No sé perquè però enyorava aquella sensació
estranya dolor que et produeix el canvi de treball de la musculatura quan
deixes la bici i et poses a córrer. Enyorava sentir els nervis previs als tret
de sortida. Trobava a faltar la sensació d’estar dins d’una competició gaudint
dels neguits aliens per aconseguir un bon resultat.
No volia anar a fer temps. No tenia cap
objectiu concret. O potser sí: gaudir del triatló i prou. Sense pressions. Tornar-me
a sentir triatleta després de tres mesos pràcticament allunyat del triatló. I ho
vaig aconseguir. Vaig gaudir de valent cada moment de la cursa sense pensar en
el resultat i en el temps final. Això no vol dir que no intentés apretar les
dents en cada una de les tres disciplines...
El dia abans del meu aniversari, el 21 de juny
vaig competir per darrera vegada. Des de llavors i per motius de feina i
després de vacances em vaig veure obligat a deixar el volum d’entrenament
habitual. L’agost el vaig gaudir d’allò més anant a córrer amb la meva estimada
quan ens venia de gust, lluny de seguir la rutina de doble entrenament diari,
sèries...
Però ara fa un parell de setmanes em rondava
pel cap que abans que s’acabés el bon temps, i per tant la temporada de triatló,
tenia ganes de tornar-me a vestir amb el trimono i disputar alguna prova. El
màxim que podia fer en les condicions físiques actuals era una triatló de
distància sprint (750m de natació, 20 km de bici i 5 km de cursa a peu). El dia
20 de setembre es disputava la prova de Sant Pol de Mar, una de les poblacions que
més m’agraden i organitzat per una gent amb empenta, Wefeel i les seves Triseries. Així que vaig
pensar, i perquè no?
Els 10 dies previs vaig forçar una mica la
màquina i em vaig obligar a nedar una mica i vaig tornar a agafar la bici
després d’un mes i mig de no fer-ho. Si més no per arribar amb les mínimes
condicions.
El dia
de la prova.
6.35 del matí. Sona el despertador. És una
hora més tard del que acostuma a sonar quan entreno regularment. Quin luxe
competir a prop de casa. Esmorzar, preparatius i tinc la sort que em venen a
recollir amb cotxe. Ni més ni menys que la persona que em va dur al món. Ara li
agrada venir-me a veure competir i a mi m’encanta també. Em recorda a quan
m’acompanyava als partits de bàsquet quan era més jovenet. S’està convertint en
una experta de fer els seguiments de triatló i busca el millor lloc per
col·locar-se i animar.
Arribem i em trobo a gent coneguda. El bon
amic Gonzalo capo de Triatletas en
red, en Xavi Sierra, en Carlos Mancera i al Dídac, nou integrant del meu equip
de triatló. No vaig amb prou temps per escalfar bé però no passa res.
Preparatius a boxes fets, neoprè amunt i cap a la platja falta gent. Des del
juny que no nedo al mar però no passa res. Tampoc hagués sortit primer de
l’aigua si hagués entrenat més.
Estic prou concentrat per començar. Em
col·loco relativament a prop. Comença la competició.
No nedo ni ràpid ni lent.
Fins la primera boia tinc moments d’aclaparament (allò que en diuen agòbio) de
tanta gent nedant alhora. M’aturo lleugerament en algunes ocasions per evitar
la molèstia de companys que no van pas gaire recte cap a la següent boia...o
sóc jo que vaig tort? La natació se’m fa un pèl llarga però la gaudeixo prou.
Surto a la sorra i ma mare m’anima mentre faig el llarg camí cap a boxes trepitjant
una catifa vermella. Arribo una mica abans que en Gonzalo però ell ha nedat
sense neoprè. Faig la transició
relativament ràpida però al saltar damunt la bici se’m trenca la goma de
pollastre que em subjectava la sabata esquerra de la bici i em va ballant. No
me la puc posar en marxa i he de parar. Perdo una mica de temps però no passa
res.
El recorregut de bici és un trencacames a tres
voltes. Seguir un grup és essencial però per variar en les meves proves no
n’agafo cap. Més èpic. Sóc jo i les meves cames. Sense enganys, sense
aprofitar-me dels altres. Això no vol dir que no ho intenti i vaig fent com un
veterà del triatló demanant a un seguit de corredors de formar grup però no
tenen ni idea de fer relleus. Això és un kaos i decideixo fer la meva. Però
vaig perdent d’estela d’en Gonzalo que se m’allunya...
Em permeto d’honor de donar lliçons a un jove
corredor que va pel mig de la calçada i li dic que es posi a un cantó o quan
vingui un grup nombrós l’atropellaran.
I s’acaba la bici i arriba el moment que més
m’agrada, el córrer.
El primer km com sempre és de testatge, de comprovar si
els músculs funcionen després del canvi de disciplina. Em sento bé. No
especialment ràpid, però gaudeixo. Vaig avançant una `pila de corredors que
m’havien passat amb la bici,
El circuit són contínues ziga zagues però el
públic em va animant. Això de portar el nom al trimono va bé perquè gent que no
et coneix t’anima!
Passo pel costat de meta i veig en Pablo,
company de triatletas en red, que fa d’speaker i li dic que m’animi i m’anomena
pel micro. Com els pros! M’encanta. Segueixo corrent i cada vegada apreto més
les dents i gaudeixo alhora. Em sento molt bé. M’encanta córrer havent nedat i bicicletejat abans.
Em creuo amb en Gonzalo. No l’atraparé pas.
Sento en Dídac però estic corrent ràpid i no el veig i no el saludo. Diria que porto més dels 5 km reglamentaris
quan estic enfocant la part final del recorregut. Ja ho tinc.
Arribo a meta i
en Pablo em torna a animar pel micro cantant la meva arribada. 20 ‘ després del
guanyador però no passa res. Jo també he guanyat la cursa. D’una altra manera
és clar. L’he gaudit i aquest és el meu millor premi.
Ens fem algunes fotos amb
la meva mare que m’esperava a meta amb el seu nou iPhone a punt per enregistrar
el moment. Una dona que se li ha posat davant però ha fet que al vídeo hi surti
el terra sant polenc i no pas el seu fill, que apretat de valent els últims
metres abans de creuar l’arc de meta.
Ha estat un matí especial i molt ben gaudit amb
una petita prova molt ben organitzada pels companys de Triseries i Wefeel. Tot
i estar en baixa forma, em torno a sentir triatleta!
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada