El matí es desperta gris i amb un cel incapaç
de decidir el seu futur. Regalaré sol o una mica de pluja als mortals. Una mica
de fresca però de moment sense aigua. En Martí es lleva cansat i adormit
després d’una mala nit – una altra- . La pobre i innocent culpable, la petit
Arlet que amb sis mesos no sap que està posant a prova la paciència nocturna dels
seus pares. Potser ha dormit quatre o cinc hores amb petites fraccions, però es
desperta amb ganes de córrer una mica i tornar a fer una mitja marató d’asfalt
dos anys després. Massa temps però és el que hi ha.
En Martí no ha entrenat gaire. Ha fet el que
ha pogut i sempre sol. Sabeu què és fer sèries de 2.000 m o de 1.000 o de 500 a
4 minuts pelats o per sota completament sol. És un pal. Això és el que m’ha dit
ell a cau d’orella. Jo no sé de què va això de córrer però intento expressar com
ho viu ell el màxim acurat possible. Fa dues setmanes que va fer la marató de
Barcelona (que encara havia preparat menys) i aquests km potser li han servit d’entrenament.
O potser li ha servit per esgotar les poques reserves de què ja disposava. Per
això no és marca una gran fita. Si fa 1 h 35’ estarà la mar de content. Fa 3
anys a la mateixa cursa va clavar el rellotge en 1h 28’14”, marca força
interessant (em diuen els entesos). Avui però toca gaudir.
Va ben acompanyat a la cursa, amb tres
argentonins més. Arriben al pavelló, recullen el dorsal i toca esperar. A fora
fa fred però quan toca sortir a escalfar es topen amb una pluja fina però molt
molesta. S’emprenyen. Tots quatre. Però ja que hi son es posen a córrer. En Martí agafa de referència el que
marca el ritme de l’hora i 35’. Els 5 primers km va prou còmode al seu costat i
decideix apretar una mica. Surten de Montornès i van fent pobles. Els km es fan
pesats amb la pluja i el xep xep que sona al mig de la carretera, soroll d’unes
bambes completament xopes.
En Martí té un objectiu al cap, arribar al km
13 on potser hi ha les seves estimades (la petita i la gran). Al km 10 es vol
prendre un gel de glucosa per agafar forces però veu que l’ha perdut. Merda,
diu per dins –o per fora que les coses dolentes van fora del ventre-. I quan
sembla que les seves estimades no hi són sent un crit de l’Anna. Va cap a
elles, par i els hi fa un petó. El passen uns quants corredors però de l’energia
que li ha donat aquesta visita apreta a molt més bon ritme que abans i els
passa. Va bé, se sent còmode i ple de forces durant 4-5 km. Després les forces
li comencen a fallar i els bessons li cremen. La part final se li fa eterna,
però ell no deixa de somriure i de ballar quan hi ha avituallaments amb música,
de cridar llibertat quan troba gent manifestant-se a favor de la llibertat dels
presos polítics, de demanar a la gent que l’animi...ell és un showman i
necessita aquestes cosetes per seguir corrent.
2 km i
ja ho té, l’últim de baixada, a tot gas. I a 100 metres de la meta sent
un crit de “Martí” tornen a ser les seves nenes que han vingut amb cotxe. Ell no
s’ho esperava. I ell riu i entra a meta. Exhaust però encara amb ganes de
parlar amb la tele local i dir aquestes coses del vídeo. Està feliç. Molt
feliç. O això és el que li he vist als ulls quan arribant a casa s’ha mirat al
mirall.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada