Jo vull ser Kilian Jornet

Hi ha dies que somies ser algú en el món de l’esport. Si més no t’enmiralles amb alguna estrella esportiva a nivell mundial, per qui no dubtaries de canviar-te per un moment i ser tu aquell qui acapara els focus de la premsa, els contractes milionaris, però, sobretot, el reconeixament del públic.

Quantes vegades has somiat estar a un dels carrils de la final dels 100 m llisos d’uns Jocs Olímpics? Mires amunt i veus un públic espectant, que t’anima, que espera alguna cosa de tu. Mires a cantó i cantó i tots són negres fibrats, de molts anys d’entrenament, de moltes sèries corregudes. Et mires la samarreta  i les malles i són de color groc i hi posen Jamaica. Dret veus el terra des d’una alçada molt diferent a la teva. Medeixes 1’96 m i encara estàs més fort que els teus contrincants. I ets més ràpid, el més ràpid. És que ets Usain Bolt i estàs a punt de batre el rècord del món de la distància. Però et sona el despertador i et recorda que has d’entrenar una mica per poder baixar algun dia dels 40’ en els 10km, ni més ni menys que a 14’ del rècord del món d’en Bekele.

Aquesta nit havia somiat ser en Kilian Jornet, el millor atleta de trail running de la història. Aquesta setmana ha guanyat en menys de 48 h el campionat del món i ha fet el rècord de pujar i baixada al Monte Cervino (4.478m). I és que havíem quedat amb uns quants companys de l’SBR Open Team per fer una ruta pujant a Burriac (410m, quina diferència) i carenant alguns dels turons de l’entorn. Un bon entrenament per regenerar i enfortir cames.

Ens trobem a les 7 del matí i anem cap a la Font Picant. El dia encara s’està decidint si s’aixeca i de quina manera: sol, núvols, una mica de pluja per seguir la tònica d’aquests dies? Som l’Alberto, en Joan, en Carles, en David, un servidor, en Quim i els dos guies del dia: en Bernat (adormiscat) i en Xavi Sierra que ve amb els seus dos gossos (els altres guies).

La son que tots arrosseguem se’ns acaba ràpidament quan el camí es comença a enfilar entre els boscos dels voltants de la Font Picant. Cada cop les cames pateixen més i la respiració es va accelerant. Comença una petita guerra amb el cap que et diu que caminis, que tampoc avances gaire si corres, però els altres companys no afluixen i no et pots quedar enrera. I és que les muntanyes tenen això, el començament és el pitjor, primer comences en pujada i després de mica en mica ja vas baixant.

Doncs apretem dents i anem enfilant cap amunt entre camins i trencants que et fan dubtar si t’has perdut o encara no. I en 20 minuts arribem al Castell de Burriac. El patiment ha valgut la pena quan veiem una vista del Maresme espatarrant amb el sol que comença a brillar sobre els edificis i sobre el mar.

Fem les fotos de rigor i comencem a baixar. I les imatges d’en Kilian deslliçant-se per la neu del Cervino et venen el cap. Però el que fem és intentar no caure entre les pedres i els corriols que anem trobant. Ell té una altra tècnica. Nosaltres fem el que podem i en gaudim.

En Bernat ens va portant per camins enrebassats i molt xulos, amb canvis de vegetació, que a vegades no sembla que estiguem pels voltants d’Argentona. En aquell moment en David ens diu que és el seu aniversari (quina bona manera de començar l’aniversari, gaudint a la muntanya amb els amics...tot i que alguns poden pensa: quin matat) i ens distreu amb la possible celebració posterior.

Anem carenant les muntanyes del voltant fins que comencem a baixar i és llavors quan t’adones del que has pujat. La baixada és llarga però ens anem reagrupant i anem xerrant. Tornem per Can Barrau, la Riera de Clarà  i la Riera d’Argentona. Allà ens posem tots 7 (l’Alberto ja ha marxat) a córrer junts i penso: carai que bonic això de tenir un equip i córrer junts! Però hi ha un inconvenient: si algú apreta, apretem tots i al final ens posem a ritme a 4’10’’ al km quan portem 1h 20’ de ruta i les cames ja es noten pesades. Sort que això dura poc més i anem al Bar Avenida a fer una bona truita de patates tallada a daus i begudes vàries (cadascú la seva, malpensats) que ens recompensen una vegada més el fet de matinar.

Com que alguns no en tenim prou anem amb en Xavi i en Quim a fer 2.000m de natació que van de perles per acabar el matí de vacances-entrenament. Ai que això ja s’acaba...