Adéu a un gran entrenador i a un amic

Fa una setmana en Miquel Blanchart em confessava un secret: aquesta temporada no seguiria sent el nostre entrenador. Els seus objectius esportius li impossabiliten seguir entrenant l'SBR Open Team. No em queda menys que dedicar aquest nou post al millor entrenador (i amic) que he tingut mai.

Principis de juny del 2011. En unes cadires grogues de l’altell de la botiga SBR un noi jove parla davant uns aspirants a triatletes. Explica el repte SBR, aconseguir fer un half IronMan amb tan sols tres mesos de preparació. Al noi se’l veu bon nano. Jo encara no sé qui és, només que es diu Miquel Blanchart. Deu ser un mag perquè ens veu a tots capaços d’aconseguir el repte. Jo vinc del running i he fet dos maratons però la meva experiència en el triatló és pràcticament nul•la.

Arribo a casa i busco el seu nom per Internet i veig que és un dels grand a nivell nacional i que fa anys que brega grans combats en el triatló.

Tinc ganes de posar-me a les seves mans. El primer dia d’entrenament és una passada. En Coro i un servidor com a únics alumnes d’aquell futur crack de la llarga distància. Falten alguns companys que no han pogut venir i ell ens fa una classe magistral.

Recordo aquells mesos intensos, durs, que era una un autèntica quimera poder compaginar família, feina i dos entrenaments diaris. Vaig créixer com a triatleta amb els seus consells i els seus continus ànims quan els entrenaments s’intensificaven, quan tocàven sèries de 1.000 m de pur patiment. Paral•lelament ell també anava creixent com a crack mundial i guanyava el campionat d'Espanya i d'Europa de mitja distància.

Tres mesos després jo acabava el meu primer half i aconseguia un somni que semblava impossible.

A partir d’aquí la família SBR es va anar ampliant amb noves incorporacions. I ell feia de pare de tots, malgrat els seus 27 anyets. Però no només feia de pare esportiu, també ens feia de conseller, de psicòleg, de dietista, de metge...

Quantes vegades m’ha hagut d’escoltar que si em fa mal aquí, que si vull fer aquella prova i m’has d’aconsellar. Fins i tot hem compartit junts algunes de les hòsties que m’ha regalat la vida i que poques persones de l’equip sabien. Hi havia dies que anava a l’entrenament per inèrcia, desmotivat. Però ell m’animava a seguir lluitant per els objectius que m’havia marcat en iniciar la temporada. Les seves paraules eren de savi, els seus ànims mostraven un gran amic. El món del triatló està veient ara amb les seves gestes que gran que és com esportista, però molts no saben que encara és més gran com a persona.

Potser ell no vol que expliqui el que va passar al maig del 2013, però no m’ho puc guardar. En el mateix cap de setmana coincidien la Half de Calella i el seu debut en IM a Lanzarote. 

Jo arribava a la meva tercera mitja ironman amb moltes ganes, farcit d’il·lusió i amb 8 mesos d’intensa preparació per poder acabar una prova que l’any passat no vaig poder disputar per l’hospitalització d’una persona estimada. Aquell any tocava fer-la i acabar-la. Havia passat hores i hores entrenant com un boig. Arribava en un bon moment de forma i, sobretot, en un bon moment anímic. La meva dona i la meva mare em venien a animar. Però tot es va tòrcer per uns problemes mecànics de la meva bici que em van deixar tirat al mig del Montseny. Vaig tardar 4 hores entre que em van venir a buscar i vaig arribar a Calella. La ràbia i la impotència que sentia es van plasmar en la crònica més crua i trista que he escrit mai, lluny de les meves bromes habituals. Ell ho va llegir i l’endemà a l’entrenament, quan tots l’estàvem felicitant per el seu gran segon lloc a Lanzarote em va regalar la samarreta de finisher que li havien regalat. Vaig quedar petrificat. Que un gran triatleta et regali això és com si en Messi et regala la samarreta amb la que ha guanyat la champions...

No he estat el teu alumne més avantatjat, però saps que ho he donat tot en cada moment, en cada entrenament que hem compartit.

Són tants moments importants que ens has regalat i tantes bronques (amb carinyo) que m'has fet que no em sé veure un dimarts a pistes sense tu, sense explicar-te els meus problemes, sense felicitar-te per el que aconsegueixes any darrera any.

 Però tu ara ens diries que hem de seguir lluitant per els nostres somnis i ho farem. I quan puguem t'ho ensenyarem. 

Gràcies Miquel per fer-me com sóc tant a nivell esportiu com a nivell personal.

El teu amic.