5 del
matí del 27 de novembre del 2016. Sona el despertador però l’apago sense posar
mala cara. De fet fa estona que ja no dormo. Uns nervis vestits d’il·lusió em remouen des de fa estona
l’estómac. Avui és el gran dia. El dia del meu debut en una marató de muntanya.
M’aixeco, em rento la cara i faig la pixadeta de rigor. Em miro al mirall però
aquest mirall encara dorm i no m’avisa que porto el cap ple de galls. No
m’estranya, si aquesta nit no he parat de fer tomba i tomba al llit.
Vaig cap
a la cuina disposat a obrir la nevera per preparar l’esmorzar pre competició i
veig el calendari en el qual hi destaca una marca en vermell. Senyala el dia
d’avui i el senyala tan sols des de fa dos mesos i mig. Des del dia que vaig
decidir que potser ja era hora de tastar una mica la llarga distància, de poder
gaudir o patir la mítica distància de la marató que ja havia catat en tres
ocasions, però mai en muntanya. Calia veure si la mel que en Joan Salom, en
Miquel Banchs i altres amics m’havien recomanat era tan bona, dolça i gustosa
als llavis com deien.
Sona el
tret de sortida i sortim un bon grapat de valents i valentes a córrer per la
muntanya, carregats d’il·lusió, però també d’aigua, isotònics, fruita, barretes
i el que ens hi cap a les minúscules motxilles minimalistes.
Unes
hores després faig el cim del Castell de Burriac, la fita màgica, el punt
muntanyós més important pels argentonins. Trepo com puc, m’enfilo com una cabra
per les pedres que porten al castell. L’estat de les meves cames no tenen res a
veure amb les que han sortit de la plaça nova. Estan cansades, esgarrinxades,
contentes pels paratges on han pogut córrer, destrossades també. Han gaudit
però ja no poden més. El meu cap però les obliga a continuar, la glòria està a
uns metres més avall. Va que ja no queda res, ja ho tenim Martí! M’animo a
l’estil d’en Rafa Nadal.
42.000 m
després de tastar un còctel estrany però increïblement bo de patiment i gaudi,
arribo a la Plaça Nova. El públic assistent xala de valent, anima als
corredors. L’sepaker va cantant alguns dels noms dels corredors que passen sota
l’arc de meta després de fer un esforç titànic. M’acosto a ell i li senyalo el
meu nom. I el canta pel micro. Jo ric. Estic fos, però ric. És el que volia,
arribar a la meta. Oblidar per un moment el meu cansament i gaudir del moment,
de l’ambient a la plaça, dels petons de felicitació de la meva estimada Anna
que no li importa rebre la meva suor extrema, com el nom de la cursa. Faig
abraçades a la família, al meu germà Juli que l’ha correguda com un campió,
comento la jugada amb altres corredors/es. La muntanya és com la vida té
pujades i baixades, pedres al camí que et volen complicar l’existència, moments
que gaudeixes, moments que pateixes, però lluites per arribar a la meta, la
meva meta.
Doncs això, ja tinc una meta, un nou objectiu
per aquest any. Correré la Burriac Xtrem a la distància de la marató. No podia
ser menys si sóc el prota del cartell de la cursa d’enguany, oi?
Espero gaudir i viure almenys una part de la
descripció prèvia que he fet i he somiat.
El mes de març vaig fer la meva darrera cursa.
Va ser la marató de Barcelona. Vaig quedar fos. Vaig gaudir molt però des de
llavors que no he estat el mateix. Durant aquest temps el cos m’ha demanat
frenar i la feina m’hi ha obligat. Després de fer una altra marató laboral des del març fins al 29
de juliol i després d’un estiu que no he fet res de res d’esport (cosa estranya
en mi!), ara toca posar-se les piles.
Costarà, ho sé. El meu estat de forma no té res a veure amb el que tenia
ara fa mig any. Amb prou feines aguanto 10 km seguits a bon ritme en pla, A la
muntanya vaig lent de nassos. Però tinc temps. Temps i il·lusió per tornar a
encarar un nou repte.
Serà difícil. No sóc precísament un bon corredor
de muntanya. Pujant em defenso, en pla tiro prou, però baixant sóc patètic
(sort que la foto del cartell me la van fer pujant...). Baixo amb por i a part
tinc la vista vertical fotuda. Joder, com patiré a la cursa, però com que aniré
a gaudir no m’importa quedar últim.
Aquesta setmana he començat a entrenar. Suau,
a poc a poc. Vinc de massa temps sense fer gaire cosa, vull dir del que estic
acostumat a fer. Dimarts vaig anar a córrer sol 13 km i va ser molt dur. Dijous
vaig gaudir de valent anant a córrer amb frontal a les 6 del matí amb els
Burriac Runners, i com no podria ser de cap altra manera vam pujar a Burriac. Van ser 9
km matinals amb molt bona companyia. Sortir de casa a les 5.50 del matí quan els carrers tot just es desperten pot semblar de freak, però és una bona manera d'afrontar una jornada laboral. I avui dissabte hem fet una
sortideta molt xula amb el meu germà Juli de 16 km i 750 m de desnivell
positiu. M'ha trinxat, però m'ha guiat per corriols maquíssims que no sabria
trobar tot sol.
L’entrenament ha començat. De moment els 42 km queden lluny,
molt lluny. Serà dur, però ho intentarem. La il·lusió hi és.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada