El paradís comença a Olot

Un dia qualsevol et despertes en una habitació d’hotel una mica peculiar. Una cabanya de fusta amb totes les atencions possibles i amb el terra transparent des d’on es veu una aigua de color blau esmeralda on peixos de tots colors i mides neden amb absoluta tranquil•litat. Un altre dia et despertes enmig d’una selva tupida d'arbres que toquen el cel.

Qants cops hem somiat estar al paradís? Fer un viatge a llocs espectaulars que t’enlluernen la mirada? Doncs no cal anar pas gaire lluny per topar-se amb petits fragments de paradís.  A la Garrotxa en tenim un: la Vall d’en Bas. I si aquest petit paradís el comparteixes amb la gent que t’estimes la felicitat pot ser complerta.

Diumenge 27 al matí. Un dia que pot ser especial. Potser per temes polítics, però també pel que anem a fer. Després d’un estiu gaudint d’allò més corrent amb l’Anna per tot tipus de paratges ens hem apuntat a la cursa dels Volcans d'Olot. Són quasi 13 km de cursa recorrent paratges naturals de la Garrotxa amb l'assenció a quatre dels seus volcans més emblemàtics. Dormim amb en Joan i la Leo (els meus estimats sogres) a una bonica casa d’ Hostalets d’en Bas que ens ha deixat la Nani. 

7.30 h del matí. Sona el despertador. Em regalo un bon esmorzar. Una truita i una mica de pa amb pernil. Però no estic content del tot. L’Anna fa dos dies que arrossega unes molèsties al taló i no pot fer la cursa. Ens havíem apuntat amb molta il·lusió. Teníem el cap de setmana marcat al calendari des de feia setmanes i ella tenia aquella mescla de por (pel debut i per si seria capaç ded’acabar-la) i d’il·lusió. L’hauré de fer sol però sé que ella serà amb mi en tot moment i amb la certesa que un altre any tornarem per fer-la junts. 

Surto al carrer i estem a 11 graus. Carai. La fresca matinal i la por de passar fred es va escaint a mesuro que el sol va traient el nas per un bell paisatge que em regala la vista. Verd als quatre costats,  camps de blat de moro a punt de recollir i allà, serè i tranquil, el Mont Sacalm. 

Arriba l’hora de començar. Sol però amb ganes de trotar una mica per aquests paratges. Per magafonia anuncien que una de les corredores és la gran Núria Picas. Carai quin privilegi. Sona el tret de sortida i començo els primers metres tranquil·lament i veig que m’han vingut a veure i animar l’Anna i els seus pares. Això em dona ales i faig el primer quilòmetre amb 4’11’’. No està gens malament per anar amb bambes de trail...Dos quilòmetres més tard el terreny comença a enfilar-se alhora que el paisatge es va embellint. Passem per corriols, camins boscosos, pel costat dels camps. És un contínu puja i baixa. Se m’està fent dur però estic content i gaudint en tot moment. A cada persona que veig fent fotos la saludo per si un cas. A cada encreuament hi ha algún voluntari. La cursa està molt ben organitzada, un aplaudiment pel Centre Excursionista d’Olot. Arribo al km 5 on hi ha el primer avituallament. Només hi ha aigua. Sense perdre el meu habitual humor demano on hi ha la xocolata amb xurros. Res. Hauré de seguir corrent si vull menjar alguna cosa.

Però quan les forces ja van justes, veig una aparició: l'Anna i després en Joan i la Leo. La seva presència m'anima i em dona forces per seguir els 7 km que encara em queden. Encara he de pujar tres volcans. Els més durs. Però m'ho prenc tranquil.lament, gaudint cada metre, cada corriol, cada pujada. No sóc corredor de muntanya i a les baixades m'avança tothom. Però què hi farem. La cursa avança i baixant del tercer volcà em torno a trobar la família. Carai quin seguiment que m'estàn fent! M'encanta. I continuo fent conya amb la gent, demano més xurros al segon avituallament, a uns els hi pregunto si vaig primer o segon,vaig demanant a la gent que m'animi. D'alguna manera m'he de distreure, no? 

I arribo al darrer volcà. La pujada més dura. Sento que arriba el moment. El camí és molt xulo, la pendent prou interessant. Arribo a dalt i la vista és molt bonica. Només queda un km per acabar la cursa. M'aturo un moment i faig una foto. Això en una cursa sobre esfalt o una triatló no ho hagués fet. M'avança un noi. Però al pla, a 300 metres de l'arribada el passo com un coet. 

I arribo a meta. Allà hi són els sogres i l'Anna, que tot i anar coixa vol entrar a meta amb mi. No us podeu imaginar la meva alegria. No ha estat la cursa que volíem fer amb l'Anna però d'ocasions per gaudir junts de la muntanya n'hi ha moltes. El paradís comença a Olot i això només és un inici de molts moments de gaudi esportiu conjunt.