Dies de vacances, dies de tranquil·litat
(relativa), dies d’oblidar la rutina de tot l’any. Em feien falta uns dies així
després d’un any complicat i una recta final de juny i juliol molt intensa i
estressant. Una recta final amb moltes hores de feina i pràcticament nul·la
activitat triatlètica. I després d’un dels anys que més he entrenat, el cos s’en
ressent. És per això que el dia 2 d’agost, el primer dia de vacances, vaig caure
malalt amb un bon costipat i una baixada de defenses considerable.
Començar el primer dia de vacances malalt és
una mala passada, però encara ho és més estar així per la Festa Major
d’Argentona, que esperava amb una mica de ganes. Vaig trempajant les nits de
Sant Domingo com puc: aguantant fins les 5 de la matinada del dia 3 per
compromís i bona companyia a parts iguals, despertat-me a la 1.30 de la
matinada del dia 5 d’agost per veure el concert de la Troba Kung Fu i anant a
dormir a les 23h la última nit de festa.
Aquests dies de Festa Major, però no vull
deixar de fer esport (no puc!!!) i participo, com és tradició, a la cursa
popular. Són 5 km però se’m faran eterns. No tinc forces i per acabar-ho
d’adobar arribo a les 2 de la nit de treure el cap als concerts perquè el meu
amic Sergi Serra m’ho demana. Però a les 4 de la matinada estic al sofà
tremolant de fred i amb una manta d’hivern (en ple 4 d’agost!) i una hora més tard passo a suar com una truja. Em llevo a les 8, esmorzo i vaig cap a la zona de la
cursa. Tret de sortida i no tinc bones sensacions, no em sento còmode, però
vaig corrent. Mental i físicament estic preparat per aguantar això i molt més. Veig que
em passa gent que en condicions normals no m’haurien de passar, però no em
desespero. Vaig fent la meva cursa i a la part final començo a avançar corredors. Un esprint final a
punt d’arribar a meta agafa per sorpresa dos corredors, que els passo pels pèls. Acabo en 22a posició amb un temps de 19’40’’. No està gens malament pel meu
estat físic, però al cap 5’ he de seure a un banc ja que em marejo una mica. Un
bon esmorzar amb en Sergi i l'Anton, descans i 3 paquets de kleenex fan la resta.
El dia 6 em trobo una mica millor pero el meu
nas és una autèntica fàbrica de mocs. Vaig a fer una volta amb bici amb
l’Alberto. 70 km que se’m fan durs pel ritme que posa ell i per la manca de forces
que tinc jo. No sé si és la millor opció sortir amb bici amb un company que
està preparant l’Ironman de Calella, però en tinc ganes i encara faré neteja de
nas i tot.
El dia 7 aprofito que l’Anna està de guàrdia
per seguir agafant forces i què millor que entrenar en les tres disciplines? Al
matí ruta de 50 km de bici amb dos portets de muntanya, dinar, migdiada i a la
tarda 2.300 de swim i 6 km de run amb bona companyia (Jordi Hucha i Xavi
Sierra). Després a fer maletes que
l’endemà marxem amb l’Anna a començar les vacances reals, direcció Vilamur (a
10km de Sort). Però abans de vatjar el 8 d'agost quedem a les 7 del matí amb 5 amics i
membres de l’equip SBR per pujar a Burriac corrent. Comencem bé el dia i les
cames ben fresques per les tres hores i pico de cotxe que m’esperen.
Enfoco aquests dies d’agost tranquil, sense
pressió. És el primer estiu dels últims tres que no tinc una mitja Ironman al
setembre. Em va bé per gaudir i no posar-me més nerviós del compte per si no
puc nedar (al Pallars no hi ha piscines en condicions de nedar bé) o fer prou
bici (no vull robar masses hores a l’Anna).
Al Pallars començo els tres primers dies de relax amb 2
sortidetes de trail running molt xules pels boscos propers a Sort i una ruta de
70 km de bici entre Sort i Esterri d’Àneu. Es tracta d'aprofitar que l'Anna dorm més que jo i sortir a gaudir de la natura tot fent esport. A Esterri d'Àneu hi vaig per comprar les ulleres de
xocolata més bones del món. El dia abans hi havíem anat i no en quedaven, així
que li vull fer una sorpresa a l’Anna i de passada gaudim i entrenem, no?
Els aires pallaresos em van molt bé! Arribo a casa cansat però contentíssim i amb
les endorfines ben amunt. Després no m’estiro pas al sofà sinó que fem
excursions amb l’Anna. El segon dia de Pirineus arriba un dels grans
moments de l’estiu: una excursió tranquil·la es converteix en una tornada
corrent per la muntaya amb la meva estimada. L’Anna gaudeix 2-3 km de córrer
entremig dels boscos i jo encara més, tu diràs. D’aquesta manera comença a intuir
el que jo sento cada matí amb la frescor del dia mentre s’aixeca, córrer per
camins amb herbes molles de la pluja del dia anterior i aquella olor que
desprén el bosc. Quin plaer. Això és vidà, això és un gaudi i ben barat. Al
bosc em sento lliure, em sento a mi mateix, el meu respirar, sense les
interferències i contaminació a la que malhauradament estem acostumats. Tot i
que faig una cosa estranya: sempre m’enduc el mòbil per parar i fer alguna
foto de la ruta i penjar-la al facebook, twitter i instagram, per fer dentetes
als meus amics.
Durant un dia i mig canviem de vall i anem a
la vall de Boí amb els cunyats i la meva neboda petita, l’Elsa, una joia de 2
anys i mig. Fem una excursió d’uns 10 km fins l’estany Llong amb unes vistes i
uns paratges per enmarcar i per estimar Catalunya encara més del que ho fem.
Aquest dia i mig és intens, és genial, sobretot per veure com l’Elsa s’estima
tant la seva tieta i com a l’Anna li cau la baba de tants petons i abraçades
que li fa. He estat un dia parat esportivament (només 500 abdominals, una
horeta de gomes i l’excursió), però m’ha anat bé per agafar forces per seguir
corrent pels boscos, talment com una cabra.
De tornada a Vilamur rebem la visita d’una
amiga, però jo continuo corrent els matins, fent excursions de dia i menjant bé
de nit. Potser ara estic bevent les copes de vi i les cerveses que no vaig poder fer
per Festa Major d’Argentona però no us penseu que abuso, eh.
To be continued...
És encantador! felicitats!!!!!
ResponElimina