Res no ens pot apartar d’assolir els nostres
somnis. O no hauria. L’any passat una averia mecànica va estroncar el somni que
havia perseguit durant set mesos: penjar-me la medalla de finisher de la Half
Challange de Calella. La mala sort em va deixar plantat a mig camí, perdut pels
paratges del Montseny que de cop es van enfosquir, perdent en els meus ulls la seva
habitual bellesa. Un any després em
tornava a plantar de nou davant un somni.
Canviava de població costanera, Callella per Salou, però no pas de distància. Els 1.900
m de natació, els 90 km de bici i els 21 km de córrer feia 8 mesos que tornaven a
estar gravats dins el meu cap.
Arribava a la prova després de 8 mesos inactiu
pel que fa a la triatló. D’entrenaments no me’n van faltar, de lesions
tampoc. Un canvi d’actitud positiva i de prendre’m les coses més amb calma, però
sense oblidar l’esforç i la lluita van ajudar a construir un nou MarTRI. Aquest nou
triatleta havia entrenat menys però amb més energia que anteriorment. No sóc
debutant en la distància, ja he acabat
dues halfs i això m’hauria de servir
d’experiència.
La de Salou és de les proves que em fan
il·lusió. La factoria Extereme Man acostumen a fer un dorsal amb calcomania al
braç. M’encanta tatuar-me al dorsal! Sóc una mica freak però m’agrada molt. Em fa
sentir professional! El dia D s’acosta perillosament. Nits de suor
freda. Una mescla de nervis i il·lusió
per lluitar per el meu somni. El camí cap als
objectius és el que ens fa forts i ara és l’hora de demostrar la meva fortalesa física i
mental.
La prèvia
Dos mesos abans de la cursa els organitzadors
es veuen obligats a canviar el recorregut de la prova i la bici deixa un
perfil muntanyós per convertir-se en un recorregut totalment pla, ideal per cabres (o
bicis aerodinàmiques). Jo tinc una pobreta Cannondale Caad 8 i amb pla no tiro
gaire precisament. Demano a en Javi Díez si em deixa la seva cabra (batejada com a
Trini) i la Mayalen Noriega em deixa unes senyores rodes. En Pedro de SBR m’ho
condiciona tot per poder volar. Tot plegat porto entre 4.000 i 5.000 € sota les
cames. I això s’ha d’aprofitar no? Tinc poc temps però per acostumar-me a la nova bici
i a la postura. Dues setmanes abans em quedo clavat d’esquena. Frena, nano,
em dic. La setmana abans faig un bon entrenament de bici que em donen
confiança.
La setmana prèvia, és suau, de descans actiu
per arribar amb forces a la prova. El dia abans a l’entrenament faig un speach
amb tots els de l’equip, animant a tots els que competim en les dues properes setmanes
a Salou, a l’IM de Lanzarote i al IM 70.3 de Calella. En Miquel, el meu
entrenador, em diu abans de marxar: “Martí a la proba sigues feliç, apreta i si et passa
gent no facis cas, davant els problemes tu mira endavant, sempre endavant, jo seré amb
tu”. Que un campió d’Europa de mitja distància et digui això val molt.
Dissabte al matí anem cap a Salou amb els 5
que competirem. Poc després s’afegeix la meva estimada Anna. Anem cap a boxes a
recollir dorsals i deixar la bici. Es
respira ambient de triatló en estat pur, també
de nervis i de ganes que arribi ja el moment de tirar-se a l’aigua. Ens fem fotos
i riem amb els companys d’equip.
Anem a prendre alguna cosa i a les 20 h ja
estem sopant. Començo a endrapar com un boig pasta, arròs, pollastre, ou remenat
i arròs amb llet. Ai que no dormiré amb tant de menjar a la panxa.
La nit es fa dura. Una suor m’envaeix el cos.
El meu cap comença a repassar tot el que he de preparar i no deixar-me: bidons
d’aigua, isotònic, gels, gomes per les sabates de bici, bambes de córrer, ulleres
se sol, barretes energètiques...El despertador em sona a les 4.40 i em fa una
mandra de nassos aixecar-me. A les 5 el menjador de l’hotel està en ple
rendiment. Coincidim esmorzant amb el màxim favorit i guanyador posterior de la
prova, en Marcel Zamora. A mi que m’agrada saludar als cracks, li dic bon dia i
li pregunto que em recomana per esmorzar. M’assenyala els frankfurts i riu.Tornem a omplir el dipòsit d’energia i anem
amb la Clara, La Maria, la Vicky i en
Miquel cap a boxes. Tot és fosc i el terra
està moll de la pluja de la nit. Allà a boxes anem a preparar les bicis i deixar tot el
material a punt i em trobo la primera sorpresa agradable del dia: em ve un home i em
diu “Tu ets en Martí López? Et segueixo per twitter”. Que bona! Quina ilu.
Saludo al gran Àngel Valera que debuta amb distància half. Quin crack. Els que em coneixeu sabeu que això m’anima i
em motiva. Vaig cap al punt de sortida amb un somriure als llavis. Almenys
serveix per dissimular els nervis. Però tinc un problema: avui no tindré fotògraf de
l’equip i jo faig triatló perquè em facin fotos i després poder-me mirar...què hi farem.
Arriba l’hora. 6.49. Una hora no gaire normal
de tirar-se al mar encara fred de l’hivern. I menys normal ho és amb 200 paios
sonats alhora amb ganes de fotre’s de pals per arribar primer. Per sort la natació
és neta i no rebo cap cop. Impressionat. Potser hauré après a llegir les probes o vaig
massa lent. Però no, vaig a prou bon ritme. Sense anar a tope surto de l’aigua amb
34’ o sigui la posició 161 de 950 que van acabar. Carai. I això que jo nedant amb
neoprè sóc molt més lent que sense...
La transició de bici la faig un pèl lent però
no em vull deixar res. La cursa és llarga i no cal badar. Durant tota l’estona tinc l’ai
al cor de no punxar com el que em va passar a Calella. A més les rodes que m’han
deixat són tubular i només tinc un pot d’espuma per reparar-ho i no sé com va. És millor
no pensar-hi. Em concentro a anar el més ràpid possible. He d’aprofitar la
super bici que m’han deixat.
Quan entro dins la població de Salou ja hi ha
públic i jo els foto un crit demanant que animin una mica. Això m’encanta i em dóna
energies extres. M’he marcat un temps de bici impressionant per el meu nivell: a
36km/h per hora de mitjana. Arribo com una moto a boxes. Deixo la bici esperitat i em
poso a córrer. Em trobo a l’Anna i paro a fer-li un petó. M’anima encara més i
començo a apretar. Carai quin ritme. Aquest ritme però dura però mig km. De sobte em noto unes punxades
als quàdriceps i decideixo
parar. Merda. M’agafen unes rampes a les cames
que em fan veure les estrelles. Demano ajuda als espectadors. Em donen aigua i
un home em tranquil·litza i em fa respirar tranquil·lament. Gent que passa
per allà sento que diuen “mira como tiene las piernas”. Realment fa angúnia, tinc
els quàdriceps inflats. I això acaba de començar! Però ara no, ara no puc
abandonar! Tres o quatre minuts després decideixo continuar. Començo caminant i quan
pugui córrer ja ho faré. Al km 2 o 3 em poso a trotar.
Vaig sumant km amb punxades terribles a les
cames que cada vegada van a més. És una odissea. El recorregut és un autèntic tobogan,
amb unes pujades considerables que fan emprenyar a molts dels competidors. A
mi però avui les pujades em van millor, és quan em fan menys mal les cames. A
les baixades veig les estrelles. Però jo intento ser feliç, oblidar-me del patiment
i aprendre a conviure amb el dolor, com fan els pros, penso. Quan passo per un
punt de música sento el gang style i em
poso a ballar el pas típic mentre corro.
L’Anna em veu i flipa i la gent del públic es parteix de riure. #marTRIstyle!
Cada km que passa el mal va en augment i el
dolor s’escampa per més punts. Mai havia patit tant però jo intento continuar, el
meu objectiu és a tocar i jo no ho deixo tant fàcilment. Jo sóc un paio curiós i
tot i estar perjudicat vaig animant als competidors que paren per rampes o per
defalliment varis. I jo vaig fent, poc a poc, serrant els llavis amb les dents i
seguint el meu camí d’espines cap a la meta.
De cop i volta em trobo l’home que m’havia
ajudat al començament de córrer. Li dono les gràcies per abans. Ell al·lucina que
estigui corrent i jo li dic, “jo l’acabo”! Motivació extra. Continuo fent, no sé si dir
corrent, perquè això que faig no és córrer precisament. Cada vegada les mostres de dolor són més
patents i la gent em veu bufar i fer cares de dolor. Un home m’anima i jo li dic
“el patiment ens fa forts. Som-hi”. El tio flipa. #marTRIstyle! En els moments durs
em vaig fent petons al dorsal tatuat.
M’animo jo sol. De tant en tant vaig saludant
als fotògrafs que hi ha el circuit. No faig bona pinta però vull que em facin fotos!
A la darrera volta em poso a córrer al mateix
ritme que un triatleta basc, en Patxi Fresnillo. Aquest és un esport bonic,
competitiu i salvatge a la part de natació però que a mesura que el patiment i l’esforç va
augmentant la solidaritat sorgeix del nostre interior. En Patxi em veu fotut i
m’anima. Em diu “va nanu que ja ho tenim”. Anem xerrant, ens presentem, ens posem al dia
de què fa cadascú, d’on som, de si és dur això, m’explica que ell ha fet alguna
IM sencera i jo li dic que en vull fer una però que no ho tinc clar amb el que estic
patint ara. És fort parlar tant quan portes més de quatre hores de ple esforç, però els km
així passen més ràpid. De com comencem a agafar un bon ritme dins les
limitacions físiques. Em diu que si seguim així baixem de les 5 h, la barrera psicològica
a superar. Seria un bon objectiu. M’agradaria entrar a meta amb aquest gran amic
que acabo de fer, però no li puc seguir el ritme i li dic que tiri. Perdo en Patxi i la motivació. Les cames ja no
saben com dir-me que pari, però jo no els hi faig cas. Avui venceré jo, els hi
dic. Enfilo el tram final. 1’5 km. Em trobo en Quim que córrer amb mi i m’anima però els
dits del peu se m’estan tensant i estic a punt de perdre l’equilibri. Però jo
continuo endavant, cap a meta. Els metres se’m fan eterns, pregunto als organitzadors com
queden. Arribo a l’arc de meta, veig l’Anna i que ja arribo. Apreto el puny,
aquesta és la meva, ja ho tinc. 5h 5’,
posició final 456. He tornat a patir el que no
està escrit (i mira que porto un bon rotllo, ja) però he acabat. Encara tinc forces
per agafar el micro:
I em prenen el micro, que sinó continuo!
És moment de recuperar, de xerrar amb la Clara
que s’ha marcat una gran cursa i li han donat un premi i tot. No puc ni caminar però ens posem
a ballar davant tota la plaça que al·lucinen amb aquests
finishers trastocats. #marTRIstyle!
Xarrem i comentem la jugada, ens recuperem i
anem a dinar. Allà ens trobem al gran Marcel Zamora i em poso a xerrar amb ell.
En MarTRI es fa amic dels pros. #marTRIstyle! Ens fem una foto amb el vencedor
de l’Exterme Man de Salou.
Ha estat una prova dura, però que recordarem
força temps...de moment encara camino com un avi!
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada