En
una habitació d’un pis sona un
despertador vermell amb un so odiós. Trenca el son perfecte del nostre
protagonista. No és
uns hora intempestiva, ni molt menys, però els diumenges haurien de ser per
descansar i allargar una mica més el temps d’estar al llit. Però el nostre
protagonista, de la mateixa manera que altres malalts del running, el triatló i
altres esports, no pensa així. Els diumenges és quan pots aprofitar per fer les
tirades llargues que no es poden fer entre setmana.
Avui
per ell és un dia especial. Després de més de quatre mesos es tornarà a penjar
un dorsal al pit.Des del 24 d’octubre que no competeix, cosa estranya en ell.
Quatre mesos llargs sense tastar l’adrenalina de la competició, l’ambient de
companyerisme que es pot crear a les curses. Això si no ets dels que lluiten
per el podi, és clar. Aquest any l’ha començat diferent. Els primers mesos de
la temporada els ha passat lluny del seu equip, dels seus amics. Tocava fer un
reset, prendre’s la vida més amb calma, sense estar pendent de fer dos
entrenaments al dia, entre 10 i 14
a la setmana, tal i com havia fet els darrers anys. Això
potser li havia passat factura i a mitjans de gener lluïa una mica de panxeta,
poc apreciable per alguns. Fins a finals de gener no s’havia posat a córrer amb
regularitat. Per tant l’estat de forma abans de la mitja marató de Montornès
del Vallès era una incògnita. El mes de febrer, però havia compartit entrenament
amb els amics del gimnàs que preparen la marató de BCN (l’Alberto, en Quim i en
Raúl) i el gran Miguel de partener dels dimarts i els dijous.
Les
dues setmanes anteriors al gran dia fa bons entrenaments amb els seus companys
de l’SBR Open Team i amb el míster Oriol animant-lo, però tot just està
començant a agafar el ritme.
El
dia abans no segueix els protocols habituals de pre cursa i no descansa del tot, sinó que surt a estirar les cames i fa 52 km de bici amb el gran Carles Casanova. I a
la tarda va al cine amb la seva estimada, fa una copeta de vi als Icària i sopa
a les 23.15 h. A les 00.05 h es posa al llit. Aquesta vegada no es pressiona per
fer cap marca en concrer i dorm tranquil·lament. Aquesta vegada toca sortir a gaudir i si
fa 1h 32-33 ja estarà la mar de content.
Sona
el despertador vermell odiós i fa un bon esmorzar, tranquil·lament. Es troba amb
dos grans amics per anar a la població vallesana, en Sergi i en Jaume, els 4
Passes, els dos amics amb qui va començar a córrer, els “causants” que els
diumenges no siguin el dia del senyor, el dia de descans. I sempre els hi ho agrairà!
Allà es troben amb més col·legues, en Llimona, en Vadó i en Miquel Boba. La fan
petar, fan quatre fotos (alguna amb les seves habituals postures) i es preparen
per sortir. Mira el mòbil i veu que la seva estimada li havia enviat una foto i un whats’ app
de veu animant-lo.
El
matí es desperta fresc a Montornès. Però no per això ell deixarà de vestir-se
de guerra: samarreta SBR sense mànigues, manguitos
i malles curtes. Està tranquil. Es col·loca a la sortida amb 2.000 corredors
més i comença a gaudir. Va agafant el ritme a mesura que van passant els
quilòmetres. Va sol (els companys s’han quedat més enrere) però acompanyat
d’altres corredors. Va aguantant el ritme del globus de 1h 30’ sense dificultats. Carai,
pensa. I va corrent, tranquil·lament, com qui surt a passejar. Al km 5 però la
cursa se li comença a fer pesada i sap que encara li queden 16. Ai mare quina
mandra, pensa. Però de mica en mica va trobant el ritme. Veu que pot anar una
mica més ràpid així que al km 8 comença a accelerar i a deixar a certa
distància el corredor que marca la referència per acabar en 1h 30’ . Prou bé. Recorda la frase
del seu ex entrenador, Miquel
Blanchart , que li dèia: “tu tira al màxim, fins on puguis, i
si petes això que hauràs guanya”. Així que al km 10 dóna un punt més i apreta
les dents. S’ha d’intentar. Al km 12 les cames es noten i l’asfalt es va fent
feixuc però té temps per fer una mica de broma i en un punt
d’avituallament es posa a animar les
dones que donen aigua i a ballar una mica al ritme de la música disco
vuitantera que escupen uns altaveus atrotinats. Els corredors del costat flipen
del que fa el nostre protagonista, però ell és així, necessita gaudir de les curses. I
de tant en tant reclama al públic que hi ha que els animin amb força.
Ja el tenim al km 16-17 veient el que no s’esperava, que pot fer millor marca personal, que pot baixar de l’hora 29’30” que va aconseguir el 2013 a Granollers. I continua apretant les dents, cada cop amb més patiment però intenta gaudir del moment. Al km 19 nota unes petites rampes als bessons i afluixa una mica. El darrer km amb el públic a sobre el fa donant-ho tot. Mira el rellotge i flipa: 1h 28’17”. Carai! Olé! Rebaixa en més d’un minut la seva millor marca i fa tres minuts menys que l’any passat a la mateixa cursa. Això que no ha fet els entrenaments que hagués fet en altres èpoques! I sense ser el millor recorregut per fer una bona marca...ho celebra sol, de moment, fins que no es retroba amb els amics. Només arribar veu fotògrafs de l’organització i els demana una foto personal, això sí, amb postureig, és clar. Ha quedat en el lloc 220 de 1.700 corredors, però encara no ho sap, sinó s’hagués begut una copa de vi per celebrar-ho. Fent cua per recollir els regals veu la tele local i els hi demana que l’entrevistin. Té forces i ganes per xerrar encara. Ell és així.
A la meta saluda als amics i companys d'equip en Ciccu i l'Àngel que han fet un temps a l'avast de ben pocs i també al Denis que l'ha animat durant la cursa i és l'autor de la primer foto.
A la meta saluda als amics i companys d'equip en Ciccu i l'Àngel que han fet un temps a l'avast de ben pocs i també al Denis que l'ha animat durant la cursa i és l'autor de la primer foto.
Arriba
a casa, una dutxa i a fer unes tapetes amb els amics i la seva princesa. Les
cames li fan figa però ell ho dissimula perfectament.
I
va a dormir feliç pel que ha aconseguit. No ha guanyat la cursa, però ha
aconseguit una fita personal i amb això n’hauríem de tenir prou. L’endemà el
despertador vermell de so odiós tornarà a sonar d’hora però potser el dilluns
descansarà esportivament...ja veurem què farà dimarts.
Quin crac germanet! L'entrenament per muntanya amb el germanet petit t'hi deu haver ajudat una mica.
ResponElimina