Les llàgrimes fredes que
escopia amb ràbia el cel del nord em van apartar del somni que em rondava el
cap els darrers quatre mesos. A dins d’una ambulància, amb la mirada perduda i
tremolant tot i les tres mantes que m’intentaven aturar els espasmes, també
plorava d’impotència. Sense vessar cap llàgrima, però. Després de tres hores i
mitja sota la pluja vaig haver d’abandonar l’objectiu d’aquest any, la que
diuen que és la millor triatló de l’estat: la Zarauzko Triatloia.
Hipotèrmia. Fred, tremolors, rampes a les cames. No dominava la bici. Des
de feia una hora semblava un pollet descontrolat. Anava intentant
restar els quilòmetres que em quedaven, però quan en portava 60 i enfocava la part més
dura, el cap em va abandonar. Adéu-siau. Agur. Vaig parar davant una ambulància.
Volia pixar i continuar. Volia entrar en calor, però aquí és va acabar tot. Un
cap de setmana ideal i ben acompanyat.
20 km. Només em faltaven 20 km per acabar el circuit
de bici i arribar a boxes a fer el que més m’agrada, córrer. Però no va ser
possible. La pluja, que tant m’agrada, em va apartar del meu objectiu. Em va
tancar la porta als morros. Em va deixar tremolant de tristor dins d'una
ambulància. Amb l’Anna havíem quedat que quan acabés ens trobaríem a la primera
ambulància de la zona de meta. A fora, vam dir i remarcar, tot rient. Però
ens vam trobar a dins. Amb dos infermers i una metge. Un destí funest.
Jo,
el fill de la pluja (com escrivia en un dels primers posts del meu blog)
abandonava perquè no podia controlar el meu cos.
La prèvia
7 de febrer del 2015.
Després d’un període de reflexió, d’una aturada tècnica del triatló per
descansar mentalment em trobo davant dos ordinadors i un iPad disposat a
apuntar-me a la Zarausko triatloia. La
triatló per excel·lència, la mare de les triatlons. La que tothom et diu que
s’ha de fer un cop a la vida. Gran organització, bona terra, excel·lents
paisatges, menjar exquisit. Tot a favor. Aquests arguments convencen l’Anna i
ens apuntem a gaudir (o patir) d’un cap de setmana de triatló.
Li vaig dir a l'Anna i
ràpidament em va dir que endavant, cap al País Basc falta fent.
La preparació, però no
va ser la millor amb continus entrebancs.
Un canvi d'alimentació
per un tema mèdic dos mesos abans de la proba em van fer perdre uns quilets i
em va deixar durant tres setmanes sense les forces necessàries per entrenar els
volums habituals. Però em van deixar un cos impecable, sense un sol gram de grassa,
això sí. Fiu fiu.
L' últim mes i mig havia pogut
fer més volum d’entrenament però potser insuficient per fer en condicions una proba com la de Zarautz. Però dues setmanes abans de la cursa vaig decidir que aniria a
gaudir i acabar de la millor manera possible. Actitud del nou MarTRI.
De viatge
El divendres vam marxar
cap a Zarautz carregats d'il·lusió i amb certs nervis. El temps amenaçava pluja
per dissabte de 14 a
21 h. Vaja tota la cursa. Jo
sóc un enamorat de la pluja però a Catalunya estem acostumats al solet. Si plou
no sortim en bici. No som com els bascos que no tenen més remei...Però tot i
l'amenaça, volia continuar amb el meu somni.
Vam arribar cap a les 21
h cansats del viatge i d'un matí ben carregat de coses. Un taper de pasta a
l'habitació, una sessió d’acupuntura de la meva estimada i cap a dormir.
El dia de la cursa
El gran dia es
despertava com ens esperàvem: gris però sense pluja. De moment. Vaig començar a
fer els preparatius (casc, sabates de bici, bambes de córrer, la roba, gels
barretes, bidons...quina moguda això del triatló) i vam anar cap a recollir i
tatuar el dorsal al braç. Sabeu que m'encanta que em tatuin oi?
A les 11 ja teníem la
bici i altres estris a boxes i encara havíem d’esperar tres hores. Vam fer un
passeig amb l'Anna, la Mònica
i en David. Em menjava el taper d'arròs amb tonyina, mentre mirava un cel amb
un aspecte trist i a punt de plorar. Li demanava que aguantés una mica, unes
horetes. Però cap a la 1, quan fèiem cua per entrar a l'autobús que ens duia
cap a Getaria ja va començar a descarregar.
Un cop a Getaria encara
ens faltava una hora llarga per prendre la sortida. Mentre
plovia ens vam posar sota uns arcs i vam parlar amb veterans de la competició
que ens regalaven algun consell.
Fins que va arribar el
gran moment. 600 bèsties amb ganes de competir es tiraven a l'aigua del Cantàbric.
La temperatura era més alta del que m’havia imaginat. Freda igualment, però acceptable. Per endavant, quedaven
2.900 metres
entre Getaria i Zarautz. Només dues boies pel camí i la resta havia de ser intuïció
i seguir als de davant, tot esperant que anessin prou recte. Em va costar agafar
el ritme pels cops que vaig rebre. Però
ràpidament em vaig començar a sentir bé. Vaig sortir de l'aigua en 50', millor
del que havia calculat.
Arribar a la platja de
Zarautz és una cosa inexplicable. Una marea de gent (familiars dels competidors
i altres que venien a animar i prou) et feien sentir un pro.
Vaig fer una transició
un pèl lenta i em vaig posar uns manguitos per no tenir fred, però ja venia
moll i el cel continuava a la seva, sense tenir compassió de nosaltres.
Per endavant quedaven 81 km no precisament plans. La
primera volta al circuit de 26
km que passava per Zumaia i Getaria la vaig gaudir prou.
Pels paratges impressionants i, sobretot perquè al port de Megas anava avançant
corredors, cosa estranya en mi en el sector de bici. A la baixada però aquests em
recuperaven el terreny.
A molts punts, tot i la pluja, hi havia gent animant i cridant aupa! Estava animat i amb ganes de continuar. Feia bromes i tot a la gent. Els demanava un paraigües gegant per aturar aquell xàfec. Em posava bé davant els fotògrafs que em trobava pel camí. Potser així perdo energies però és la meva manera de gaudir i poder afrontar aquestes proves.
Cada cop anava més lent
i els corredors no paraven de passar-me. Nanu no vas bé. Quan vaig arribar de
nou a Zarautz i em dirigia a Aia (al MUR, amb pujades fins al 20% de desnivell) vaig
sentir comentaris del públic que deien algo tipus "mira pobre como va...”
Ai Martí què estàs fent??
M'estava pixant i vaig
parar a una rotonda on hi havia una ambulància. Volia pixar i que m'abriguessin
una mica. Però allà es va acabar tot. Adéu al somni. Agur.
El noi de l'ambulància
em va dir que estava agafant una hipotèrmia. Vaig valorar continuar però em va dir
que em quedava una baixada ràpida i que si en pla no controlava la bicicleta, baixant
em podia fotre una bona nata. Vaig dubtar uns moments. No m'agrada abandonar.
No ho havia fet mai per temes físics (només per mecànics). Les he passat de
tots colors en les halfs que he fet però mai per parar. Però quan el cos t’abandona,
et deixa tirat, no hi ha res a fer.
Amb pena vaig entrar a l’ambulància.
Hi vaig estar una hora ben bona amb tres mantes, calefacció i una noia molt trempada
que per distreure’m m’ensenyava euskera. La pobre estava suant i jo tremolant.
El món al revés. Jo, que havia de ser un home de ferro, no podia controlar el meu cos. Una
trucada de l'organització a l'Anna l’alertaven: "hemos recogido a su
marido en la carretera ". Carai aquests bascos quina manera de dir les
coses!
Doncs
pobreta em va recollir allà, fet una piltrafa i molt desanimat. Vaig anar a
recollir la bici que m'havien deixat a la carpa de l’arribada. Vaig ser el primer que hi
vaig arribar. Abans i tot que els guanyadors.
Desanimat com estava vaig decidir aprofitar tot el menjar que tenia per mi i em vaig
fotre les botes mentre veia arribar els guanyadors. També feien mala cara ells!
Després
de recollir els trastos vam anar amb l’Anna a fer una tapa de truita i un té
calent per seguir recuperant el cos. Mentres, ella no parava d’animar-me. I jo
que li havia fotut enlaire el cap de setmana tant xulo que pintava (almenys per
mi, val a dir). Després d’una dutxa ben calenta i una mica descans vam anar amb
en David i la Mònica
a fer el que havíem vingut a fer: endrapar-nos un bon xuletón a la basca.
No
ha estat la meva millor competició. Em vaig quedar a tan sols 20 km de la meva primera
meta. A partir d’aquí me’n faltaven “només” 20 més corrent. A 20 o 40 km del meu somni. Del que
havia preparat durant quatre mesos amb il·lusió.
Però
la vida continua i almenys he tornat a casa sa i estalvi i amb l’estima de tots
els que m’heu animat. Vaig prendre la decisió correcte? Segurament. Tornarem a
Zarautz? No ho sé pas. Ja veurem.
Gràcies
a l’Anna per tot el seu suport, abans, després de la cursa i sempre!
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada