Cosa de masoques.