Gaudint d'un diumenge de running

En una habitació d’un pis sona un despertador vermell amb un so odiós. Trenca el son perfecte del nostre protagonista. No és uns hora intempestiva, ni molt menys, però els diumenges haurien de ser per descansar i allargar una mica més el temps d’estar al llit. Però el nostre protagonista, de la mateixa manera que altres malalts del running, el triatló i altres esports, no pensa així. Els diumenges és quan pots aprofitar per fer les tirades llargues que no es poden fer entre setmana.

Avui per ell és un dia especial. Després de més de quatre mesos es tornarà a penjar un dorsal al pit.Des del 24 d’octubre que no competeix, cosa estranya en ell. Quatre mesos llargs sense tastar l’adrenalina de la competició, l’ambient de companyerisme que es pot crear a les curses. Això si no ets dels que lluiten per el podi, és clar. Aquest any l’ha començat diferent. Els primers mesos de la temporada els ha passat lluny del seu equip, dels seus amics. Tocava fer un reset, prendre’s la vida més amb calma, sense estar pendent de fer dos entrenaments al dia, entre 10 i 14 a la setmana, tal i com havia fet els darrers anys. Això potser li havia passat factura i a mitjans de gener lluïa una mica de panxeta, poc apreciable per alguns. Fins a finals de gener no s’havia posat a córrer amb regularitat. Per tant l’estat de forma abans de la mitja marató de Montornès del Vallès era una incògnita. El mes de febrer, però havia compartit entrenament amb els amics del gimnàs que preparen la marató de BCN (l’Alberto, en Quim i en Raúl) i el gran Miguel de partener dels dimarts i els dijous.

Les dues setmanes anteriors al gran dia fa bons entrenaments amb els seus companys de l’SBR Open Team i amb el míster Oriol animant-lo, però tot just està començant a agafar el ritme.

El dia abans no segueix els protocols habituals de pre cursa i no descansa del tot, sinó que surt a estirar les cames i fa 52 km de bici amb el gran Carles Casanova. I a la tarda va al cine amb la seva estimada, fa una copeta de vi als Icària i sopa a les 23.15 h. A les 00.05 h es posa al llit. Aquesta vegada no es pressiona per fer cap marca en concrer i dorm tranquil·lament. Aquesta vegada toca sortir a gaudir i si fa 1h 32-33 ja estarà la mar de content.

Sona el despertador vermell odiós i fa un bon esmorzar, tranquil·lament. Es troba amb dos grans amics per anar a la població vallesana, en Sergi i en Jaume, els 4 Passes, els dos amics amb qui va començar a córrer, els “causants” que els diumenges no siguin el dia del senyor, el dia de descans. I sempre els hi ho agrairà! Allà es troben amb més col·legues, en Llimona, en Vadó i en Miquel Boba. La fan petar, fan quatre fotos (alguna amb les seves habituals postures) i es preparen per sortir. Mira el mòbil i veu que la seva estimada li havia enviat una foto i un whats’ app de veu animant-lo.

El matí es desperta fresc a Montornès. Però no per això ell deixarà de vestir-se de guerra: samarreta SBR sense mànigues, manguitos i malles curtes. Està tranquil. Es col·loca a la sortida amb 2.000 corredors més i comença a gaudir. Va agafant el ritme a mesura que van passant els quilòmetres. Va sol (els companys s’han quedat més enrere) però acompanyat d’altres corredors. Va aguantant el ritme del globus de 1h 30’ sense dificultats. Carai, pensa. I va corrent, tranquil·lament, com qui surt a passejar. Al km 5 però la cursa se li comença a fer pesada i sap que encara li queden 16. Ai mare quina mandra, pensa. Però de mica en mica va trobant el ritme. Veu que pot anar una mica més ràpid així que al km 8 comença a accelerar i a deixar a certa distància el corredor que marca la referència per acabar en 1h 30’. Prou bé. Recorda la frase del seu ex entrenador, Miquel Blanchart, que li dèia: “tu tira al màxim, fins on puguis, i si petes això que hauràs guanya”. Així que al km 10 dóna un punt més i apreta les dents. S’ha d’intentar. Al km 12 les cames es noten i l’asfalt es va fent feixuc però té temps per fer una mica de broma i en un punt d’avituallament es posa a animar les dones que donen aigua i a ballar una mica al ritme de la música disco vuitantera que escupen uns altaveus atrotinats. Els corredors del costat flipen del que fa el nostre protagonista, però ell és així, necessita gaudir de les curses. I de tant en tant reclama al públic que hi ha que els animin amb força.

Ja el tenim al km 16-17 veient el que no s’esperava, que pot fer millor marca personal, que pot baixar de l’hora 29’30” que va aconseguir el 2013 a Granollers. I continua apretant les dents, cada cop amb més patiment però intenta gaudir del moment. Al km 19 nota unes petites rampes als bessons i afluixa una mica. El darrer km amb el públic a sobre el fa donant-ho tot. Mira el rellotge i flipa: 1h 28’17”. Carai! Olé! Rebaixa en més d’un minut la seva millor marca i fa tres minuts menys que l’any passat a la mateixa cursa. Això que no ha fet els entrenaments que hagués fet en altres èpoques! I sense ser el millor recorregut per fer una bona marca...ho celebra sol, de moment, fins que no es retroba amb els amics. Només arribar veu fotògrafs de l’organització i els demana una foto personal, això sí, amb postureig, és clar. Ha quedat en el lloc 220 de 1.700 corredors, però encara no ho sap, sinó s’hagués begut una copa de vi per celebrar-ho. Fent cua per recollir els regals veu la tele local i els hi demana que l’entrevistin. Té forces i ganes per xerrar encara. Ell és així.

A la meta saluda als amics i companys d'equip en Ciccu i l'Àngel que han fet un temps a l'avast de ben pocs i també al Denis que l'ha animat durant la cursa i és l'autor de la primer foto.

Arriba a casa, una dutxa i a fer unes tapetes amb els amics i la seva princesa. Les cames li fan figa però ell ho dissimula perfectament.

I va a dormir feliç pel que ha aconseguit. No ha guanyat la cursa, però ha aconseguit una fita personal i amb això n’hauríem de tenir prou. L’endemà el despertador vermell de so odiós tornarà a sonar d’hora però potser el dilluns descansarà esportivament...ja veurem què farà dimarts.