Resum de la temporada tri 2013-14

Un any estrany, ple d’entrebancs. Una temporada massa llarga. Plena d’alts i baixos, de moments bons i de moments de desànim. Però moments que se superen amb força mental, amb el suport extra d’un gran entrenador que t’anima a seguir lluitant pels objectius. Uns últims mesos de menys activitat, però curiosament és quan arriben els millors resultats, superant marques d’altres anys. I això t’indica que la ment és poderosa i la felicitat mou qualsevol muntanya. Aquest és el resum, potser no tant resum, de la meva temporada TRI.

5 de novembre de 2013. Comença una nova temporada TRI en el gran SBR Open Team. Aquest any començo amb un gran objectiu: l’ExtremeMan de Salou en distància half (1.800 de natació, 84 km de bici i 21 km corrent). Decideixo variar l’habitual cita amb la half de Calella i més amb la mala sort que he tingut en les dues ocasions que hi he participat. A més a Salou hi anirem uns quants de l’equip i em fa molta il·lusió.

Tinc prou marge de temps per entrenar ja que es disputa a mitjans de maig. El començament de temporada no és el millor que podia tenir. Tres o quatre forts refredats m'impedeixen fer gaire cosa i una lesió al peu que em deixa 15 dies KO. Va passant l’hivern i la cosa no millora. Veig que vaig perdent pistonada davant alguns companys d’equip que preparen l’Ironman. Estic en terra de ningú. Ni amb els de davant ni amb els de darrera. Em sento estrany, trist. Uns temes personals m’acaben d’enfonsar i fan que durant un temps estigui molt desmotivat. Em costa anar a entrenar. El cos és savi i tot això ho carrega en un punt. En el meu cas a l’esquena. En poc temps em quedo clavat en tres ocasions. Decideixo fer net i vaig a fer acupuntura a un metge xinès. Em punxa i em regala lliçons de savi oriental. Cal fer un replantejament de la vida i de l’esport. Necessito gaudir dels petits moments, no atabalar-me, no preocupar-me per coses inútils. Que a les sèries no puc seguir als primers? És igual, jo he de fer el meu camí, sense parar de lluitar, però el meu. Ha nascut un nou MarTRI.

Es va acostant la cita clau de la temporda i vaig augmentant l'entrenament, de la manera que puc, és clar. Al mes de març faig la mitja marató de Montornès que tot i no preparar gens l'acabo amb una 1 h 31'. Prou bé. El nou MarTRI comença a saber competir, sense necessitat de fer grans entrenaments, es concentra i ataca quan toca. 

Stage de Banyoles
El mes de març l'acabem bé esportivament amb el primer stage de l'SBR Open Team que fem a Banyoles. Vivim dos dies intensos on entrenem, mengem i descansem. Ens ho passem la mar de bé i tenim el privilegi de poder fer la bici i córrer al costat del gran Blanchart. En Miquel ens té un bon entrenament preparat. Al matí de dissabte fem multitransicions amb 40 km de bici, 12 km de run a ritme alegre (4 i poc al km), 40 km més de bici, per acabar amb 7 km corrent al voltant del llac. 

Han estat 5 horetes dures però agradables. Després d'un bon dinar recuperador i una migdiada anem a la piscina i fem ni més ni menys que 4.000 m de natació. Acabem reventats i jo surto de la piscina amb rampes a les cames. L'endemà fem una mica més de bici per tancar un gran cap de setmana amb la millor família esportiva del món.

Extrememan de Salou
11 de maig. Ha arribat el gran dia. Per fer la mitja ironman em deixen una cabra (bici aerodinàmica) i unes senyores rodes de perfil. Ho tinc tot a punt per volar en un recurregut de bici totalment pla. 

A l'entrenament previ amb l'equip en Miquel, el meu entrenador, em diu abans de marxar: “Martí durant la cursa sigues feliç, apreta i si et passa gent no facis cas, davant els problemes tu mira endavant, sempre endavant, jo seré amb tu”. Que un campió d’Europa de mitja distància et digui això val molt! Anem cap a Salou amb La Clara, la Vicky i els Nicolau. Dormim en un bon hotel i a les 5 del matí, tot esmorzant, xerro amb el posterior guanyador de la cursa, el gran Marcel Zamora. Li demano que m'aconsella per esmorzar abans de competir i tot rient m'assenyala uns frankfurts. 

La prova és de les que et tatuen el dorsal, un dels motius pels quals vaig començar a fer triatló! (je, je). Abans de començar un corredor em diu "Tu ets en Martí? Et segueixo a twitter". M'encanta!!

Faig una bona natación (lloc 160) i una bona bici a un ritme molt més alt del que acostumo a fer: 36km/h durant les 84 km. Ho pago després a la cursa a peu. Ja al primer km he de parar per unes increíbles rampes als quàdriceps. Aguanto com puc 20 km més. És una lluita aferrissada entre el meu cap i les meves cames. Vull sortir-ne vencedor. Acabo de manera esperèntica amb un córrer gens ortodox en 5 h 5' i entre els 500 primers. No està malament per haver tastat al límit de les meves forces...Ens acabem fent una foto amb el guanyador, el gran Marcel Zamora que m'ha tret més d'una hora...

2 Tris més
La temporada continua i cal buscar nous objectius. Així que m'apunto a fer dues triatlons més durant el mes de juny i que se celebren en tan sols 7 dies de diferència: Cambrils (distància olímpica) i Sant Pol de Mar (Sprint). Torno al Tarragonès, a 5km de la terra que em va veure patir a la half. Aquesta vegada hi vaig tot sol, sense companys d'equip, ni família. Tinc ganes de fer aquesta triatló per la distància i perquè em tornen a tatuar el braç! Faig una bona cursa i acabo amb bones sensacions corrent. Finalitzo a la posició 144 de 600 que no està gens malament.
Entrant a meta faig el pallasso i m'enduc aquesta gran foto. 

Set dies després torno a posar-me el mono d'SBR per fer la triatló de Sant Pol de Mar. És el meu aniversari i feia temps que tenia ganes de competir en un dia com aquest. Hi anem amb l'Òscar i ma mare em ve a animar. Quan arribo a casa, amb tota l'emoció i amb el cos ple de sal em trobo que l'Anna i els meus pares i germans m'han preparat un esmorzar sorpresa d'aniversari amb xocolata desfeta amb melindros (i love this) i pastís. Uauuu. Després continua la festa amb dinar familiar, sopar a una pizzeria per acabar a les 12 de la nit amb un concert de Blaumut. Aquella tarda em faig un tatoo de hena ja que no m'han pintat el dorsal. 

Relax esportiu forçat i gaudit
A partir d'aquí arriba una época amb molta feina i poc entrenament. Les vacances pel mig dificulten seguir una rutina. Marxem amb l'Anna a EUA i ni nedo ni faig bici i córro més aviat poc, però de quina manera. Correm al Gran Canyon i a Yosemite. Aprenc a gaudir de l'esport, sense pressions ni estressos. 

Tram final de temporada
Tres setmanes després d'arribar de viatge disputo la Garmin en distància olímpica. No tinc clar com hi arribo de forma. Serà una incognita. Un diluvi universal ens espanta abans de sortir a competir. Faig una bona natació (1.500 m en poc més de 23'), una bici de relax total per no caure amb el terra massa moll i una bona cursa a peu (41'28" en els 10.000m). Acabo amb bones sensacions de cames i entre els 300 primers. He baixat en 10' el temps que vaig fer fa 2 anys! Encara no m'ho crec. 
La temporada s'acaba i quan tots els companys d'equip ja están descansant jo m'apunto a una cursa de 10 km smb intención de baixar d'una vegada per totes dels 40'. 
Faig les entrenaments previs sol i sense masses ganes. El cos m'està demanant descans (sobretot psicològic) després d'una temporada massa llarga i dura. L'estic forçant i no es bo. A més estic trist perquè en Miquel ens ha anunciat que ja no ens seguirà entrenant i a sobre no trobo ningún que m'acompanyi a la cursa. Tot i no sentir-me al 100 % durant la cursa apreto les dents, m'hi esforço i aconsegueixo el meu repte amb 39'26". Estic súper content. 

He descobert que entrenar bé és molt important, però ho és més poder descansar, estar en pau, feliç i gaudint al 100% del que fas. 

Aquesta és la temporada que ha donar de sí el nou MarTRI. Veurem quina ens n'espera ara...