Només 20 dies

Tarda de juny. Més freda del que hauria de ser. A 600 km lluny de casa un triatleta català està pujant una dura rampa d’una carretera del País Basc. No és un tram qualsevol, és el que molts anomenen “el mur”. Una rampa infernal. Ni més ni menys que una pendent del 18%. És curta, però intensa. Molt intensa. Les forces del triatleta català estan al límit. Les cames comencen a negar-li l’energia. Comença una dura batalla entre el seu cap que no pot més, que està meditant l’abandonament, i el seu cor, que encara no en té prou. Les emocions i la il·lusió l’apreten a seguir endavant amb el seu somni. Uns crits d’Aupa Martí li regalen una dosi d’energia extres per superar El Mur. Després de tot mur hi ha d’haver la llum. Li queden pocs quilòmetres per arribar a boxes i ara no abandonarà pas. 

20 dies. Només 20 dies per veure complert un somni. 20 dies més de patiment i incertesa per saber en quin estat hi arribaré. 13 de juny a les 14.15 de la tarda. És la data i l’hora assenyalada. El moment que fa més de quatre mesos que espero. Des d’aquell dia que amb la il·lusió d’un nen vaig asseure’m davant l’ordinador (millor dit: 2 ordinadors i un iPad) per inscriure’m a la Triatló de Zarautz, la mare de les triatlons, la triatló de mitja distància per excel·ència. La prova que diuen que tot triatleta ha de fer en algún moment de la seva vida. En 17 minuts es van acabar les inscripcions i jo vaig ser un dels afortunats.

Aquell dissabte de febrer em vai inscriure amb ganes de posar-me un nou repte a la ment, després d’una aturada de tres mesos. Aquell dia vaig pensar que en quatre mesos en tindria prou per arribar en bones condicions per afrontar els 2.900 m de natació, els 81 exigents km de bici i els 20 km de gaudi (relatiu) entre els carrers de la bonica població basca. La realitat ha quedat ben lluny de les meves previsions. Lesions i altres problemes m’han impedit fer una preparació adequada per arribar al dia D en les millors condicions i patir el mínim possible.

És l’any que he nedat menys, és l’any que he fet menys bici. Corrent, per sort, encara estic prou bé.  Però fa un mes que estic mancat d’energies. Estic perdent pes i les cames no em funcionen. Alguna cosa passa dins meu que encara desconec. Poster estic massa cansat, nerviós per temes laborals i dormo poc. En prou feines trenco el son entre 5-6 hores, darrerament. Ben lluny de les 12 h que confessa el futbolista Xavi Hernández que  passa al llit (entre la nit i la migdiada). I mira que sé prou bé que és tan important un bon entrenament com un bon descans. Però no hi ha manera.

És normal que arribi al dissabte i a la sortida de bici em quedi fos quan els meus companys tiren una mica. És una situació desesperant i mentrestant el temps va passant, el rellotge no s’atura. Ja no sé que he de fer per tornar-me a sentir com el que és habitual en mi.

20 dies. Només queden 20 dies. Una mescla de neguit i il·lusió em remou constantment l’estòmac. Sentiments contradictoris: un il·lusió extrema, barrejada amb respecte i més aviat por. Seré capaç d'acabar-la? Podré superar les dificultats que planteja el recorregut?

Però ho vaig intentant, la il·lusió per damunt de tot. Seguiré lluitant cada dia per combinar entrenaments, feina i família…i son (si puc). Només queden 20 dies