Ell
Quan caus no hi ha més remei que tornar-te a
aixecar. La millor manera de superar un mal dia és tornar-ho a intentar. Vuit
dies després d’un dia negre a Zarautz, de la tristor per l’abandonament, de no
assolir el meu somni, em tornava a posar un dorsal. És la millor manera
d’oblidar aquell moment, de superar el sentiment de ràbia per no assolir
l’objectiu.
La nova cita era a Barcelona, a la Garmin
Triathlon. Una cursa que conec bé. En Sergi m’havia aconseguit una invitació de
darrera hora. El motiu s’ho mereixa: era la vigília del meu aniversari. L’any
passat ja havia començat el dia del meu aniversari fent una de les coses que
més m’agrada en aquesta vida, una triatló i l’experiència em va encantar. Ho
volia repetir. La distància és diferent. Una mica més curta. Toca fer una
olímpica, la distància amb la que em sento més còmode (1.500 de natació, 40 km
de bici i 10 km de còrrer).
5.15 del matí del diumenge 21 de juny. Sona el
despertador. No són hores de llevar-se un diumenge. Però ho faig de gust. Faig
un primer esmorzar, agafo tot el material i vaig a recollir a la meva mare que
té ganes d’acompanyar-me i animar-me durant la proba. L’any passat el dia del
meu aniversari ja ho va fer. Mare i fill. Junts el mateix dia que van començar
aquest camí. Uns anys més tard.
Ha estat una setmana estranya. Molta feina,
només quatre entrenaments (una setmananormal en puc acumular 10-11) i a uns
ritmes molt tranquils. També va bé.
Arribem a Barcelona, aparquem i anem cap a
boxes. No surto fins les 9.10 però a les 19.30 tanquen els boxes. Deixo els
trastos. Vaig ràpid. Començo a acumular experiència en això de preparar a bici,
bambes, gels, casc, dorsal...
Surto a trotar una mica i ara toca esperar.
Són les 8 del matí i el sol ja no s’està de romanços i comença a apretar de
valent. Molt diferent que fa una setmana a Zarautz. Massa diferent. Però ja em
va bé.
Ma mare està contenta d’haver vingut. Li
encanta l’ambient esportiu. Mira alguns triatletes amb bona planta. N’he vist
un que era molt guapo, segur que era italià, assegura. Em fa algunes fotos de
la prèvia amb el nou trimono que porta incrustat el meu nom triatlètic. MarTRI.
A veure si em dóna forces extres.
Veiem com surten els professionals. Van com
una bala. Els 2.500 participants que competeixen en la mateixa distància estem
repartits en 5 sortides diferents.
L’espera es fa lenta però arriba el meu
moment. Em col·loco prou endavant pel que estic acostumat. I penso hauré d’anar
ràpid per evitar cops. Em fa certa mandra tirar-me al mar però ràpidament em
passa quan veig que estic nedant a bon ritme. No rebo cap cop. No pot ser!
Surto de l’aigua entre els 15 primers de la meva onada (o sortida) en 25’10’’.
No m’ho esperava gens. Doncs a seguir apretant, em dic. Començo una llarga
trasnció fins a agafar la bici. Per endavant 40 km, quatre voltes a un
recorregut. Una vegada més no aconsegueixo agafar cap grup per posar-me a roda
i guanyar temps. Més èpic així. Jo i les meves forces. Llàstima que els altres
ho facin. Pels que no esteu abessats en aquest món anant a roda es pot guanyar
molt de temps i estalviar forces. Però no acaba sent real. Al final, ja a la
darrera volta, em poso en un grup i sóc jo qui tiro. Ningú em dona relleus.
Tiro com un boig. Crido per demanr relleus i res. Com s’aprofiten els altres.
Afluixo perquè estic emprenyat per fer la feina als altres. El normal és
anar-se rellevant i sumar entre tots. He gastat masses energies amb això.
Espero que no em passi factura després. Arribo a boxes amb un bon parcial de
bici per haver-la fet sol. 1 h4’. Faig la segona transició prou ràpida i surto
disparat a còrrer, la disciplina en la que més gaudeixo. Surto amb bones
sensacions. Em trobo a ma mare que m’anima i em fa fotos. El circuit és dels
millors que he fet en triatló. Surt de la Mar Vella, puja fins a l’Arc de
Triomf i entra al parc de la Ciutadella abans de tornar a la platja. Em sento
molt bé corrent. Vaig augmentant el ritme a mesura que resto km. No paro
d’avançar corredors i això em fa feliç i m’anima a continuar avançant. La calor
apreta de valent. M’he d’hidratar bastant sovint. Però gaudeixo com mai. Em
sento triatleta. Em mola anar amb el trimono, corrent a aquest ritme. Em noto
bé de cames, no com quan faig una half que pateixen massa, que sembla que
arrossegui el meu cos. Ara el controlo jo perfectament. Aquesta és la meva
distància. Darrers dos quilòmetres. Tocava apretar de valent. Un quilòmetre i ja
ho tinc. Em poso a un bon ritme. Faig uns 300 darrers metres a tota vela. Acabo
amb 2h 18’28’’. He baixat en més d’un minut la marca de l’any passat. No m’ho
esperava. Els 10 km els he corregut en menys de 42' i l'últim km en 3'27". No està malament per
tenir les cames tocades. Acabo en la posició 250 de 2.500. Carai, no?
Ens costa però ens retobem amb la meva mare.
No m’ha vist arribar. Estava esperant a meta però he anat tant ràpid que li he
passat per alt. Je, je.
Estic content per aquest gran matí, per la companyia de
la mare i per haver tornat a sentir-me bé competint. El moment negre de fa una
setmana s’ha aclarit com el blau que el cel de Catalunya ens va regalar ahir.
Ha estat la millor manera d’oblidar un mal moment.
Tinc clar que aquesta distància és amb la que
més còmode em sento. M’hauré de replentajar el meu futur triatlètic. Vull
gaudir o posar-me reptes que em costen assolir? De moment em prndre unes
vacances esportives i ja veurem. Se m’ha girat feina d’altres coses.
Ella (la mare)
Avui t’he volgut acompanyar en la Triatló
de Barcelona com a regal del teu aniversari, sabent que cada vegada que tu fas
anys, jo estic apunt de fer-ne trenta més.
He vingut a fer de
mare, com quan t’acompanyava als partits de basquet, per animar-te, a tu i a tot
l’equip, tant si guanyàveu com perdíeu.
No m’he llevat a
les sis del matí per venir a fer-te cap gran reportatge gràfic, però t’he fet algunes
fotos gens professionals. Diferents. Les prèvies: tu davant el mar quiet i
solitari a la sortida del sol, tu menjant el plàtan, els passadissos de córrer
encara buits... No he vingut a veure com et quedava el nou model de triatleta
personalitzat amb el teu MarTri, però n’he deixat constància.
No he vingut a fer
un estudi sociològic de participants i acompanyants, però, mentre pre-calentaves m’he dedicat a
observar altres models, vestits, cossos i maneres d’exhibir-los o simplement
d’utilitzar-los, constatant el gran negoci que avui genera aquesta moda
d’uniformes atlètics, a l’altre extrem de les calces curtes i bambes de la meva
època d’atleta a “Els Lluisos” anys seixanta.
Tampoc he vingut especialment
a animar-te però m’he sentit cridant-te molt bé Martí, vinga, vinga Martí. Era
una altra manera d’estar amb tu.
No he vingut a
patir, però no et negaré que una mica d’ànsia sí que he passat, sobretot quan
no et veia arribar a la meta, entre altres coses perquè t’havies avançat sobre
el temps previst. Ben diferent de Zarauz, per sort.
Felicitats per la
millora en la marca i per l’aniversari de vida,
Rosa Vila
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada