Quan vaig començar a córrer vaig deixar de córrer

Un diumenge atrafegat. D'aquells dies que tens la sensació que des que et lleves vas corrent, a toc de pito fent coses i intentant no fer tard enlloc. Així va ser el meu diumenge de la Garmin. Quan vaig començar a córrer vaig deixar de córrer, vaig deixar d'anar estressat, vaig fer la part del triatló que més m'agrada i la vaig gaudir sense patir per si arribava a temps. 

5.15 del matí. Podria dir que sona el despertador, però us enganyaria. Fa minuts que vaig controlant l’hora i m’aixeco sol. No he dormit gaire però he descansat prou durant el dia previ. És dia de Garmin, de posar-me el dorsal de nou des que el passat 22 de juny faig fer la darrera tri. Potser massa temps. Recordaré tot com funciona?

La veritat és que ara mateix no sé en quin punt de forma estic. Els darrers mesos han estat estranys: el juliol quasi no vaig poder entrenar per temes laborals, l’agost va ser també una mica fluix amb 10 dies de vacances que em vaig escapar a la muntanya. Allà quasi no vaig fer res, tan sols vaig trotar amb uns amics a ritme de 7' al km. Al setembre va i marxo 20 dies als EUA. 20 dies sense tocar bici, ni nedar i corrent 5 o 6 dies un màx de 6 km. Però em va anar bé per oxigenar la ment, per ser feliç i ara he vist que aquest és una part molt important de l’entrenament.

La primera setmana després de la tornada torna a ser inútil amb el jet lag que arrossego que no em deixa ni entrenar ni descansar, per tant només tinc 10 dies per fer bons entrenaments. Per sort em sento feliç i només he de deixar treure tota la feina que porto acumulada des de l’octubre.

Tornem a les 5 del matí. Esmorzo, carrego tot el material  i vaig a buscar en Quim, un company d'equip. El carrer és fosc i hi ha un grup de joves que arriben de marxa. I jo a competir. Com canvia la vida...

Anuncien pluja i tensa. De moment no plou.

Arribem a Barcelona amb el desig que el cel encara no ens descarregui la seva ira, almenys fins que haguem fet la part de bici. Aparquem als cinemes Icària per poder sortir ràpidament de la Barcelona tallada pel circuit de bici. La Garmin està bé si comences a primera hora però per sortir d’allà un cop has acabat, amb 5.000 participants i sortides cada 10' durant 3 hores és lo pitjor del món...

Carreguem el material i anem amb bici cap a la Mar Bella (nom idíl·lic que no lliga amb em que ens espera..). Comencem a preparar les coses a boxes i arriba la temuda pluja. Ens resguardem sota cobert mentre la pluja va augmentant la seva intensitat. Aprofito per repassar el material i veig que m’he deixat el neoprè al cotxe. Amb la que està caient...merda!!!No sabem què passarà, si es retrassa la sortida o s’anul·la, però per si de cas vaig al cotxe corrent. Arribo al cotxe moll de dalt a baix: em trec el xandall, samarreta i jersei i ho escorro mentre segueix diluviant. Em poso un impermeable i amb el neoprè penjat torno corrent cap a l’estadi. Mirant pel cantó bo, ja he escalfat de bici i córrer. Llàstima que m’he quedat com un pollet i ens fan esperar una hora i mitja més fins que para la tempesta elèctrica.

Anem cap a la sortida. Ens llancem a l’aigua 2’ després dels pro o sigui d’en Gómez Noua, Mario Mola i cia. No els agafaré pas, je ,je. Fins la primera boia és una contínua lluita per agafar posicions i amb cops d’alguns indesitjables que no saben nedar netament. Paro un moment agobiat per continuo. A partir del gir començo a trobar un bon ritme. Surto de l’aigua amb  poc més de 23 minuts. No està malament! Fa dos anys vaig fer 28’ llargs. Carai...i si hagués nedat una mica més aquest estiu...

La transició és llarga i jo l’allargo més encara. No sé si posar-me mitjons, busco gels... amb el coi de pluja no ho he pogut preparar bé. Pujo a la bici i no plou però el terra està molt moll. El recorregut té moltes corbes i vaig amb cura. A la primera volta em passa un que va igual que jo, vestit d’SBR però que no és de l’equip. Em diu que m’enganxi a ell i un altre noi. Li dic que passo d’anar amb grup, que vull arribar a casa viu. Sóc un cagat i ara no me la jugaré per arribar 3-4’ abans. Vaig fent tranquil·lament. Em distrec mirant el personal que hi ha competint. Et trobes gent amb mountainbike amb cistellet i tot, vaig mirant com porta la gent els dorsals i n’hi ha per fer un llibre.

Per on hi ha gent vaig demanant que ens animin, vaig mirant als fotògrafs per reclamar la meva foto, ja que avui, per variar no tinc fotògrafa.

A la tercera volta penso, “potser que tiris una mica, no, nanu?" i apreto una mica més. Vaig com sempre al meu rotllo, sense cap grup, sense llepar roda i aprofitsr la inèrcia drls altres. Així és més èpic, tinc millor consciència. Sóc jo, les meves cames i la meva Cannondale. Per fi s’acaba el tram de bici i comença el running. Quines ganes que en tenia! Quan començo a córrer deixo de córrer i de patir!

Faig la T2 a un ritme també tranquil. No em poso mitjons, toca anar a fondo. I faig bé perquè els 2 primer km està ple de basalts dels grossos. El recorregut de córrer és dels més bonics que hi ha ja que passa pel passeig de mar i va fins a Arc de Triomf i entra al Parc de la Ciutadella. Surto a bon ritme i el vaig augmentant. Em creuo el fals SBR i em deu portar 4’.. potser hagués fet 4’ menys...potser hagués anat per terra com alguns altres...

Total que ja em veieu a mi corrent tant panxo, gaudint, però apretant.

Em noto cansat però prou bé de cames. Al Parc de la Ciutadella començo a fer la tàctica d’enfocar el de davant amb l’objectiu de passar-lo. I va funcionant. I love this game! Veig gent patint i caminant i jo els animo a continuar.
.

Una dona em diu “Que et caurà el dorsal!. Li faig un no amb el dit. No en té ni idea que es porta així, a mig culet i que d’aquí no baixa...quin expert estic fet!

Arribem als dos últims km i miro el rellotge i veig que puc baixar de les 2h 20’ flipa! Fa dos anys al mateix lloc i amb el terra sec vaig fer 2 h 30. Doncs faig un últim km i mig a gas per rebentar el crono. Apreto les dents. La mandíbula se’m va desencaixant. Ara no ric, no animo ningú. Estic jo sol esprintant. La gent m’anima. Només apreto i aconsegueixo el meu objectiu i baixo de les 2 h 20’. Seeee. He nedat en 5’ menys que l’any passat i el córrer he fet 41'28" prou bon temps després d'haver nedat i corregut. 

Ha estat la darrera triatló de la temporada. La millor manera d'acabar 11 mesos dirs d’entrenaments. Acabo amb la sensació que si vull puc aconseguir fer-ho bé, i que l’entrenament és important però que ho és més el descansar i gaudir de la vida!