Nits de final de temporada. No hi ha cap objectiu a la vista, només descansar. Físicament i psicològicament. Això és el que intento, descansar...i dormir. Però no sé que passa, fa dies que em costa dormir. M'aixeco al sofà, miro el mòbil, em desvetllo.
Han estat més d'11 mesos intensos, de preperació de diferents reptes (baixar de l'hora i 30' a la mitja, de la half, d'olímpiques, triatló per equips...) i ara que s'ha acabat em sento estrany.
Tinc son i finalment m'adormoro. Tinc un somni molt interessant: anàvem a Montserrat amb els millors companys del món, els de l'equip de l'SBR Open Team. Companys de patiment, d'entrenaments duríssims per millorar (no ho tinc del tot clar), però també companys d'alegries. Fer esport amb aquest gran grup és una meravella. En el somni ens marcàvem 115 km des de Mataró a la muntaja màgica per saludar a la Morentea. Tenia temes pendents a parlar amb ella. Durant el trajecte rèiem i xerràvem entre pedalades, paràvem a fer fotos per el blog d'en MarTRI i seguíem rient.
Anàvem recorrent quilòmetres per carreteres tranquil·les, sense cotxes i uns paisatges esplèndits. Que bonica és Catalunya i que bonica es veu des de la carretera, però sense estar tancat dins d'un cotxe. Es veien els colors de tardor, des de grocs a taronges, verds immacultats.
Uns quants portets de muntanya ens posàven en alerta per a la pujada final. Després de fer la mítica V(tot el que baixa després puja, i sempre més fort) paràvem a Llorenç Savall. Allà vèiem molts ciclistes endrapant esmorzar de forquilla i ganivet. Nosaltres sóm SBR's i no seiem a esmorzar durant les rutes. Per desgràcia meva, però. Jo portava, però un parell d'entrepans de Nutella amb pa de motlle "sin corteza".
Una companys s'escapàven corrent a una super fleca i porten pa de l'autèntic, del que dura, i uns croissants amb una pinta tremenda. Jo em moria d'enveja.
Un avi ens intentava fer una instantània amb el mòbil i no sabia on havia d'apretar. Jo feia de les meves amb les meves postures típiques.
Uns quants quilòmetres més i tornàvem a parar. I seguíem menjant.
Els paratges eren espectaculars, es començaven a veure els colors de la tardor. I fèiem una dura ascenció final, però d'aquelles que val la pena. Alguns es picaven per arribar abans, altres s'ho prenien amb calma (suposo que jo).
Arribàvem a dalt, fent el cim a la muntanya màgica i seguíem fent fotos. Primer sol...
I després en companyia...
La festa s'acabava amb un dinar final amb moltes torrades, un cambrer molt curiós i amb molts plats d'amanides. En Coro semblava que feia dies que no sortís de casa i es fotia un plat d'amanida de campionat.
I acabàvem fent un petó a la moreneta, estalviant cua, fent trampa.
Una companys s'escapàven corrent a una super fleca i porten pa de l'autèntic, del que dura, i uns croissants amb una pinta tremenda. Jo em moria d'enveja.
Un avi ens intentava fer una instantània amb el mòbil i no sabia on havia d'apretar. Jo feia de les meves amb les meves postures típiques.
Uns quants quilòmetres més i tornàvem a parar. I seguíem menjant.
Els paratges eren espectaculars, es començaven a veure els colors de la tardor. I fèiem una dura ascenció final, però d'aquelles que val la pena. Alguns es picaven per arribar abans, altres s'ho prenien amb calma (suposo que jo).
Arribàvem a dalt, fent el cim a la muntanya màgica i seguíem fent fotos. Primer sol...
I després en companyia...
La festa s'acabava amb un dinar final amb moltes torrades, un cambrer molt curiós i amb molts plats d'amanides. En Coro semblava que feia dies que no sortís de casa i es fotia un plat d'amanida de campionat.
De cop m'ha vingut pixera i m'he aixecat. Merda se m'ha estroncat un somni molt bonic, molt real. Tinc ganes de tornar a somiar, fer aquesta sortida i fer-la amb el nostre sensei Blanchart.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada