Dia plujós. Dia de pensar. Avui no he anat a entrenar. La contractura a l’esquena i la tos profunda que arrossego des de fa quatre dies m’ho han impedit. El carrer és fosc. Espero l’autobús i vaig veient com el cel escup llàgrimes fines sobre el meu paraigües i penso. El cos m’ha fet una senyal? M’ha dit "para nanu". Si fa tres dies que tens una tos intensa perquè marxes a córrer 14 km? Et serveix d’alguna cosa? Potser no, però un triatleta de l’SBR Open Team no para mai...o potser ho haurà de fer. L’hivern se m’està fent dur. Sóc un tio d’estiu jo. Ja porto dos constipats mal curats que no em deixen viure. Tot per no voler parar. L'hivern és per acumular km i experiència i jo no faig res més que acumular mals i aturades darrera aturades.
"Deixa de mirar als altres Martí i sigues feliç amb el que fas" em diu una veu. És el que hauré de fer. La vida és massa curta com per forçar massa la màquina. I no ho faig només amb l’esport. Tot el dia vaig a toc de pito per fer com més coses millor. Potser n’hauré de començar a descartar? No és fàcil haver de decidir de deixar de fer coses que t’agraden. No tinc mai un no per ningú però això m’està produint un NO ben gran per mi i el meu interior.
No vull deixar l’esport, és el meu motor, la sang i energia que em fa estar despert, però hauré de canviar de filosofia. S’ha acabat estar tant pendent dels entrenaments dels altres i voler fer el mateix que els altres. No tinc ganes de patir a cada entrenament i a les curses, més del necessari almenys. Vull acabar les curses i els entrenaments amb bones sensacions i energies; feliç perquè he donat el que podia però he gaudit de cada moment.
Ha nascut un nou MarTRI. Potser més lent però més feliç del que fa. El voleu conèixer?
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada