Per un moment em vaig oblidar de ser feliç. Em
vaig oblidar de gaudir. De passar-m’ho bé corrent i prou. D’aprofitar que per una
ocasió podia passar per les àmplies avingudes de Barcelona sense cotxes. De
gaudir d’una cursa i del que m’agrada fer.
Havia gaudit al màxim fins al km 13, però quan
vaig veure que anava bé de ritme i que podia millorar la meva marca personal, i
sobretot el temps que la setmana abans havia fet en Miguel, un company
d’entrenament, es va acabar tot. El cap em va fer un curtcircuit, les forces em
van abandonar. No vaig baixar el temps de l’amic, però vaig fer millor marca
personal: 1h 28’1”. No és el que volia. Amb un parell de segons menys hagués
assolit la xifra bonica d’1h 27’, però tot no es pot tenir.
Buscaré les excuses típiques dels atletes i
triatletes. I en tinc unes quantes. Som-hi?
- el dia abans més que descansar vaig estar quatre hores al cotxe per
encàrrecs que havia de fer a Barcelona i ens vam trobar un pollastre monumental
amb la coincidència del muntatge de la cursa, de les festes de Santa Eulàlia,
de l’any xinès i per acabar-ho d’adobar una manifestació.
- La pluja que va caure durant tota la nit anterior no em va deixar
dormir
- Al km 16 es va girar unes ventoleres de vent en contra que em van
frenar el ritme.
- Em vaig posar a cantar al km 18...
Tot i haver dormit bé el dia començava bé. La
prova era un test en el camí cap al gran objectiu. I anava disposat també a fer
un bon temps.
14 de
febrer. Hi vaig sol, però m’acompanyen 16.000
corredors més. Els primers km em
sento bé. Vaig prou de pressa però sense tenir la sensació d’apretar massa. Els
km van caient a 4’5-10” tot i ser la part més dura (que és res, ja que la cursa
és bastant plana). Tot i la munió
de corredors es pot trotar bé, sense aclaparament. I gaudeixo del paisatge, de
córrer pel paral·lel, per la gran via només pels bojos del running. Vaig
avançant i de cop i volta ja sóc al km 10.
Passem al costat d’Arc de Triomf i hi ha molt
de públic. Aixeco els braços i els demano que ens animin. Potser això em fa
perdre forces, alguns segons (que trobaré a faltar després) però són coses que
em surten. I correm per gaudir oi?
Al km 11 parlo amb un altre corredor i li
pregunto que si segueixo a aquest ritme quin temps puc fer. Calculem els dos i
veiem que em pot sortir 1 h 26’ i pocs segons. Somric, però alhora em poso
pressió extra.
Al km 13 em trobo a en Marc Gil, un gran
corredor i ex company d’equip TRI, que avui fa de pacer d’un amic seu. Em diu
que em veu bé i que apreti. Li faig cas. Durant uns km estic super motivat. De
cop el temps es gira, el recorregut se’m fa dur i els km se’m fan molt pesats.
Queda poc i vaig pensant en positiu però les forces em comencen a abandonar.
El vent ens vol fer la guitza amb unes ràfegues
contundents en contra que ens baixa el ritme a tots. Fins i tot als corredors
d’elit que no poden fer la seva millor marca.
Apreto les dents i no em dono per vençut tot i
que la mitjana al km ara és de 4’30”. Al km 18, quan estem arribant a l’altura
del port de BCN hi ha un grup de música animant els corredors i que en aquell
moment interpreten “La chica de ayer” d’Antonio Vega. Aquesta cançó m’encanta!
Així que començo a cantar-la en veu alta i quan passo per davant seu començo a
aixecar els braços i a interpretar la tornada. Aquí segur que he perdut uns
segons, però correm per gaudir, oi?
Continuo lluitant contra el vent i el
cronòmetre que em fa la guitza. Arribo al darrer km i apreto com mai. Els
últims 400 m són d’una contundència esfereïdora (pel meu ritme clar). Veig de
lluny el rellotge i vull baixar d’1 h 28’. I segueixo lluitant, mentre en Marc,
que ja m’ha atrapat, m’anima a donar-ho tot.
Arribo a meta emprenyat pels dos segons que
m’han mancat per arrodonir la cursa. Estic de mala llet tot i que he
aconseguit la meva millor marca
personal, baixant-la en 35” .
Em canvio i agafo el cotxe cap a casa. Poso un
CD que he trobat perdut a la guantera, un cd històric de fa molts anys i sonen
clàssics com “Mi novio es un zombi” de l’Alaska, “El general bum bum” de La
Trinca i “ellas las prefieren gordas” d’en Gurruchaga i les escolto a tota
vela, tot rient i cantant. I penso, Martí, per un moment et vas oblidar de
riure, de gaudir. Així que ja he aprés alguna cosa de cara a la meva tercera marató.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada