El millor camí fins al gaudi

Només falten 4 km. A tan sols 4 km per arribar a meta la musculatura de cop i volta m’abandona. Unes petites rampes a les cames m’avisen que el cos comença a estar al límit. Un avís inesperat, els 22 km anteriors havien estat perfectes. El millor guió que podia haver escrit. De cop i volta els dits del peu esquera se m’estiren i la punta d’aquests se’m posen enfocant avall. Un mal terrible. No puc fer res. Només parar uns segons i esperar que el peu torni a la seva forma natural. Encara hem de pujar a Burriac. I encara queda la baixada. Una odissea quan la meta és tan a prop. A les baixades veig les estrelles. Però no és la primera vegada que passo per aquesta situació. Ni molt menys. Així que necessito que un altre òrgan del meu cos faci la feina. Tiro de cap, premo amb força les dents i intento continuar. Arribem a la Font Picant. Queda un quilòmetre per arribar a la meta. Un quilòmetre d’asfalt, el meu terreny. M’agrada la muntanya però jo, de moment, sóc home d’asfalt. Em fan mal les cames, amb rampes per tot arreu. Però faig un darrer sprint memorable i no deixo d’avançar competidors. Més d’una vintena en compto. Veig la meta al fons i una gentada animant. Aquest és el motiu que m’ha dut a competir a la Burriac Xtrem. La gent animant i el fet que es faci al meu poble. També el meu germà petit, en Juli, en té la culpa. Ell em va convèncer fa prop de dos mesos d’apuntar-nos a la cursa de 25km (que al final en van resultar ser 26) quan jo tenia ganes de prendre’m una tardor de relax, sense compromisos.

Ara però estic arribant a la meta sol, sense ell. 

No era el que havia planificat però ha estat així. Darrers 200 m. Continuo avançat gent. Veig al meu pare i el crido. No té temps de preparar el mòbil i fer-me la foto de rigor. M’acosto a l’arc d’arribada.  Darrer esforç. Ja ho tinc. Passo per l’arc després de 2 h 48’ de patiment i gaudi a parts iguals. Saludo a la meva estimada, però lluny de descansar torno al circuit.
Vaig a buscar al meu germà que ve uns minuts més tard. Quan l’enganxo faig els darrers 300 m amb ell. Junts. Era el que volia fer, el motiu d’aquesta cursa. El que em feia més il·lusió del món.

Fa temps que sento que el millor de l’esport no és pas el dia de la competició sinó el camí que has recorregut per arribar al dia D amb les forces necessàries. Els collons pensava jo.  En aquesta ocasió ha estat diferent, aquesta vegada he gaudit com mai del camí, dels dos mesos que he estat entrenant amb amics com en Joan Salom, en Joan Boba i, sobretot, amb el meu germà petit. Anar dos cops per setmana a entrenar  amb en Juli per les muntanyes dels voltants de casa ha estat el millor del que he viscut esportivament els darrers dos mesos.  Amb ell i també amb l’Anna, quan les lesions li han permès. Perdre’ns per camins xulíssims amb el meu germà fent de guia ha estat genial. Hem xerrat i hem compartit grans moments fins arribar al dia de la cursa. El camí per arribar al 8 de novembre, el dia de la prova, ha estat el millor.

La setmana prèvia va ser de descans actiu. Divendres vam fer unes sèries curtes amb en Joan i ens vam passar de ritme. Al vespre no podia caminar de les molèsties que tenia als isquiotibials. Diumenge encara m’ho notava però era el dia de córrer i gaudir. El mal era secundari.

La nit prèvia amb prou feines dormo 5 horetes. A les 7 ja estic esmorzant i a ¼ de 8 vaig a veure com surten els de la marató. Torno a casa. Això de viure a 300 metres de la sortida/ arribada és un luxe. Veig l’Anna que ja s’ha despertat i em desitja molta sort, i cap a la sortida falta gent a trobar en Juli i altres amics de l’SBR. 

Abans de començar en Ferran Egea em diu que el dia abans havia llegit el darrer article meu per motivar-se. I això em motiva a mi!

Sona el coet que indica que ha arribat el moment. Sortim prou ràpids. Massa. Li dic al meu germà que freni. S’ha emocionat amb el gran ambient que hi ha. Però encara ens queden prop de 26 km i 2.500 m de desnivell acumulat per endavant.

El dia s’ha llevat gris amb una boira espessa. Aquesta envelleix enormement els paisatges. Passem per camins i corriols espectaculars, alguns oberts per l’organització per a l’ocasió. A vegades semblem que estiguem enmig de la selva,  alres moments sembla que correm per les muntanyes del Pirineu. Qui diria que estem a tocar del mar. Gaudim de les pujades i de les baixades en tot moment.

Mentre gaudeixo i pateixo el recorregut penso que la vida és com una cursa de muntanya. Constants pujades i baixades, alegries i desenganys. Per sort hi ha llocs plans on es pot córrer i gaudir. Però com a la vida, aquests entrebancs, aquests obstacles que ens posen al camí, amb esforç i lluita els podem salvar. Per molt dur que sigui algun moment concret de la vida sé que l’alegria arribarà, tard o d’hora.

Tornem a la cursa. Els primers 6 km els fem molt bé. Amb bon ritme, àgils. Gaudint. Ens canten que anem classificats entre els 80 primers. Carai. Les pujades les fem molt bé, les baixades millor del que em pensava. Us confesso que sóc un patata baixant.

Veiem en Sergi i l’Anton en un punt de control i ens veu que anem molt ràpids. Carai. Anem xerrant amb en Juli i tenim temps de veure bolets. Quin rovelló més xulo! Dubtem si parar-nos o no.

Arribem al km 10 i fem el primer avituallament.  El fem relativament lents, però no tenim pressa. Allà veig que en Juli comença a defallir. Fa mala cara. Jo però em sento bé. A partir d’aquí vaig esperant però cada cop l’espera es fa més llarga. Ell em diu que vagi tirant, però durant uns quilòmetres m’hi resisteixo. Vull fer la cursa junts! Però tot i el dilema que tinc dins meu li faig cas. Sé que sinó encara el perjudico més. Si va justet de forces encara el desanima i neguiteja més saber que l’estan esperant.

A partir d’aquí la cursa canvia. Ja estem al km 14. Començo a tirar amb força i a avançar corredors. Em sento bé. Començo a veure fotògrafs durant el recorregut i saludo. Ja sabeu que m’encanta sortir a les fotos. I segueixo gaudint dels camins increïbles i la boira. Som a Argentona o al Pirineu?

Durant el recorregut i a tots els punts de control i avituallaments hi ha molta gent animant. És un luxe competir així. Fins que ens acostem al moment fatídic i les forces m’abandonen. Rampa al peu a tocar de Burriac. Per sort arribem a l’avituallament. Me’l prenc amb molta calma. M’avancen corredors, però m’és igual. Menjo taronja i plàtan i em prenc un gel. Allà hi ha la Mònica, una amiga.

 Ens fem unes fotos plegats i riem una mica. Després em torno a posar en marxa. Ens posem a escalar per la pendent que arriba al castell de Burriac. La boira no deixa veure el gran paisatge que aquest antic castell hi amaga. En dies bons es veu Barcelona. Avui no es veu ni Argentona, ni Cabrera. Potser millor, així no em distrec. I em poso a baixar amb un mal terrible a les cames. Em continuen passant corredors. Però després faig un darrer km antològic i em disposo a entrar a meta. No un cop, sinó dos. I davant de la família, els amics i altres desconeguts que m’han animat en aquest gran moment. Fins i tot l’speaker em crida el meu nom quan entro per primer vegada. No hi ha res com conèixer el que té el micròfon! Gràcies Jose.

He patit una mica i he gaudit moltíssim. Hi tornarem l’any vinent? Ja veurem. De moment he gaudit molt del camí per arribar fins aquí.