El fill de la pluja

Tarda d’estiu de la primera quinzena de juliol. Acabes de fer la migdiada al sofà, amb els ulls encara lluitant per tornar a recuperar la visió que tenies abans d’aclucar-los. Vas sense samarreta per la xafogor que fa al teu pis, al cor del Maresme. De fons, a la tele hi tens posat el Tour de França. Els corredors avui van tots tapats amb impermeables. Plou a bots i a barrals a França i tu penses "pobrets", però estàs tranquil·lament assegut al sofà. Tu no et mulles.

Avui he entés el que poden sentir aquests ciclistes quan els hi plou i no poden fer res més que seguir tirant. Clar que ells fan etapes maratonianes. Però també tenen cotxes de l’equip i quan arriben al final tenen un hotelet segurament amb jacuzzi i sauna, sopar a taula i un bon massatge recuperador.

Estem farts de veure com al cinema ens relacionen escenes idíl·liques amb la pluja. Doncs quan vas amb bicileta i et cau un xàfec no en té res d’idíl·lic. Sembla mentida però és la primera vegada que m’enganxa una bona tempesta en aquests dos anys que fa que vaig en bici de carretera. Sempre les havia esquivat (quan obres la finestra, veus que plou i t’entornes al llit), o eren dèbils.

Ha estat una bona tempesta però no ha passat res. I és que si en Bolt és el fill del vent, jo sóc el fill de la pluja. L’amor per la pluja m’ha acompanyat durant tota la vida. Els dies plujosos a mi em fan feliç, m’encanten. I no es tracta de veure’ls des de la finestra, no, si et mulles una mica el vius millor. D’adolescent m’encantava sortir a passejar amb el paraigua. No calia destí, tan sols caminar i gaudir del soroll de l’aigua. Això em ve de la meva mare que ja em portava a passejar amb el cotxet sota l’aigua.

Avui m’he llevat una mica cansat per haver dormit només 5 hores, però amb moltes ganes de sumar un altre entrenament amb els companys de l’SBR Open Team amb la ment fixada a la triatló de Tossa. Només queda una setmana i cal acabar de posar la màquina a punt.

Surto d’Argentona. Fa fresqueta. Avui és un dia diferent ja que compartirem sortida amb alguns membres de l’equip de triatló del Centre de Natació de Mataró. Per part seva tenim la Clàudia, la Raquel, La Laia, en Jordi i en Javi; per part nostra en Billy, la Clara, l’Alberto, en Carles, en Quim, en Javi ,en Marcos i un servidor. Dos equips, una ciutat. Persones que els uneix l’amor per la triatló i que avui s’uneixen per compartir un entrenament dirigit per el gran Bernat Moragas. Ell té un peu a cada club i de moment porta molt bé aquest equilibri. Ens explica el “menú del dia” com li agrada dir. Toca suau però amb algunes sèries que hem de fer alguns.

El cel està negre, però sortim amb moltes ganes de cremar quilòmetres. No sabem quan plaurà, temptarem als homes del temps i a la sort. Els primer quilòmetres comencem a escalfar tranquil·lament. No noto bones sensacions a les cames i no les tinc totes. En MarTRI ha de quedar bé davant els nous companys d’avui, aia ai ai...
Com que el que necessito per enfocar bé les forces és ser “jo”, quan passem pel mercat d’Arenys torno al que ja podem anomenar el “crit del mercat”: “tanga a tre euro, venga que me los quitan de las manos”. Faig riure al grup i em sento millor. Aviat el terreny canviarà i enfilarem cap a Collsacreu, i bé que hem d’agafar energies i pujar endorfines i zerotonina, no? Per cert, no sé si sabeu que tinc la zerotonina molt alta...però això ja en parlarem un altre dia.

Al sortir d’Arenys de Munt i quan la carretera canvia de fesonomia i comença a fer pendent, iniciem la primera sèrie: 3’ amb una marxa que costi i 2’ amb cadència, drets sobre la bici. Es fa dur. Com que tenim en Bernat a darrera solucionant un problema mecànic d’en Javi ens saltem les dues següents. Però hem vingut a entrenar així que intento pujar fort. Se m’escapa l’Alberto, en Billy i en Javi del CNM. També la Clàudia, però la tinc al punt de mira. Tinc a darrera el meu amic i rival de pique (sempre un pique sa): en Quim Nicolau. Em passa en Javi que ja ha arreglat el plat i ha fet una remuntada espectacular. Que es noti que s’està preparant per debutar d’aquí a un mes en distància ironman.

L’intento seguir i ho faig a certa distància. Passo la Clàudia i apreto les dents. Arribo prou bé al cim del Collsacreu. 

A la baixada fa fresca. Les gotes van i venen però de moment són suaus.

Agafem la carretera de Sant Celoni a Granollers i abans que arribem a Parpers penso que anirem tranquils, recuperant. Doncs no. Per variar els de davant es posen a tirar i en Bernat ens mana seguir-los. Se’m fa molt difícil agafar la roda del grup, ja estirat, i quan els atrapo em costa seguir-los. Pateixo molt. El terreny és complicat però anem molt ràpids. En Bernat em va cridant i animant: va Martí apreta, no deixis aquests metres, va, va, va. En el pla agafem grans velocitats. Anem entre 40 i 42 km/h amb puntes de 50. Això no es pot aguantar. I si ja patim prou se li suma un nou inconvenient: es posa a ploure a bots i a barrals. Fins i tot sembla que caigui pedra de la força que té aquesta aigua. Un petita parada a davant però en Bernat crida: “va, gas, no pareu, va anem-hi”. No serveix de res parar aquí, el millor es arribar aviat a casa. Hem d’apretar el cul i tirar. Em trec el barret davant la Clara que manté una posició capdavantera i de la Vicky, que pateix molt, però no es desenganxa del grup.

A darrera hi ha una petita divisió de grups però estem al mig de la pluja i no podem fer res més que tirar endavant i resar perquè això s’acabi: la pluja i aquest ritme infernal que marquen l’Alberto i en Javi el CNM.

Quan arribem a la Roca ja ha parat de ploure. Fem una petita aturada que va de perles abans d’enfocar les dues sèries que encara tenim pendent, tot pujant al coll de Parpers. La primera sèrie es fa molt dura, la segona ni ho explico. Coronem el port i estic ben cansat.

La baixada ens la prenem amb calma, però quan som a l’alçada del trencant d'ôrrius, als Quatre Rellotges, no em ve res més al cap que dir-li a l’Alberto que no vagi tan lent. Es posa a tirar com un boig, i és clar, tots a darrera. L’últim tram abans d’arribar a Mataró és un esprint del Tour amb tota regla. Quin mal de quadríceps, però quin plaer! Sembla una contradicció, oi? Doncs no, als triatletes ens agrada aquesta sensació de mal als quadríceps. És una malaltia? Doncs sí, però una mica sana.

Arribem a SBR després de 70 km i ens retrobem els dos grups. Recordem els moments de la pluja i veiem que som dos equips, una ciutat, 14 persones que poden gaudir junts d’un matí de dissabte que ens ha recordat a algunes etapes del Tour. Sense massatges, això sí.

I després de la pluja 2.000 m de natació per acabar el dia ben fresc de cames.