Saltant del Maresme al Vallès

En això de la bicicleta hi ha sortides i entrenaments. A les sortides s’acostuma a parlar durant els primers quilòmetres, et poses al dia amb els amics del que has fet els darrers dies, xafardeiges una mica del món en general...i després, durant algún km, apretes una mica perquè no sigui dit. I hi ha entrenaments: sortides amb un ritme constant, intens, en el qual acostumes a donar-ho tot, treus la llengua, esperes que els de davant tinguin pietat de tu i que les cames petin el més tard possible.

Ahir va ser un dia estrany, com el temps,  i nul a nivell esportiu. Només 500 abdominals i uns exercicis de gomes. També em va anar bé per tal que el cos vagi asimilant la canya de l’última setmana. Com que un SBR Open Team no descansa mai (o quasi mai), avui tocava tornar a fer un bon entrenament.

Quedem a les 7.30 a SBR amb en Joan, en Quim, en Xavi i un servidor, per anar a recollir en Jose Manuel a Premià i fer la ruta que en diem Ports del maresme-Vallès. Es tracta d’anar saltant del Maresme al Vallès pels portets de muntanya que hi ha.

En Xavi porta una roda lenticular d’aquelles que sonen la mar de bé (quin plaer). Aquelles rodes que tapen tot el radi per agafar més velocitat, aprofitant que no passa l’aire pel mig. La roda ventricular que diu algú. Aquestes rodes són especials per el pla i com que avui en farem poc, ja des de l’inici el seu propietari comença a agafar un fort ritme. Si que comencem bé, tu. Entrenament total.

Recollim en José Manuel, el saludem ràpidament i tornem a la càrrega. Passem el Masnou, anem cap a Alella i el terreny comença a canviar. Ens trobem el gran Dani Bofill que ens fa aquesta foto i ens anima, abans d’anar a treballar.

La pujada per Font de cera es fa dura però agradable davant el gran paisatge que ens ofereixen les vinyes d’un dels millors vins del món. Ceps a punt d’esquilar, fulles molles dels ruixats d’ahir i un sol que lluita per treure el cap però amb poca determinació. El senyor porta uns dies que no sap si dir-nos que l’estiu s’ha acabat o donar-nos algún dia més de gaudi abans que tot torni a la normalitat.

En Jose Manuel i en Xavi tiren bé i els altres tres fem el que podem a certa distància. Baixem tranquils cap al Vallès mentre acabem de decidir la ruta. Jo dic que, ja que hi som fem-ho bé, no? I fer-ho bé vol dir fer el recorregut més dur. O sigui que pujarem fins a Òrrius (2n port) per la Roca, baixarem fins a Argentona als Quatre Rellotges, seguirem fins a Dosrius i pujarem pel Collet (3r port), baixarem fins a Cardadeu-Llinars i pujarem un altra vegada per Can Bordoi, 4t i últim port.

Els quilòmetres passen, les pujades se succeixen i la inseguretat davant el rendiment i els propers reptes (Tri de Tossa) em comencen a fer ballar el cap. Decidieixo però que he de patir (no gaire) a l’entrenament per gaudir (molt) a la triatló. De camí perdem en Joan que marxa cap a casa i s’estalvia la part final. Ja ho hagués fet jo, també, però ja que hi som aprofitarem al màxim l’entrenament.

Tinc moments de puja i baixa i quan ja hem enfilat els quatre ports sembla que podem respirar una mica i acabar l’entrenament aviat. Primer error. Amb en Manu i en Xavi mai s’acaba fins que arribem a casa. Així que comencem a fer una super sèrie de 8 km a un ritme esperpèntic. Baixem a 50 km/h i en pla mantenim una mitjana de 43-45 km/ h.

Hi ha moments de patiment, d’apretar les dents. Els quadríceps fan molt de mal, però això s’està acabant. Arribem a SBR i fem una Cola i 20’ de relax al bar del costat. 

Sembla que marxem cap a casa. Segon error. En José Manuel ens demana que l’acompanyem fins a Premià. Amb en Quim decidim fer un "ni tu ni jo" i anem fins a Vilassar de Mar i tornada per Cabrera i Agell. En Xavi s’escapoleix i marxa a casa amb cotxe quan havia promés que acompanyava en Manu, el punyetero.

Tornar a arrencar costa i les pujades d’Agell se’ns fan eternes després de la canya a què hem obligat a les cames. Arribem a casa amb 82 km exigents i 3 h i 10’ de plaer amb patiment i grans moments compartits.

I a la tarda 2.500m amb males sensacions inicials i molt bones al final. I anem sumant