Diumenge 15 de setembre. Londres és el centre del món triatlètic per unes hores. Hi fa fred. Molt de fred. Els espectadors van abrigats amb jaquetes i gorros de llana. Després de prop de dues hores d’intensa lluita un anglès i un gallec es juguen el títol mundial en un esprint agònic. L’anglès es posa davant els últims 200 m. El gallec no es dóna per vençut, apreta les dents, balanceja amb força els braços, bufa. Tanca els ulls mentre entra a meta en primera posició. L’anglès cau a terra exhaust i abatut.
Dissabte 14 de setembre. Són les 5.30 de la tarda i a Tossa de Mar fa un sol radiant i molta calor.
A la bonica població de la Costa Brava hi ha una curiosa barreja de públic: d'estrangers que no saben que hi fan una prova, de banyistes estranyats que veuen com 600 bojos amb casquet i ulleres arriben a la seva zona de platja amb ganes de banyar-se, tots alhora, un sobre l'altre i donant-se cops sense pietat. Dos catalans disputen un esprint. No és per la primera plaça, l'Iñaki Baldellou fa 45' que ha arribat a meta vençador. Un va de blanc, l'altre de vermell amb unes lletres negres al pit que possen SBR. Queda molt bé a les fotos. Els dos fan mala cara. Estan exhausts després de prop de tres hores de lluita contra les adversitats. Han estat més estona de lluita i amb un recorregut més exhigent que els que competien a Londres. Els de Tossa no tenen massatgistes, ni dietistes. Mengen pasta, arròs i verdures. Això sí, el de vermell té un gran entrenador: Miquel Blanchart. Avui té el privilegi de tenir-lo a prop i l'anima.
Les cames del noi que va de vermell no han respost en el tram decissiu de la carrera a peu. Ha esta a punt de vomitar i tot després de prendre un gel que li han donat (massa pastós). Alguns errors tàctics li han passat factura. Ha passat més de 40' de lluita amb el seu cap que li deia que abandonés. Perquè allargar l'agonia? "No puc, collons" pensava el noi que va de vermell. Però té els companys allà, l'entrenador, les suporters Maria i Anna Cortina. És un SBR i no pot abandonar en plena batalla. Els 2 últims km se li fan eterns, sap el que li queda i és una agonia. Apreta les dents, bufa, estossega i corre, sí corre. Els últims 700 m s'enganxa al noi que va de blanc. Aquest li diu "va que ja ho tenim". El noi de vermell amb lletres SBR comença a esprintar. L'altre li diu que no pot seguir el ritme. El de vermell arriba a la meta amb sal regalimant per la cara. S'estira a terra, rebentat, exhaust. Malaeix aquest últim mal tràngol.
Ràpidament però s'aixeca. Ha acabat una prova dura. El recorregut ja era complicat però el vent que ha bufat tota l'estona l'ha endurit més. Es retroba amb els companys i les suporters. Es fan fotos. En aquell moment troba el guanyador de la cursa i es posa a xerrar amb ell, com si el coneixés. S'hi fa una foto.
I com el gallec que l'endemà parlarà amb els mitjans de comunicació de tot el món, el noi que va de vermell s'acosta a l'espeaker i li demana el micro. Li dedica la victòria al seu entrenador que ho està passant malament després d'una lesió. Però diu "coi si no he guanyat". En M. Blanchart riu, ell també. El coach no pot estar gaire content del seu pupil a nivell esportiu, però divertit i bon pàjaru sí que ho és.
El noi de la samarreta vermella que només va amb aquesta samarreta per les fotos, avui no sortirà gaire bé. En la majoria farà cara de patiment, o de lluita. Ell volia gaudir de la cursa però el seu entrenador li havia dit el dia abans que només es podia gaudir a l'arribada a meta. La seva dóna, l'Anna Pinsach li havia posat les piles: "a veure si deixes de fer el paperina a les curses i demostres els sacrificis que fas entrenant cada dia a les 6 del matí". Davant d'aquestes paraules se sent pressionat. No pot anar a Tossa a gaudir del castell i de les vistes de la Costa Brava i decideix anar a donar-ho tot en cada disciplina.
Es vesteix amb les dues peces i no pas el trimono. La prova és sense neoprè. Al fer l'escalfament al mar nota males sensacions amb el dos peces (ideal per nedar amb neoprè, però no pas per fer-ho sense). El top li fa bossa, l'aigua li entra per la panxa i es nota frenat. No té temps de ractificar i deixar-lo a boxes.
Dónen la sortida i comença la lluita, uns contra els altres. Un únic objectiu: anar a buscar les boies el més aviat possible, però els competidors van torts: "no s'hi veuen aquests romans". El noi que va de vermell ha de parar alguns moments per canviar la traçada davant d'alguns pesats que no saben anar en línia recta. Intenta agafar el ritme però li resulta difícil amb tants rivals i un problema nou afegit: la mala mar que fa a 100 m de la costa. Pensa que si bada massa pot caure al fons del mar engolit. Apreta les dents, els braços i intenta no agobiar-se pels cops que va rebent. Durant molta estona neda al costat del seu company d'equip, el gran MANU. Al final de la primera volta comença a trobar el seu ritme, però al sortir a la sorra i tornar-se a tirar a l'aigua per fer la segona volta es torna a trobar pesat i sense ritme. Surt de l'aigua a 4 metres del seu company d'equip però en Manu corre com un esperitat cap a boxes.
El noi que va de vermell fa la transició prou ràpid i agafa la bici. Tampoc és que vagi massa ràpid. Surt taquicàrdic d'un producte energètic que s'ha pres abans de començar la prova. Intenta que li baixin les pulsacions i veu aigua.
El noi que va de vermell mira el posagels i veu que només en té un per passar els 45km i 1h 40' llargs de bici. Serà tòtil, si en tenia més a la bossa! Ara li anirien de fàbula, però decidieix guardar l'únic que té per més endavant. S'enganxa amb un grup però el perd a la primera pujada. Decideix pujar a lo Valverde, o sigui tranquil, a ritme. Fins i tot va avançant alguns corredors. A la baixada l'avancen tots, així com altres que venen per darrera.
Quan arriba al port de Sant Grau, el més dur, se sent millor. Clar, fa res s'ha pres el gel que tenia guardat. Comença a pujar bé i a recuperar posicions. Se sent Pantani. El passa la primera noia, la gran Anna Rovira. Es coneixen ja que van compartir plató de TV i ell l'anima a ella que va primera de dones.
En els 10 km de baixada perd molt de temps. Frena massa, doncs vol arribar sencer a casa on l'espera una gran dona. A la foto sembla que corri però no us ho penseu, li agrada quedar bé a les fotos.
Arriba a Tossa. Sent l'escalfor del públic animant i que el primer està a punt d'arribar a meta. Baixa ràpid de la bici i fa una altra bona transició. La part de córrer és la seva millor prova... o s'ho pensa, així que ara toca recuperar.
El noi que va de vermell porta un dels seus gels a l'esquena. Surt esperitat davant els ànims del seu entrenador que creu en ell. Surt massa ràpid, hauria d'haver començat lent i anar trobant el ritme. Al primer avituallament agafa un gel que li ofereix l'organització. No és dels que acostuma a prendre (més líquids). Aquest és sòlid i costa d'empassar sense aigua. S'ennuega i li surt el gel pel nas. Està a punt de vomitar. Aquí es comença a tòrcer tot. No té les sensacions que havia tingut feia dues setmanes quan van anar a fer el test de la prova. Havien fet el mateix recorregut de bici i de córrer, i aquell dia havia corregut a 4'10'' i fins i tot va fer 1 km a 3'50''. Avui va a més de 5' al km, entre arcades.
Cada metre és mes dur que l'anterior, les petites pujades li semblen muntanyes per escalar. Veu als seus companys però no té esma per saludar. Està trempajant les rampes als quadríceps tota l'estona. Fins i tot para i camina. Es mira la samarreta, no pot abandonar, és un SBR.
Però continua i fa l'esprint, bufa, cau a terra, fa les fotos, el discurs amb l'espeaker. Saluda als guanyadors. Més tard, quan ja marxi, l'Iñaki Baldellou i l'Anna Rovira el saludaran a ell, com si fos famós, o un crack del triatló.
El noi que va de vermell es queda al lliurament de premis ja que en Quim ha quedat primer júnior. El noi que va de vermell està content, amb les endorfines i la serotonina a tope. Balla al ritme del dj. Es troba unes noies que fan un comiat de solter i s'hi fa una foto amb el top vermell descordat, mostrant un depilat perfecte. És el que hauria d'haver fet a la natació, nedar sense la part de dalt.
5' després li ve una pàjara de sucre. Es posa blanc però amb un bon donut de nocilla es recupera. Tornen tots cap a Mataró. Arriba a casa, es dutxa i marxa com un coet a veure un espectacle de teatre que fan a Argentona amb la seva Anna. No sap parar, el noi que va de vermell.
L'endemà i l'altre té agulletes, senyal que ho ha donat tot. Ja no va vermell. Ningú el mira ni el felicita per haver baixat de les 3 h que era el seu objectiu inicial. Aquesta vegada no havia fet el ruc durant la cursa, no havia saludat, s'havia concentrat, però havia comès uns errors d'estratègia. Aquesta vegada havia lluitat, ho havia donat tot i el resultat havia estat el mateix.
No sap si abandonar el món del triatló i tornar a viure la vida, fer cursos de tast de vins, no patir per l'alimentació, tornar a dormir com abans...
No sap si apuntar-se a la triatló de Banyoles que volia fer abans d'aquesta prova. Potser la farà i gaudirà, sense pressió. El que sí que sap és que ho donarà tot. És un SBR.
Ràpidament però s'aixeca. Ha acabat una prova dura. El recorregut ja era complicat però el vent que ha bufat tota l'estona l'ha endurit més. Es retroba amb els companys i les suporters. Es fan fotos. En aquell moment troba el guanyador de la cursa i es posa a xerrar amb ell, com si el coneixés. S'hi fa una foto.
I com el gallec que l'endemà parlarà amb els mitjans de comunicació de tot el món, el noi que va de vermell s'acosta a l'espeaker i li demana el micro. Li dedica la victòria al seu entrenador que ho està passant malament després d'una lesió. Però diu "coi si no he guanyat". En M. Blanchart riu, ell també. El coach no pot estar gaire content del seu pupil a nivell esportiu, però divertit i bon pàjaru sí que ho és.
El noi de la samarreta vermella que només va amb aquesta samarreta per les fotos, avui no sortirà gaire bé. En la majoria farà cara de patiment, o de lluita. Ell volia gaudir de la cursa però el seu entrenador li havia dit el dia abans que només es podia gaudir a l'arribada a meta. La seva dóna, l'Anna Pinsach li havia posat les piles: "a veure si deixes de fer el paperina a les curses i demostres els sacrificis que fas entrenant cada dia a les 6 del matí". Davant d'aquestes paraules se sent pressionat. No pot anar a Tossa a gaudir del castell i de les vistes de la Costa Brava i decideix anar a donar-ho tot en cada disciplina.
Es vesteix amb les dues peces i no pas el trimono. La prova és sense neoprè. Al fer l'escalfament al mar nota males sensacions amb el dos peces (ideal per nedar amb neoprè, però no pas per fer-ho sense). El top li fa bossa, l'aigua li entra per la panxa i es nota frenat. No té temps de ractificar i deixar-lo a boxes.
Dónen la sortida i comença la lluita, uns contra els altres. Un únic objectiu: anar a buscar les boies el més aviat possible, però els competidors van torts: "no s'hi veuen aquests romans". El noi que va de vermell ha de parar alguns moments per canviar la traçada davant d'alguns pesats que no saben anar en línia recta. Intenta agafar el ritme però li resulta difícil amb tants rivals i un problema nou afegit: la mala mar que fa a 100 m de la costa. Pensa que si bada massa pot caure al fons del mar engolit. Apreta les dents, els braços i intenta no agobiar-se pels cops que va rebent. Durant molta estona neda al costat del seu company d'equip, el gran MANU. Al final de la primera volta comença a trobar el seu ritme, però al sortir a la sorra i tornar-se a tirar a l'aigua per fer la segona volta es torna a trobar pesat i sense ritme. Surt de l'aigua a 4 metres del seu company d'equip però en Manu corre com un esperitat cap a boxes.
El noi que va de vermell fa la transició prou ràpid i agafa la bici. Tampoc és que vagi massa ràpid. Surt taquicàrdic d'un producte energètic que s'ha pres abans de començar la prova. Intenta que li baixin les pulsacions i veu aigua.
El noi que va de vermell mira el posagels i veu que només en té un per passar els 45km i 1h 40' llargs de bici. Serà tòtil, si en tenia més a la bossa! Ara li anirien de fàbula, però decidieix guardar l'únic que té per més endavant. S'enganxa amb un grup però el perd a la primera pujada. Decideix pujar a lo Valverde, o sigui tranquil, a ritme. Fins i tot va avançant alguns corredors. A la baixada l'avancen tots, així com altres que venen per darrera.
Quan arriba al port de Sant Grau, el més dur, se sent millor. Clar, fa res s'ha pres el gel que tenia guardat. Comença a pujar bé i a recuperar posicions. Se sent Pantani. El passa la primera noia, la gran Anna Rovira. Es coneixen ja que van compartir plató de TV i ell l'anima a ella que va primera de dones.
En els 10 km de baixada perd molt de temps. Frena massa, doncs vol arribar sencer a casa on l'espera una gran dona. A la foto sembla que corri però no us ho penseu, li agrada quedar bé a les fotos.
Arriba a Tossa. Sent l'escalfor del públic animant i que el primer està a punt d'arribar a meta. Baixa ràpid de la bici i fa una altra bona transició. La part de córrer és la seva millor prova... o s'ho pensa, així que ara toca recuperar.
El noi que va de vermell porta un dels seus gels a l'esquena. Surt esperitat davant els ànims del seu entrenador que creu en ell. Surt massa ràpid, hauria d'haver començat lent i anar trobant el ritme. Al primer avituallament agafa un gel que li ofereix l'organització. No és dels que acostuma a prendre (més líquids). Aquest és sòlid i costa d'empassar sense aigua. S'ennuega i li surt el gel pel nas. Està a punt de vomitar. Aquí es comença a tòrcer tot. No té les sensacions que havia tingut feia dues setmanes quan van anar a fer el test de la prova. Havien fet el mateix recorregut de bici i de córrer, i aquell dia havia corregut a 4'10'' i fins i tot va fer 1 km a 3'50''. Avui va a més de 5' al km, entre arcades.
Cada metre és mes dur que l'anterior, les petites pujades li semblen muntanyes per escalar. Veu als seus companys però no té esma per saludar. Està trempajant les rampes als quadríceps tota l'estona. Fins i tot para i camina. Es mira la samarreta, no pot abandonar, és un SBR.
Però continua i fa l'esprint, bufa, cau a terra, fa les fotos, el discurs amb l'espeaker. Saluda als guanyadors. Més tard, quan ja marxi, l'Iñaki Baldellou i l'Anna Rovira el saludaran a ell, com si fos famós, o un crack del triatló.
El noi que va de vermell es queda al lliurament de premis ja que en Quim ha quedat primer júnior. El noi que va de vermell està content, amb les endorfines i la serotonina a tope. Balla al ritme del dj. Es troba unes noies que fan un comiat de solter i s'hi fa una foto amb el top vermell descordat, mostrant un depilat perfecte. És el que hauria d'haver fet a la natació, nedar sense la part de dalt.
5' després li ve una pàjara de sucre. Es posa blanc però amb un bon donut de nocilla es recupera. Tornen tots cap a Mataró. Arriba a casa, es dutxa i marxa com un coet a veure un espectacle de teatre que fan a Argentona amb la seva Anna. No sap parar, el noi que va de vermell.
L'endemà i l'altre té agulletes, senyal que ho ha donat tot. Ja no va vermell. Ningú el mira ni el felicita per haver baixat de les 3 h que era el seu objectiu inicial. Aquesta vegada no havia fet el ruc durant la cursa, no havia saludat, s'havia concentrat, però havia comès uns errors d'estratègia. Aquesta vegada havia lluitat, ho havia donat tot i el resultat havia estat el mateix.
No sap si abandonar el món del triatló i tornar a viure la vida, fer cursos de tast de vins, no patir per l'alimentació, tornar a dormir com abans...
No sap si apuntar-se a la triatló de Banyoles que volia fer abans d'aquesta prova. Potser la farà i gaudirà, sense pressió. El que sí que sap és que ho donarà tot. És un SBR.
Espectacular, MarTri. Estoy más que convencido de que lo has dado todo. Que no ha quedado metro que no hayas apretado y que no habría minuto en el que no pensaras en tu "estimada" cuando las fuerzas mermaban.
ResponEliminaEspero seguir leyendo tus crónicas de triatlones, de aventuras,... Pero aquí con tus compis, esos que llevan tus mismas letras en el pecho y que se sienten identificados contigo.
Felicidades por la carrera y por sentirte satisfecho de haber dado todo.